La vida de les paraules (I) : Paraules en l’oblit

Llegeixo que, l’any 2009, es van incorporar al diccionari mes de 250 noves paraules, o mots, que definien noves realitats. La majoria provenien d’adaptacions, de termes, en altres idiomes que els ajustem a la nostra realitat, i d’altres a un entorn més globalitzat.

En una primera lectura diríem que es bo : tenir una llengua on, periòdicament, hi anem regularitzant mots que estan en la parla habitual ens enriqueix i permet comunicar-nos coneixent el que vol dir la paraula.

Però la realitat ens diu que, a mida que ens obrim a noves realitats, també arraconem paraules, amb una significació mes ample i que, havien estat referència en moments en que calia definir cada fet, indret o situació. Els mitjans visuals han arraconat moltes paraules que tenien definien diferents accepcions; d’altres han normalitzat denominacions mes territorials de productes o indrets; en altres casos, la dinàmica de la societat ha fet que el tractament entre persones s’hagi generalitzat amb el “tu”, obviant el tracte de “vostè” o el de “vos”.

A la vegada, inventem paraules per fer-nos veure, perquè ens coneguin, o senzillament perquè els preguntem el significat ... : hem de recordar que, la paraula, forma part de la comunicació, del que volem dir a la persona que tenim al davant, i com li volem explicar, transmetre-li un coneixement, una informació, un sentiment, o una expressió.

Aquestes paraules “inventades” tenen un recorregut curt, sinó son acceptades de forma natural per un col·lectiu, que les farà servir : amb la mateixa força que neixen, poden desaparèixer. On això passa molt és en el mon tècnic, on creem termes professionals, nomes aptes per a persones del mateix àmbit de coneixement però que, a nivell de conversa mes general, ens hi perdem.

Al final de tot, hi ha un empobriment del vocabulari, una reducció en el nombre de paraules que fem servir en el nostre tracte diari ...

Cal una edat de jubilació ?

Programar la vida en funció de l’edat i de que, per normativa, hi hagi una edat per començar i una altra per a finalitzar la vida laboral, es encerclar la nostra vida activa dins d’uns paràmetres al menys, avui en dia, qüestionables.

Ja vaig defensar, en un anterior post, la meva disconformitat amb la limitació que volia deixar per escrit, al reglament de règim interior d’una entitat de la qual ja no soc membre.

Hauríem de tenir la suficient seguretat personal per esbrinar quina es, la nostra, edat ideal de començament : hi pot haver joves preparats – madurs als 16 anys, per afrontar responsabilitat i anar creixent professionalment i, a la vegada, personalment. Però cal que, aquest moment de maduresa, en tots els sentits vingui prioritzat per una reflexió personal, i de l’entorn, que no pas per un motiu de fugir dels estudis o la possibilitat de guanyar un sou, amb l’independència que això comporta.

Aquesta incorporació inicial al mon laboral, hauria de comportar el compromís de l’empresa d’afavorir la complementarietat en aquells aspectes formatius i humans, amb la seva tutorització / seguiment; potser això ens portaria a revisar el concepte dels “aprenents” adaptats al segle XXI.

En un mon tant canviant, ens cal replantejar uns esquemes, on la formació i el creixement personal, es pot trobar tant en l’escola, com en la via diària del treball i, aquesta formació, hauria de tenir una contraprestació com a “crèdits formatius”.

D’altra part, i en la vessant final de la nostra vida laboral, no tothom hi arriba en les mateixes condicions : físiques, de preparació, de coneixements actualitzats, o del sector econòmic en que s’hagi desenvolupat. Allargar l’etapa laboral d’una persona fins la seva jubilació, perquè no ha assolit el mínim de cotització, o limitar els seus drets, no pot esser una excusa, per no valorar cada situació de forma individual.

Potser hauríem d’anar cap un esquema on l’edat de jubilació, estigues en funció de la nostra capacitat : si ens volem jubilar en una edat determinada, cal que l’estat garanteixi una pensió en funció de paràmetres actuarials, i en funció de les cotitzacions aportades al sistema. Si nosaltres fessin us d’aquesta possibilitat, sortiríem del sistema públic de pensions, i si volguéssim reintegrar-nos al mateix, ho hauríem de fer amb un sistema privat.

Es ben cert que un sistema com el que esmento, te la possibilitat de desincentivar molts treballadors a donar-se d’alta, però caldria diferenciar la part del que paguem que cobreix la nostra futura pensió, del cost de la cobertura sanitària.

Flexibilitat en els moments d’inici i sortida del sistema de treball i clarificació dels paràmetres de càlcul de les pensions.

Sempre tenim anticipadament la raó ? – Condicions per al diàleg

El procés de negociació, d’escoltar i parlar, és trobar allò que es el punt idoni de solució, o l’acord; aquesta escolta requereix, com a mínim, d’un pas previ : una actitud oberta, no establerta ni predefinida anticipadament, com si tinguéssim una resposta que no estem disposats a renunciar. Dos exemples molt recents, poden ajudar a veure-ho :

En l’assemblea de socis, d’una entitat local, es proposava el canvi de nom de la mateixa, per motius d’aclariment del tipus d’associació (fins ara era centre hi es vol canviar per cercle); fins aquí un canvi ordinari, que calia ratificar.

Hi vaig intervenir per comentar que, “cercle”, era un terme que la gent podia assimilar a entitat tancada, atenent que la segona paraula del nom era “recerques”; per tant, la doble conjunció d’aquestes paraules no faria atraient, als nous socis o a les persones interessades en la historia local, l’apropament a l’entitat : els membres de la taula, i a la vegada de la junta, ho van argumentar en que la inicial de la `paraula que se substitueix no varia, i es pot mantenir l’acrònim...

Potser hagués estat mes adient, en lloc de dir “XXXX, Cercle de Recerques i Estudis XXXX”, dir “XXXX, Associació per a l’estudi de l’historia local de SSSS. Malgrat tot els membres de la Junta esperaven la ratificació, no obrir un debat.

Una altra qüestió d’actualitat i, que ja n’he parlat, en altres comentaris, fa poc, es el dels establiments històrics : no es possible, que ni uns ni altres, no trobin un lloc de trobada, un encaix on es mantingui la pervivència dels establiments, i tot el que representen, i els legitimes interessos dels propietaris.

Hi ha, hi hauria marge, però les posicions predefinides d’uns i altres, tenen poc a dir : davant d’això la negociació es retarda, es limita fins el darrer moment en una de les dues parts haurà de cedir, no per la negociació, sinó per els fets consumats, o el venciment del termini.

Fa unes setmanes va aparèixer, a la premsa amb el títol de “Perdre el sabor”, un article que ens preparava per al tancament del Colmado Quilez : en un país en que tenim un tracte especial per als cuiners reconeguts arreu i on, el “colmado” o la tenda de plaça o de proximitat, han estat els primers referents de molts d’ells, on han trobat les primeres recomanacions ... ho tanquem. Però també tanquem la possibilitat de tot el que hi ha perduri : tot el mon creat en anys desapareix, amb pocs minuts, fruit d’una excavadora, que no perdona.

Desprès, a lo millor una botiga Mango, un Mc Donalds ... una franquícia, de les que hi ha a tot arreu. I desprès que ? : qui impedirà que, un dia, el propietari de la Pedrera la pugui fer  desaparèixer, perquè no es rendible...

De l’esport i la musica : sensacions no compatibles

Potser la sensació mes oposada, d’una a l’altra, es l’apreciació amb que ho vivim : l’esport es una expressió i eufòria externa, de cridòria, d’aplaudiment, de saltar de la cadira ... tot un espectacle competitiu que fa coincidir molt de públic i, té el favor dels mitjans televisius, per convertir-se en un acompanyant habitual, amb campionats, lligues, ... que s’allarguen durant l’any.

També un dels referents de l’esport es la personalització de l’esportista, inclús en esports d’equip, en que els mitjans sempre acostumen a diferenciar, un dels altres, en funció de la seva aportació al resultat final.

Tenim en el pensament noms com els de Fernando Alonso, Rafel Nadal, Marc Marquez, Ona Carbonell, Angel Nieto, Manolo Santana ...;  Leo Messi, Gemma Mengual,Pau Gasol, en el d’esportistes, mes coneguts, d’equips; alguns d’ells formen part de la llegenda, però el seu respecte i consideració ha creat una nova nissaga d’esportistes, i han popularitzat determinades modalitats esportives. Aquest fet, la personalització, no es tant acusada quan parlem de representants als Jocs Olímpics, o en seleccions nacionals.

Per contra, la musica es viu i es interioritat : es gaudeix escoltant i deixant fruir a l’interior totes les sensacions, i vibracions, que es desfan dins nostre i es, a l’acabament, que mereix el reconeixement; però en aquest cas (orquestres, corals), l’aplaudiment es dirigeix a l’obra de conjunt, a la interpretació harmònica de tots, sense desafinar, tot seguint el guió i partitura de l’autor.

Això fa també que siguin molt puntuals, les competicions de conjunts musicals o orquestres, i de corals, encara que totes elles fan actuacions, i tenen un públic adepte

Val a dir que, en actuacions de musica moderna, també la cridòria i la ballaruga s’ha incorporat al so de la musica, com a expressió de la conjunció de la musica, els seus ritmes i el sentiment interior de moviment que desperta arrodonit, tot això envoltat de so i llum.

El ball seria una simbiosi entre les dues facetes : hi ha moviment, hi ha seguir els passos i el ritme.

Uns i altres els hem mitificat, els fem servir com als nous ídols a imitar, ajudat per uns mitjans de comunicació que en reiteren la seva presencia, per motius comercials i, això comporta que, alguns esports que no son propis tinguin mes ressò que d’altres els quals surten als mitjans mes esporàdicament  i, que fan esforços per mantenir la seva supervivència.

Les persones som capaces d’aquesta doble expressió : arrauxats en l’esport i viscerals, i tranquils i expectants en la musica.

Som així.

Guinea : els catalans abans de la guerra (Reconeixement als Martinez Monés)

Al llarg dels anys vas coneixent histories de la família; moltes, ho han estat el compartir diferents moments al llarg d’aquests anys amb parents de diferents generacions; però també hi ha fets que cal situar-los en l’espai, i temps, i valorar-los.

Un d’ells, que hem ve a la memòria desprès de veure el “30 minuts” de fa unes setmanes : un repàs a la historia dels catalans a l’antiga colònia de Guinea  Equatorial.

Fa uns 25 anys, la Ramona Via del Prat de Llobregat hem va fer arribar unes fotografies, unes cartes mecanografiades i un llibre relatius a les vivències, en aquest territori africà, del seu sogre. Fa poc, amb motiu d’un desplaçament a Figueres, vaig contactar amb el seu fill i li vaig retornar aquesta documentació ja que, en aquests anys, no hi tenia accés.

Parlar de Guinea, a l’època del anys 30 del segle passat, es parla d’un territori aïllat completament; una ruta amb vaixell, des de les Illes Canàries, i una comunicació telegràfica eren els únics contactes amb l’exterior. En aquest context, i propers als esdeveniments del 36, els ànims, les desavinences, i els partidaris d’un i altra bàndol es van fer mes patents, especialment en un territori que no tenia sortides i que feia mes pales aquest aïllament.

De memòria recordo que aquest llibre parla de l’ocupació del territori, per part d’un grup reduït de partidaris del nou regim, de la sortida, fugida, cap a la selva, i del peregrinatge a les colònies veïnes (franceses) i del reu repatriament sense mes estris que els que portaven a sobre.

Ens correspon a tots fer una reflexió, i situar a cada persona en la feina, destinació i responsabilitat que varen tenir a Guinea : hi va haver molta gent que va entendre el seu treball amb respecte cap a aquella terra, que encara avui ens sembla prou llunyana.

100 anys del naixement del primer Monés a Sabadell (1914-2014)

Aquest any s’acompleix el centenari del naixement del meu oncle Josep Maria Monés i Giner, i que va ésser el primer de la nissaga nascut a Sabadell; els meus avis havien nascut a Badalona i a Benifató (Alacant).

Es van conèixer a Sabadell : el meu avi era barber i anava de poble en poble fent-hi estades a diferents barberies; la meva avia havia arribat amb tota la seva família de l’interior de la província d’Alacant : es van conèixer, es van casar (suposo el 1913) i van arrelar a Sabadell.

A traves de diferents referències he anat desgranant la historia dels meus avis, i també tinc espais de temps viscuts amb el meu oncle.

El recordo amb un caràcter fort, ferm, forjat a diferents indrets, amb empenta ... malgrat que, aquests quaranta anys de diferencia, no hem van permetre coneixe’l amb profunditat.

Ell sempre explicava algunes referències de la guerra, que el van impactar, i que es va produir mentre ell estava a Maó; després, al tornar, fa formar part dels primers treballadors del Banc Sabadell, encara situats en un pis del actual Gremi de Fabricants.

El seu caràcter emprenedor i llançat, el va fer sortir del Banc i fer activitats de compravenda amb indrets d’arreu ... parlava dels seus viatges a Tànger, a Trípoli ... en moments en que els intercanvis comercials estaven restringits, per els pocs anys d’acabament de la guerra.

Vaig tenir l’ocasió de compartir uns anys amb ell, treballant a Samil, una empresa de manufactura de llanes on, els tres germans, hi tenien una participació accionarial i es feia el primer tractament de les llanes arribades d’arreu ; el seu rentatge, assecat, cardat, i pentinat fins a sortir unes bobines, flonges, de llana per a esser elaborada.

En aquests anys anava al costat seu; anàvem amunt i avall, i a mes feia d’ajudant de petits encàrrecs, ja que a mes hi havia tres noies secretaries.

Estava situada als baixos de la fabrica Marcet, llavors encara en actiu (i avui seu de la Policia Municipal).

Es va casar amb la Maria Rosa Farrés Bernaldo ( i fórem mig parents de l’Alcalde Antoni Farres, de qui era la seva tieta), amb una filla la Isabel Monés i Farrés, de qui fa temps no en tinc noticies, però que la recordo amb efecte.

El temps ens allunya de les persones, però les situa en el seu lloc a l’historia : llàstima que quan les tenim, no ens preocupem de que el temps passa, i el nostre es limitat.

Des de que estem amb la Concepció, sempre havíem deixat un petit detall al ninxol on estava enterrat : aquesta darrera ocasió el nínxol estava buit, suposo per la no renovació del mateix, i amb això ha desaparegut la darrera referència que en quedava. El recordarem ...

Cost de l’oportunitat perduda

Moltes vegades prenem decisions, algunes mes transcendents que d’altres però, quan ho fem, descartem altres oportunitats que ens haguessin portat, per nous camins.

Però les decisions son úniques, no es poden compaginar : o estudies o treballes, o et mantens a la mateixa empresa o  vas a un altra, fas un viatge a un lloc o un altra indret...

Es evident que la suma d’aquestes decisions diàries, moltes d’elles imperceptibles, conformen la nostra vida d’encerts, d’oportunitats, i d’errades. Tot hi ajuda : si son temps econòmics bons, la nostra decisió no necessitarà de tants raonaments i tindrà mes possibilitats d’èxit i tenim llibertat d’elecció, fet que ens limita molt, en moments adversos.

Quan nosaltres prenem una decisió o fem un posicionament, no podem mirar enrere i fer la comparativa : es, en els moments previs, en que ens cal encertar l’elecció. De vegades, també les “no decisions” entren dintre d’aquesta reflexió, per exemple, el deixar finalitzar el termini per a una inscripció, un descompte ...

Per exemple : el estudiar o treballar; de vegades la mirada a curt es molt llaminera, però en el llarg recorregut a lo millor no es la decisió mes encertada.

No conec quelcom que pugui ajudar en aquesta disjuntiva : si el cor, el raonament, la rauxa o l’entorn.

En aquesta societat tant insolidària, solem trobar la veu amiga que et diu “a posteriori” : “Si ja t’ho havia dit jo que no ho fessis !!”.

Ja fa temps que ho havien dit ... suport a les empreses viables

En aquest bloc, en diferents insercions al linkedin, subscrivint el manifest de “salvemlesempreses.com”...; i avui, el “Cinco Dias” fa esment, d’una proposta del govern, en aquest sentit : ajudar a refinançar el deute i/o la possibilitat de transformar-lo en capital.

Una primera ullada ens diu que, aquesta iniciativa aconsellada des de fora les nostres fronteres, pot tenir un bon resultat però en cal una aplicació coherent i definida.

Si una empresa va malament una de les causes es, la poca visió dels seus gestors per encaixar un efecte advers i la poca capacitat de fer-hi front; davant d’aquests fets, desconec quines empreses podran aventurar-se a capitalitzar-la, amb els mateixos responsables.

Capitalitzar deute, vol dir eliminar les teves garanties e implicar-te dins l’empresa o, mes ben dir, crear un immobilitzat a llarg termini amb difícil sortida, si no es pacta.

Si entres al capital, les teves futures relacions es modifiquen ja que en noves comandes ets part implicada com a proveïdor, i client en el cas de l’empresa capitalitzada.

Mes problemàtica s’escau la possible valoració de les accions, a compensar, per el deute i la part de capital resultant, sense que el valor dels actius, ni la capacitat productiva s’incrementin.

Si salvem una empresa, salvarem els llocs de treball que manté i, la recuperació de llocs vindrà tant per la creació de nous, com per el manteniment d’aquells viables.

Esperarem una rapida aprovació de la normativa.

fhttp://www.supercontable.com/envios/BOLETIN_SUPERCONTABLE_08_2014.htm?dest=http://cincodias.com/cincodias/2014/02/18/economia/1392704954_714448.html 

Fer comarca ... Santi Cucurella

 Aquesta setmana, en Santi Cucurella ens feia conèixer la finalització de la seva etapa professional a la Fundació Marti L’Humà, al arribar a una edat en que li permet gaudir d’una nova etapa.

Mes enllà de la sorpresa, per el desconeixement previ, personalment, només podem tenir un sentit d’agraïment a la seva tasca que ha tingut un impacte dins la comarca.

El meu contacte amb ell ha estat relativament molt recent : encara recordo la primera entrevista amb ell, a l’edifici del carrer Figueral, on ens vàrem conèixer, i tenir una xerrada de coneixença. Quan ja portàvem una estona de conversa, recordo un silenci i, amb tota sinceritat, hem va dir : no crec que entre lo que fem nosaltres i lo que hem comenta hi hagin motius de trobar un encaix o espais on poder col·laborar. Després el temps ens ha demostrat que, poc a poc, hem trobat activitats que hem pogut coincidir.

Però potser el que des del principi hem va captivar, és la capacitat que té la Fundació Marti l’Humà de generar, cohesionar e implicar diferents poblacions en el desenvolupament dels àmbits del coneixement. Això que sembla fàcil de dir, és molt complexa en la realitat diària, i en la gestió i financiació d’una proposta privada, amb un equip de docents, altament qualificat.

Un dels encerts d’aquesta etapa de la Fundació i penso que, com a persona també responsable de l’èxit, és la ampliació de l’àmbit físic de la Fundació més enllà de la seu inicial de la Garriga. Nosaltres podem aportar la nostra vivència en el cas de Lliçà d’Amunt, com a espai que mitjançant aquesta vinculació permet oferir activitats gestionades per la pròpia Fundació en els àmbits de la salut, idiomes, empresa o arts plàstiques, que ja són una realitat.

Aquesta expansió comarcal, per mitjà de diferents entitats locals (públiques o privades), ha permès que la Fundació tingui presència en aquests indrets i, a la vegada, encaixi la seva oferta formativa a les necessitats locals; recordo, fa pocs mesos, en la presentació a Caldes de Montbui una intervenció seva, impecable, que va resumir l’esperit de la Fundació.

A nivell personal el nom de Santi Cucurella anirà en l’intangible de totes les accions que fem; però, aquest compromís mutu amb la Fundació, que ho és de confiança, és evident que té una voluntat de futur i, per tant a dia d’avui, hi ha presentada una proposta per a veure’ns amb les persones que coordinin aquesta tasca, i avançar amb projectes a favor de la gent, del nostre entorn.

Difícilment puc pensar en veure a en Santi Cucurella fent una partideta al Casal encara que, si ho fes, ho tindria ben merescut. M’agrada pensar que aquesta societat nostra necessita de persones amb l’empenta, el coneixement i la mirada a mitja distància que ens permet preveure objectius i fites amb reptes, com ho sap fer en Santi.

Voldria finalitzar amb una cita de l’Antoni Farré, alcalde que va ésser de Sabadell, on sempre esmerçava que qualsevol entitat, poble, grup de persones ... podien coincidir físicament en un indret, però el que les feia compactes, era la capacitat d’interrelacionar, de compartir i viure estones de treball, d’esbarjo, de creixement i de recerca. Crec que tot això ens ho aporta la Fundació Universitària Marti l’Humà, i esperem que durant molts més anys.

Guardem o compartim … Digitalització Fons Rauric

Article enviat a la revista "La Segarra" per la seva publicació :
Fa unes setmanes que esta disponible, a la xarxa, la digitalització dels llibres parroquials, dipositats a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (Ahat), corresponents a la Parròquia de Rauric; val a dir que, els llibres ara digitalitzats, corresponen als Compliments Pasquals entre el 1888 i el 1908 i, complementàriament a altres registres, ens han de facilitar, i complementar, l’estudi demogràfic i vivencial d’aquest indret, del municipi de LLorac. Igualment alguns d’aquest llibres recullen també les visites de Montargull. I altres llibres de Montargull tindran referències a Rauric.
Restaran pendents els llibres de Visites Pastorals de la mateixa parròquia (entre els anys 1620 i 1775 encara que no son continuats);  aquests llibres estaran digitalitzats en els propers mesos i també consultables a la xarxa.
Aquestes accions, han estat finançades a nivell particular, i han de complementar-se amb la digitalització de la Parròquia de Sant Jaume de Montargull, amb registres sagramentals de Baptismes, Matrimonis i Òbits entre els anys 1576 i 1686 (i fins el 1735 en el de Matrimonis), així com llibres de Compliments pasquals, del períodes entre el 1577 i el 1830, projecte en el qual hi ha la voluntat de l’Ajuntament de dur-ho a terme..
El propi arxiu ha portat l’iniciativa d’anar digitalitzant tots els llibres parroquials, que hi estan dipositats; alguns, per mitjà de la Diputació Provincial, d’altres per administracions, per empreses o per particulars que hi han(hem) ajudat i, de forma continuada, s’han anat penjant a la seva web. Difícilment podríem entendre que uns llibres parroquials -que alguns d’ells porten quatre i cinc segles-, hagin d’estar guardats, i limitada la seva consulta (desplaçament, horaris …) quant, amb els mitjans actuals, tenim eines per fer-los consultables des de casa, les vegades que ho necessitem. L’elevat nombre de consultes ratifica l’encert d’aquest projecte.
Dies desprès, també s’han posat a disposició de tothom, llibres sagramentals de Santa Coloma de Queralt, consultables a la xarxa.
Això vol dir que hi haurà mes consultes o interès en la recerca ?. No; però, potser, aquesta facilitat pot esperonar i/o encuriosir persones, vinculades a Rauric, o que hi haguessin viscut, o amb parents relacionats amb aquest indret, i a les noves generacions d’accedir a la historia local propera, i a conèixer quelcom mes dels veïns que hi van conviure en la mateixa època.
Si a partir d’aquí es poden elaborar noves recerques, extreure o identificar noves dades … haurem donat un nova visió al voltant d’aquest concepte.
Potser una de les formes de recuperar la vitalitat d’aquests petits indrets nostres es identificar que, els mateixos, no son nomes pedres i edificacions sinó que hi van viure un conjunt de persones veïnes vinculades per molts esdeveniments bons i dolents.
Si podem ajudar podrem veure com alguns pobles mantindran el seu “sky line”, el seu paisatge; sinó som capaços de valorar-ho segurament cada dia s’enrunaran una mica mes; Rauric ha tingut una vitalitat i una vida que en la mida que puguem, hem de transmetre-la, tant a les persones que hi retornen amb arrels familiars, com d’aquelles que s’hi trobem a gust i en fan, del poble, la seva residencia.
Aquesta digitalització, permet dues funcions molt destacables : d’una, mantenir la qualitat del document original (que podia minvar per motius d’antiguitat i conservació) però, la copia digitalitzada, sempre mantindrà la qualitat del moment en que es va produir la reproducció, i d’altra la facilitat d’accés, al mateix document.
M’agradaria finalitzar, tot esperonant i fent una reflexió sobre el rol que les persones individuals hem de tenir en l’iniciativa vers el finançament d’activitats culturals o de conservació on, fins ara, els mitjans de l’administració hi tenien un paper predominant.
De vegades ens cal alguna espurna, per ajudar a endegar un recull de la historia de Rauric; si us atrau, o penseu que teniu o coneixeu part de la mateixa, potser podríem posa’ns-hi.
Feliu Monés Pla – feliumones@yahoo.es
PD. Si voleu consultar aquest, o altres documents digitalitzats, heu d’accedir a la web de l’arxiu : www.ahat.cat i donar-vos d’alta coma a usuaris registrats, en un formulari senzill i de poques dades. Una vegada accediu a la zona d’usuaris, heu de clicar sobre “Fons Documentals” i “Parroquials”, on apareixen totes les esglésies on hi ha documentació; si pulseu sobre una d’elles aniran apareixent noves subcarpetes fins la descripció de cada llibre o document. Els llibres consultables son els que incorporen una icona en forma de llibre obert.

Centre Històric 1 – Centre Comercial 0 (X)

Alguna vegada havia de succeir que parlessin de les avantatges del mercat, i del comerç tradicional, en un centre històric enfront dels nous equipaments, i centres comercials.

Ambdós tenen forces similituds : proximitat i densitat de botigues, una oferta d’oci i restauració complementaria, espais on passejar, i l’única desavantatge es el tema de l’aparcament, en que el centre històric s’ha desenvolupat en un temps en que, el vehicle, no tenia les servituds i preferències com les d’avui en dia..

En els dos casos, les botigues, es presenten arrenglerades, formant una filera continuada, sense un ordre concret de productes i serveis, combinat amb botigues puntuals o temporals, i amb una varietat d’oferta, amb capacitat de seduir al comprador.

Però hi ha una cosa que les distingeix, i que crec els hi dona un tarannà especial : el gran centre comercial es la suma de moltes persones que hi conflueixen en un mateix indret, de procedències i objectius ben diferents. No es coneixen : van directament a la botiga, al producte que cerquen, o senzillament a mirar ...

Ah ! però al centre-comerç històric hi trobem quelcom que no s’improvisa: el brogir de la gent, el comentari, el xerrar a la parada, o a la cantonada, el intercanvi d’opinions i novetats, el escoltar la recepta o la recomanació, el compartir un tallat amb la dependenta al bar del mercat o, assaborir-ne els productes de l’entrepà, amb l’embotit de la botiga propera, el mestissatge d’olors de producte fresc, del peix que es mou, de la fruita ben posada, de la carnisseria amb un ventall d’embotits i productes, a botigues que hi podem trobar allò inesperat ... una varietat de productes que ens fa recordar que, tancar botigues con el “Colmado Quilez”, hauria d’esser considerat com una falta greu al país; potser inclús la pèrdua d’algun d’aquests valors hauria de tenir una penalització, no per el fet en si sinó per, no haver estat possible trobar un acord.

“Colmado”, “Ultramarinos”, “Coloniales” ... moltes paraules que ens porten a recordar les vendes a granel, on podies olorar i sentir cada producte ... botigues que eren un recull desordenat de mil productes, en prestatges que arribaven fins al sostre, i el botiguer solia arribar-hi amb un pal allargat amb una pinça, que utilitzava amb molta destresa, res agafar el pot mes mal situat.

Cal deixar-nos portar; sense cotxe, i fer el desplaçament (curt o llarg), del forn, a la fruiteria, del quiosc ... tot forma part d’aquesta oferta. Admirant cada dia el mateix, però diferent, saludant o coincidint amb els veïns.

Potser perquè això també forma part de la vida ...

En homenatge a tots els comerciants que, de valent  i amb empenta, obren cada dia l’establiment amb coratge i al servei dels clients

Quan un s’aixeca ...

Es tot un plaer obrir els ulls, cada matí, i estrenar un nou dia de vida. Desprès d’uns segons de mandreig, el ritual matiner, fins a arribar al esmorzar per a recuperar unes energies, que serviran per a afrontar la primera part del dia.

Aquest esmorzar, habitualment, el faig a la cafeteria que, en aquest darrers anys, tinc just sota a casa : es una repetició voluntària que comparteixo amb el diari del dia. Sempre he pensat que es un acte social; en canvi, un dinar, en solitari sempre m’ha semblat estrany.

Inclús en la meva etapa laboral, sempre acostumava a fer-ho abans d’entrar a treballar, costum que ja compartia en la meva estada a Cerdanyola, a Madrid, a Cardedeu, a Terrassa o a Granollers (al recordat Zurich, de les galeries de la Policlínica). No es pas contundent : un cafè amb llet amb una banya de croissant (o amb uns xurros en l’etapa de Madrid), o un entrepà al Zurich (recent fets i difícilment resistibles) amb l’acompanyament del soroll i comentaris dels que hi som. Desprès la sortida a mig matí hem permetia conèixer indrets, botigues, o espais propers al lloc on treballava.

De petit recordo que, quan la meva mare ens cridava, ella ja feia estona que estava activa : en dies determinats de la setmana, inclús havia anat al mercat a comprar, fes fred o calor, on preferia trobar els productes de primera hora, tant als pagesos que hi muntaven la parada, com a les tendes habituals, al mercat cobert.

I ho vull enllaçar amb el comentari d’avui : perquè jo tingui tot això, han calgut un munt de persones que hores abans han estat treballant perquè així fos : des del repartidor de diaris que fa ruta deixant-los a mil i un punts de venda, fins al de la cafeteria que ha comprat o fornejat les pastes per tenir-les a punt, d’aquells que, quan encara estàs al llit, escoltes que ja van amb el cotxe a treballar, o altres destinacions, als que estan a l’autobús just a la seva hora, perquè pugis anar a treballar, o d’aquell que esta de guàrdia perquè no et passi res.

Com a agraïment a aquesta gent, val la pena començar un nou dia : tots hi estem implicats i tots ens necessitem perquè tot funcioni ...

Ser-hi, però sense projecte

Cada vegada mes, hi ha entitats clubs associacions i col·lectius en que, no hi ha relleu a les juntes, i càrrecs socials; d’una part, perquè el treball de responsabilitat no es atraient, hi ha menys temps disponible per a reunions i tasques altruistes, que aquest treball no es reconegut i també perquè tampoc hi ha politiques clares en el moment de la renovació.

Un aspecte a destacar es que la Junta es un grup homogeni i, per tant, la renovació es planteja d’una forma global, en la majoria dels casos : seria difícil accedir, a un lloc determinat, de la Junta, on te unes formes de treball organitzat i consolidat, i la persona que hi accedís si trobaria marginada.

Un altra situació es que hi hauria d’haver-hi un procés obert : uns períodes de presentació de candidatures, les normes per accedir-hi, les funcions, que els socis coneguessin la, o les persones, que hi volen optar i, mes important, quin es el projecte o objectius que proposa.

Com que el soci delega a la Junta, aquesta desenvolupa activitats mes enllà del que li correspon, i això comporta despeses, desplaçaments ... que, encara que siguin mínims, al llarg d’un període poden sumar una quantitat important; apart de les hores de reunió de junta, gestions ...

Tot això provoca, moltes vegades, que els membres actuals, no havent-hi noves vocacions, hagin d’optar per repetir en els seus càrrecs mes, com una obligació, que com un projecte i engrescament nous.

Aquesta situació provoca un estancament en els objectius, un creixement per inèrcia i, una manca, de nous projectes que facin avançar en els objectius socials. Això també pot esser un dels punts vermells, de l’entitat i una de les primeres alarmes, sobre el seu futur.

Solucions : Diversificar les funcions de la Junta Directiva, ajustar el nombre de membres als realment necessaris, evitar càrrecs amb funcions d’inactivitat, demanar el feedback del soci, incorporar diferents generacions a la Junta, treballar amb els relleus naturals amb aquelles que destaquen ...

Moure peça : El nostre ADN (I)

 No tinc elements per discernir si aquesta expressió correspon inicialment al joc dels escacs, o prové del solatge d’expressions arraigades en el vocabulari tèxtil de les nostres contrades.

Però, mes enllà d’aquesta introducció, la frase ens invita a prendre la iniciativa, a no quedar-nos quiets pendent dels altres : moure peça comporta risc, estratègia i planificació / objectius.

Moure peça, no es un fet aïllat : es un pas per a avançar cap a un lloc; ens cal agafar aquest esperit i fer el que nosaltres siguem capaços al nostre entorn : un sol fet nostre ajudarà, mes un altra del veí o company, mes un altra, ... tots sumant en una direcció.

Ho portem al nostre ADN : sempre hem volgut anar mes enllà, en el comerç, en l’arquitectura, en la recerca, a l’industria, en les iniciatives pioneres o, en l’atenció dels aspectes mes socials.

La crisi ens ha fet porucs, ens ha fet minimitzar l’efecte de les persones amb voluntat d’emprenedoria, de cercar nous reptes i, ens deixem seduir per treball aliè, renunciant moltes vegades a continuar iniciatives econòmiques locals o comarcals, valides, sempre que comptin amb persones implicades.

En continuarem parlant ...

El principi de les solucions : carretera i manta …

Moltes vegades, he recomanat aquesta frase feta que ens aporta dos elements clau, per a resoldre incidències i problemes.

D’una part, el concepte “carretera”, te dues vessants :

Una, primera, de agafar distancia respecte del tema que ens ocupa, i preocupa : una imatge, amb una certa perspectiva, que ens ajuda a veure tots els elements que hi intervenen, les seves relacions e implicacions.

D’altra part, el terme, ens refereix l’opció de fer kilòmetres i desplaçar-nos a altres indrets, i veure el que fan, com ho fan, com ho han resolt … no amb l’ànim de copiar, sinó de captar aquelles vivències que, ens poden servir per trobar línies de treball, o sortida, a la qüestió.

El segon mot “manta”, també té una doble connotació : l’element de estada; de fer-hi nit, de no tenir pressa i copsar la realitat; de seure tranquil·lament en un racó i veure com transcorre el dia a dia … d’implicació. Moltes vegades estem acostumats a fer de “turista” : cal també,  de vegades, sortir de la ruta de tothom per veure, aquells racons, que ens deparen sensacions i proximitat.

També, amb una accepció de tranquil·litat, d’espai recollit per a la reflexió o intercanvi confidencial, de negociació, de racó fora de les pressions del dia a dia …

Però no tindria sentit si no som capaços de retornar a origen, amb les ganes d’agafar el repte i trobar-hi solucions : mes enllà de nosaltres mateixos hi ha persones que també si troben implicades.

Perquè tot pot semblar mes maco a fora, però com a casa, per els nostres veïns i per la gent que ens envolta hem de retornar …

Comerç, rendibilitat, historia … (IX)

Reprodueixo una frase que, en Joan Barril, publicava al Periódico d’avui “…En tiempos de crisis, el comercio haría bien en buscar a la gente mas preparada y mas empatica antes de invertir en nuevas  tecnologías  que, a lo máximo que aspiran, es a una  visión  excesiva  y deshumanizada del control de la desconfianza …”
El text lliga amb unes declaracions, a la televisió, del representant dels establiments històrics de Barcelona, sobre la pèrdua d’aquests, per una pressió incontrolada dels lloguers.
El comerç, mes enllà de la seva ubicació, es un espai on si conjuguen uns intangibles difícils de reproduir : hi ha coneixement del producte, hi ha una atmosfera ideal per entrar en un mon especialitzat, peces singulars d’artesania, mobiliari i emmagatzematge, potser també un desordre ordenat, on tot té el seu espai i el complement d’un personal, proper, i amb ganes de transmetre’ns tot això.
Però ni el comerç pot viure de la historia, ni la historia pot garantir-ne la continuïtat : cal compaginar una rendibilitat, com la capacitat de generar nous recursos, la successió tranqui-la entre generacions, i l’especialització. Per això cal que el propietari del negoci, sigui sensible a tot el que he comentat.
Tenim encara molts comerços, especialment a Barcelona, i sorgits a la darrera meitat del segle XX, on el sentit pràctic, va permetre fer desfetes en façanes modernistes : nomes cal veure l’edifici en conjunt per observar que, a la part del local, hi han decoracions trencades, moltes vegades per encaixar-hi una porta metàl·lica, de mal gust.
No podrem entendre la historia del segle XX, sense el comerç : l’augment de les necessitats, l’especialització i el distanciament del recursos del camp, van fer créixer el comerç i la distribució. Espero que els nostres fils i nets tinguin encara ocasió de veure-ho…

Parlem del Sant ... Antoni

Aquests dies es succeeixen les festivitats, entorn als Tres Tombs i, de l’advocació de Sant Antoni Abad; un sant, documentat als segles III i IV, que va néixer i viure al territori d’Egipte. De la seva existència en coneixem que, de jove, va vendre el que tenia, es va retirar al desert proper i. mes tard, va estar vint anys en un castell abandonat, vivint en solitari

El seu carisma va fer que, malgrat l’aïllament, l’anessin a veure de forma continuada moltes persones per a consultar-li i demanar-li orientació; al cap d’uns anys i veiem que no era factible estar i viure aïllat, va retornar, i establir diferents comunitats de seguidors on vivien junts, preludi del que seria la vida monàstica. Va viure prop de 105 anys

Mes enllà dels fets relatats, per Sant Atanàsi d’Alexandria que en va fer una referència escrita de les seves dades biogràfiques i de la seva vida (precisament el 17 de gener de l’any 356, va morir i es la data que l’església rememora aquest Sant), hi entra la llegenda i la devoció, arrelada i perpetuada al llarg de generacions, especialment en territori català.

En les diferents expressions d’imatges i gravats, la seva figura, va sempre acompanyada del porquet; la seva iconografia es també coincident amb una barba poblada (blanca o de color segons l’edat que s’el representa), un bastó i d’altres atributs. La imaginería, i els gravats, han estat al llarg de molts segles elements catequitzadors i, per tant, incorporen elements que embolcallen la imatge del sant. Malgrat que la majoria son veritables obres d’artesania i creació, d’altres, han estat reproduccions d’artistes precedents

A l’església de Palaudaries, prop de Palau-solità i Plegamans, encara que dins el terme de Lliçà d’Amunt, hi ha l’església de Sant Esteve, situada enmig de terrenys agrícoles, on hi destaca el campanar, i un comunidor; fa uns anys es va fer una rehabilitació sencera de la mateixa, i si van incorporar elements mes moderns (que no vol dir encertats), entre ells una roda de molí que n’és l’altar principal. Però en volia destacar la imatge del crist que presideix l’altar : es una obra moderna de la ceramista local Roser Nadal, que encertadament va captar una imatge propera : un crist vestit amb una túnica complerta, sense creu al darrera, però en la posició de braços estirats, ambdós mes amunt del que en seria la perpendicular al cos. La seva cara té dues posicions : una que et permet veure-la de front, i una altra mirada lateral. La seva cara segons va manifestar la pròpia artista, es la reproducció de la d’una persona immigrant que la va reproduir, i quina identitat serà anònima.

En podeu veure la imatge en el següent enllaç de la ceramista : http://www.rosernadal.cat/encarus.htm

Si no tinguéssim aquesta referència, com ens imaginaríem el Sant Antoni d’avui en dia ? Suposo que moltes persones hi podríem posar la cara, moltes persones sensibles e implicades, en el manteniment dels recursos i espais on viuen els animals, en la seva conservació i habitat, en la cura d’animals maltractats, accidentats o mal cuidats, en la utilització respectuosa dels mateixos per la feina que puguin fer, o del que ens puguin aportar.

Imagino un sant proper, amb qui poder conversar i fer camí, sense demanar-nos ni exigir-nos, senzillament deixar-nos captivar per els seus fets.

Be, potser li demanaria si volgués esser el garant o agafar el patronatge de la salvaguarda de les tradicions catalanes mes arrelades ...