Sempre ens han ensenyat a no mirar enrere… però de vegades cal fer-ho

Es ben cert que, mirar enrere per redreçar moments o accions, és del tot inútil : el temps va tancant cada un dels passos que fem i, la suma d’aquests, forma la imatge de la nostra vida.

Per contra, una revisió del que hem fet ens fa donar compte del lloc fins on hem arribat i dels èxits i/o fracassos que, aquestes vivències, ens han comportat. Però, també, els anys van fent que, el passat, sigui cada vegada una part important de la nostra historia i dels nostres records, enfront d’una esperança de futur que va minvant, en temps.

Aquesta pròleg hem permet introduir aquesta qüestió, fruit de la reflexió de la meva historia familiar refrescada, ara, per diverses coincidències..

Escoltava, aquest dilluns al matí, una xerrada en que la ponent deia que les persones som tres peces que formen el nostre jo : cos, ment i sentiment… el cos el cuidem molt : esport, gimnasos, aparells … la ment, també la cuidem; tenim informació i equips a l’abast i els nivells del coneixement humà mai havia estat tant profunds, ni tant diversificat, ni tant divulgats ... quasi tot esta estudiat, o esta escrit o disponible en algun lloc. Cap comparativa, amb els llibres d’escola dels nostres pares on, tot el saber que calia, estava concentrat en poques pagines.

I queda l’apartat dels sentiments : es aquí on hi ha molta mancança; moltes vegades he comentat que dels meus pares vaig aprendre a ser bona persona i a treballar, però en l’àmbit afectiu ells tenien unes mancances (fruit de la transmissió dels seus pares), i que no van saber com fer-ho per transmetre-ho, i ho dic amb el millor dels reconeixements cap a ells.

Ho dic i de ben segur que part del meu caràcter, i forma de fer, haurà estat influenciats i son fruit d’aquesta percepció : espero, i desitjo, que del meu fill i les generacions següents siguin ben diferent del seu pare, en aquest aspecte

Crec que ens manca a la societat un desenvolupament emotiu viscut i desenvolupar per pares i avis; però, aquests darrers, tenen un paper mes logístic que vital : una manca de transmissió dels valors familiars, de transmetre l’experiència, i de ser orgullosos de la historia que fa ser, a cada família, diferent

Quan apareixen noticies de violència de gènere, de maltractaments de fills a pares, de desgana i desmotivació d’una part del jovent… hi ha d’aquests trets vivencials que hi manquen : el jovent cal que creixi acompanyat en el seu desenvolupament i formació com a persona.

Tenim persones sense curiositat per les coses, sense capacitat d’emocionar-se davant petites experiències de la vida, d’anar perduts per el carrer amb un telèfon  que els connecta amb mil amics anònims, amb una reclusió i aïllament a les habitacions particulars de cada casa … sense adonar-se que la vida es viu amb comunitat.

Cada vegada son mes una societat mecànica ; sabem fer anar el mòbil, posar gasolina, utilitzar el caixer automàtic … fer accions reiterades sense posar-hi un valor afegit.

Com a persones ens falta molt per aprendre : la nostra estructura interior es sustenta en elements molt febles i això fa que moltes vegades no tinguem respostes emocionals adients. Ens caldria desmuntar el nostre puzle interior i tornar-lo a muntar de forma que ens ajudes a treure la nostra personalitat, i ens aportes aquella força vital que ens reorienti. A partir del coneixement del passat, podrem estructurar com volem el futur, a nivell personal, convivencial i col·lectiu ...