Granollers, ciutat universitària ?

La noticia de la incorporació, de Granollers, a les ciutats que impartiran estudis universitaris, omple una mancança que el Vallès Oriental arrastrava ja que, la gran majoria de, les capitals de la segona corona barcelonina ja disposaven de centres educatius d’alt nivell. Naturalment aquesta aposta, de l’Ajuntament i de la Uvic, (amb dos graus i un CF Grau Superior) es un començament que, esperem, mereixi la complicitat d’alumnes i de granollerins, perquè arreli.

Discrepo del títol d’aquest post, que alguns mitjans s’han aventurat a posar com a titular i crec que, els raonaments, poden ajudar a matisar aquesta opinió.

Hi ha un primer repte i es que, la pròpia ciutat, assumeixi aquest nou rol, que requereix : implicació i recolzament, en les activitats que des del propi centre universitari es generin i que, els alumnes, es sentin Granollers com un referent en la seva vida acadèmica.

En aquest sentit cal que Granollers ofereixi serveis, equipaments i comerç als alumnes en un entorn proper; un transport públic flexible i coordinat amb els horaris lectius, uns establiments complementaris (hospedatge, llocs de reunió i esbarjo ...) per fidelitzar a aquests nous visitants.

Seria també molt positiu que els docents coneguessin la comarca, i residissin en una zona propera;  que la industria i el comerç veiessin les avantatges que pot aportar aquesta nova oportunitat.

Cal també que la vida cultural de la ciutat esdevingui més oberta i més receptiva a noves corrents, i a nous debats, ja que, una de les funcions de la universitat, hauria d’esser un centre de creació, innovació i de consens entre opinions, moltes vegades, complementaries.

Les instal·lacions de Roca Umbert son idònies en agrupar diferents branques del coneixement però, per contra, no ofereixen el grau de proximitat per a complementar-se amb la vida diària de Granollers.

Amb el temps tot això pot fer que es percebi com a veïnatge universitari., i puguem gaudir d’aquesta nova titulació de ciutat amable i recomanada per els estudiants.

Poc servei faríem si volem un centre universitari com a seu, sinó l’integrem ... perquè, llavors, tindríem universitaris d’anada i tornada, i el seu arrelament tindria el mateix sentit : i d’un dia per l’altra podrien desaparèixer.

Arribar a temps ...

Fa pocs dies vaig començar una recerca, vers la historia familiar d’un altra cognom, partint quasi des de 0. Al llarg d’aquesta cerca han anat apareixent una sèrie de noms i persones, dades i fets encara no prou lligats però que, de segur, estaran interrelacionats.

Ho comento perquè, en aquests procés, he trobat fins a tres persones que han mort en aquests darrers 10 anys, en edats avançades, d’aquest mateix cognom. No dic pas que fossin persones directament implicades a la recerca però segur que haguessin aportat vivències relacionades i ajudat, a entendre, el puzle de les relacions familiars i els lligams, i conflictes, que si amaguen.

Sembla molt incoherent que, de determinades persones, tinguem fins i tot correus i converses de fa anys (amb continguts de poca alçada), missatges i whatsapp’s intercanviats amb continguts que moltes vegades ens avergonyeixen. Igualment tenim milers de fotografies, digitals, però poques que puguem guardar com a importants, amb capacitat de transcendir d’aquelles que, els nostres avis o pares, n’haurien dit de “vestit de mudar” o de “fotografia d’estudi”.

Som avançats tecnològicament però molt febles en guardar tot allò que anem experimentant al llarg de la vida;  en les darreres generacions, i pacientment, s’anava comentant prop de l’escalfor de la llar de foc : quelcom de natural, de sabiduria popular, de l’entonació que si posava, de la conversa pausada, i dels sentiments que hi afloraven.

Encara molta gent recorda les converses de carrer, el treure les cadires al capvespre a la porta, i gaudir del moment  compartit, de la tertúlia, o de la xerrada informal.

Però no voldria finalitzar aquest post, en negatiu : avui he tingut una bona noticia en la recerca. Mossèn Mateu, que es va jubilar l’any passat de Sant Vicenç dels Horts (encara que viu ara a Vilanova i la amb la seva germana) m’ha  comentat que el seu besavi era de Llorac, terme municipal on passem nosaltres l’estiu; li he comentat que sempre seria benvingut, i penso que això es un “pont”, un lligam que pot millorar el coneixement entre dues branques familiars d’aquest cognom, o al menys serà un intent ...

Anecdotari : el temps de les Lletres Napoleòniques ...

El divendres, a la tarda, vaig estar a les Cotxeres de Sants; el motiu ? una trobada de col·leccionismes de paper antic  que, una o dues vegades a l’any, s’organitza.

Desconec si, en alguna ocasió, he manifestat que tinc un recull, millor que col·lecció, de documents propis de la via diària, especialment d’antics (lletres de canvi, cartilles de banc, cèdules personals, rebuts, factures, contribucions ...) i, sempre, és una bona ocasió de trobar venedors, o objectes, que t’ajuden a enriquir-la o, al menys, a donar-hi una ullada. Quasi al final, de la meva visita, vaig detectar una parada on tenien lletres de canvi (jo diria la única en aquest esdeveniment), i les tenia en una capsa de sabates, entre molts d’altres objectes exposats.

Al preguntar-li el preu hem respon : les napoleòniques a 10 euros i, les mes modernes, a 5 euros; he de reconèixer que vaig estar uns segons dubtant de si m’estava comentant un tipus nou de lletres ... però, el cert, es que vaig entendre que volia comentar-me que, les lletres, estaven emeses al voltant de l’època de l’Emperador.

De vegades les distancies temporals ens fan aquesta mala passada : vivim ritmes tant frenètics que el que esta al voltant dels dos segles, ens sembli una eternitat del passat ...

El suspens europeu : desplaçats a la porta d’Europa

Novament estem assistint a enèsimes reunions, dels representants europeus, per donar sortida a aquesta cisi humanitària -fins a cert punt previsible- però que, el pas del temps i la manca d’una resposta comuna, esta posant en entredit l’eficàcia de la Unió Europea i esperona a les organitzacions que hi trafiquen a continuar amb aquest problema.

Una manca inacceptable de resposta dels representants europeus que sempre s’omplen de l’idea d’Europa (com a unitat) però que, quan podrien demostrar la seva vessant més efectiva, deceben.

Perquè la construcció europea, més política que de carrer, ha estat sempre molt forçada : el cas de l’euro va esser una campanya mediàtica on, alguns països, van entrar-hi sense una mínima -i solida- estructura econòmica i els resultats, a hores d’ara, son una part de les moltes velocitats en que, aquesta Europa, s’està formant.

Manca, també, d’abordar els problemes nacionals per a esdevenir una Confederació d’Estats amb les singularitats que ens han modelat al llarg dels segles i que, ara, es troba en un carreró de difícil sortida; a això també hi cal afegir l’entrada de països, amb les seves discrepàncies i models de govern, algunes vegades difícilment compatibles i d‘altres fruit de situacions històriques, no resoltes.

Però el cas dels desplaçats es mes punyent :

a)       No hi ha hagut una acció directa europea que vehicules i dones pautes clares, a la resta de ciutadans sirians i d’altres nacionalitats properes del que es trobarien, i de desincentivar aquest èxode.

b)       No hi ha una organització europea que atengui situacions d’emergència, amb equipaments i personal amb capacitat d’organitzar-se en pocs dies, i atendre possibles urgències que es poguessin donar (personal mèdic, logístic, de transport ...)

c)        No hi ha hagut una política consensuada de repartiment del nombre de persones entre els diferents països de la Unió ni del nombre adient per poder-los atendre.

d)       No hi ha cap iniciativa a curt per resoldre i donar resposta als milers de persones que es troben vagant de frontera en frontera.

e)       No hi ha una previsió a mig termini, per mantenir aquests grups integrats i relacionats, amb plans de vida temporals, ja que faríem un mal favor a aquests països si no tornessin a recuperar i a mantenir aquest país que els va formar, i del qual son part. En el punt de mira europeu caldria esmerçar esforços per a poder encarrilar la situació envers una pau que permetés el retorn voluntari dels desplaçats.

No ens ajuda la inexistència de polítics de mirar lluny i veure a quina Europa, ens estan adreçant.

Joc de Trons a Girona ...

No voldria caure en la similitud gramatical entre la sèrie, que s’estrenarà a nivell mundial a voltants d’aquest Sant Jordi i que ha tingut com a escenaris d’aquesta ciutat i, els darrers esdeveniments  a l’alcaldia de Girona

Hem assistit amb molta decepció a la que, en principi, havia de ser una substitució de persones a l‘Alcaldia, amb motiu de la designació d’en Carles Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat ratificat per el Parlament.

Crec que hi ha qüestions que analitzades, amb la perspectiva que dona el temps, no deixen de ser sorprenents.

a)       Una interferència -a distancia- respecte dels mecanismes propis de relleu i que, s’haurien d’haver resolt d’una forma més intel·ligent i no tant forçada.

b)       La designació, d’una persona en concret, amb descrèdit dels altres integrants ja reflexa un grau de pressió i de desgast que, de principi, no semblava un bon començament.

c)       L’ordre de les persones a la llista, no obeïa pas a capacitat o confiança dels partits i es un engany respecte de les persones que varen votar aquests candidats i el seu ordre dins la llista.

d)       Un menyspreu evident per totes les persones que varen haver de renunciar a una posició a la llista, guanyada, i validada per la militància local i responsables dels partits; persones que si varen implicar i ho sentien, però que de sobte no els hi reconeixen la seva vàlua.

e)       Mes disgust perquè la renuncia d’aquestes persones no ha valgut per res ja que, amb la renuncia del Sr. Ballesta, queden apartats de possibles noves opcions.

f)        Absurd també per la manca de preparació de la presa de possessió i de l’equivocació que va determinar la convocatòria d’un nou Ple.

g)       Manca de gestió, en no haver consensuat d’inici els suports necessaris per a afrontar una etapa amb nous reptes, i el model que Girona cerca, com a ciutat.

h)       Negociacions, i renuncies, que han motivat acords i desacords amb diferents grups i que necessitaran d’un període de relaxació. També ho estem veien a altres indrets : els partits polítics estan per atendre i representar al ciutadà, i fer possible la gestió de l’acció publica.

Hem tingut ocasió personalment de conèixer Girona en diferents èpoques de l’any;  Girona no pot dependre de la seva historia, i del seu nucli històric : s’ha de vestir d’una ciutat viva, amb capacitat d’atreure visitants, i de sentir-se que estat en una ciutat amb prestigi, empenta i que es capital representativa d’una terra, paisatgísticament diversa, culturalment molt potent, i que reuneix mar i muntanya, platja i neu ...

Però aquesta Girona que hem conegut, als darrers anys, també esta transformant-se en una ciutat sense rumb : molts comerços del centre, han estat tancant, especialment aquells que identifiquen l’indret i son reflex del que es fa i representa, envers un comerç de franquícia, molt concentrat en un indret determinat, i que li resta frescor a les nits gironines. Una entrada a la ciutat, venint de Barcelona, que no afavoreix el quedar-s’hi.

Tampoc pot quedar com una ciutat de persones que agafin cada dia l’Ave per anar a Barcelona, sinó que ha de tenir una vitalitat pròpia, i això requereix de moltes complicitats : polítiques i ciutadanes.

Espero que no fem tard ...

1971: 45 anys del començament de la darrera Promoció Professors Mercantils ...

Els propers mesos s’acomplirà l’ aniversari, d’uns estudis que varen finalitzar, amb aquesta Promoció, a Sabadell a l’antic edifici del carrer de Narcís Giralt.

L’any passat també va tenir un altra fet prou rellevant : el Col·legí de Titulars Mercantils, que recollia als professionals d’aquestes especialitats (Perits Mercantils, Professors Mercantils, Diplomats en Empresarials e Intendents Mercantils) va quedar englobat en el d’Economistes; una visió encertada dels seus gestors ja que, les darreres promocions d’aquestes especialitats, estaven assolint la jubilació i per tant la viabilitat i supervivència del Col·legi quedava en entredit.

Quan nosaltres varem estudiar, primer com a alumnes de Peritatge Mercantil, les Escoles de Comerç (des de mitjans segle XIX) venien formant als professionals del mon de l’empresa en la seva vessant financera i de gestió comptable. Anys en que les Escoles de Negocis ni s’intuïen.

Amb poca visió de futur aquests estudis, adaptats al nou entorn, podien oferir una especialització comptable, financera i fiscal d’alt nivell; l’existència d’un cos professional potents ens hagués evitat alguna de les sorpreses i absurds d’empreses que han fet fallida posteriorment.

No voldria obviar el fet de que aquest cos de professionals hagués estat dinamitzador de les administracions publiques, establint i mantenint controls mes estrictes; també hagués estat la base de professionals on nodrir el registre d’auditors, activitat que es va regular 15 anys desprès de la desaparició d’aquests estudis.

Però un dels fets que al meu entendre va ser també decisiu en aquesta desmembració dels estudis, va esser la publicació, al 1973, de la primera edició del PGC pla comptable que, en el seu moment, va esser un salt qualitatiu molt important, en la visió de normalitzar les diferents formes de registrar i de presentar els estats financers, sense deixar de banda el component fiscal i de control que s’amagava al darrera.

Aquesta normativa es va agafar com si fos la bíblia comptable i l’estudi de la comptabilitat,com a ciència, va passar a un segon terme.

No voldria deixar d’esmentar a persones referents com el Sr. Antoni Goxens Duch, que va ser primer director de l’Escola de Comerç de Sabadell, i que amb els seus llibres varem descobrir la comptabilitat, d’en Roberto Garcia Cairó, o d’en Abelardo de Unzueta Yuste amb la seva Geografia Econòmica, i que va esser el Director en l’època en que varem estudiar.

Professors que recordarem amb estima ... Carro, Rallo, Mossen Casajoana, Sra. Muro, Sra. Planell, Sra. Buira, Sra. Ribelles, Unzueta fill, Burgos, Huidobro ...

Els noms de lloc i de carrer : la identificació de la gent ...

Aquest dies tornen a ressorgir veus respecte de canvis, al nomenclàtor de diferents ciutats, i d’indrets que tenen reminiscències d’altres moments històrics i, en alguns casos, son replantejaments de assignacions de noms que no han tingut la transcendència històrica que en el seu moment se’ls hi va donar.

Aquest fet que sembla senzill, amb la substitució de les plaques als encreuaments, té un cost complementari en l’adaptació que han de fer, comerços empreses i particulars, en modificar les dades de la seva localització,

La retolació de places i carrers,neix en el moment en que els pobles esdevenen ciutats i, amb l’ampliació de carrers, cal anar identificant-los; en poblacions mes petites el noms de Carrer Major, carrer de Baix,carrer del Raval, o carrer de l’Església, recorden els noms populars amb que han estat identificats, al llarg del temps.

Al meu entendre els noms de places i carrers han d’obeir a reconèixer aquelles persones i fets referents, tant a nivell de poble com d’història del país, al igual que la denominació de instal·lacions i equipaments col·lectius ha de tenir aquesta funció.

A l’època de la segona República molts noms de pobles a Catalunya van ser modificats (especialment aquells que portaven nom de sants) . Alguns exemples : Sant Cugat del Vallès, va esser Pins del Vallès, o Santa Coloma de Queralt es va denominar  Sagarra de Gaia...

Tots aquests canvis no van arrelar i al cap de pocs anys varen recuperar els noms tradicionals.

Encara que canviem els noms, la gent els coneixerà amb el nom i referències que han representat a la seva vida ...

https://ca.wikipedia.org/wiki/Canvis_en_la_topon%C3%ADmia_municipal_de_Catalunya_durant_la_Guerra_Civil_Espanyola