“Black Friday” : Una excusa rendible ?

Aquests dies, desprès del d’acció de gràcies, son diades de compres compulsives, per als americans consumistes : tenen un seguit d’ofertes i, moltes d’elles, atractives. Tot, amb una campanya mediàtica a la qual, difícilment, t’hi pots resistir : des de les compres a establiments tradicionals fins a les grans companyies a la xarxa.

Si fossin previsors, fins i tot, tindria sentit que, a partir d’uns descomptes puntuals, poguéssim anticipar algunes compres nadalenques i, gaudir d’uns estalvis. Aquest any el impacte en els comerços ha esta generalitzat : fins hi tot alguns comerços que escapen a les puntes de temporada, no han evitat de penjar-hi el cartell; per qualsevol persona aliena, a la campanya, pensaria que es una tradició de fa temps o que, inclús, és una cosa pròpia d’aquets indrets.

Hi ha al meu entendre quatre qüestions latents :

a)      Cal tenir unes bones eines de gestió que ens permetin garantir que, els descomptes que fem, no limiten la nostra rendibilitat; hi ha alguns establiments que limiten el nombre d’unitats, en aquestes ofertes.

b)      Estem generant, novament, un moviment de veure com podem saltar les limitacions legals, de les rebaixes i dels períodes concrets en que estan autoritzades i, amb aquesta excusa, fem una “cosa” encoberta.

c)       Es evident que si jo, com a establiment, puc fer una venda la meva competència es quedarà sense fer-la ja que els recursos, dels clients, son limitats i, per tant, si ja he comprat el producte, ja no faré una ullada per Nadal i, a lo millor, tampoc entro en un establiment de la competència.

d)      El gros guanya al petit : la botiga, franquícia o l’establiment a la xarxa, té un potencial, una previsió, i una capacitat de compra, que el petit no pot gestionar.

Hauríem de fer, entre tots, la reflexió del que cal, i es pot fer : el moviment de compres i transaccions ens ha de fer reflexionar, a quin tipus de client estem adreçant-nos i que esperem que es mogui per quelcom més que el preu ...

Ara : 5 anys i endavant

Tinc l’exemplar d’ahir, el de l’aniversari, al igual que guardo els 50 primers exemplars, de quan va sortir aquest diari ... i ja han passat cinc anys. Penso que, a molta gent, ens va sobtar l’aparició d’una nova capçalera, amb un estil i contingut propi, que analitzava la noticia més enllà de la ressenya informativa : hi havia quelcom més que ajuda a entendre els,  amb la opinió de periodistes i col·laboradors de la comunicació però, amb una visió personal, que és la que ens aporta la reflexió, i l’anàlisi en profunditat.

Una lluita diària, i una complicitat, perquè el diari tingues el seu lloc entre els grans : un diari que cada vegada esta disponible a mes indrets, a la cafeteria on prens l’esmorcar matiner ... ; una lluita que va començar, amb moltes persones, que varem confiar en els seus protagonistes : direcció, periodistes, equip tècnic, col·laboradors ... L’edició d’un diari es de les poques industries en que has de guanyar el client cada dia, i això requereix de tenir els millors al millor lloc.

Gracies a tot l’equip i, per ser, el meu diari referent ...

Com diuen els americans, un dia per donar gracies ...

Avui es el dia d’acció de gràcies, festa arrelada principalment als Estats Units; una diada que no arrelat entre nosaltres, però que té connotacions, i arrels profundes. Una festa que recorda l’arribada dels primers colons, dels primers immigrants anglosaxons  a Amèrica i, la seva relació amb els natius indis compartint coneixements i ajuda perquè, les primeres collites d’aliments, siguin profitoses. Aquest és l’origen, el que diríem l’excusa, d’aquesta festa arrelada i festiva.

Però, sobretot, és una festa intima, familiar; una festa que no es pot perdre, una festa que ajunta i fa retornar, a la llar familiar, als que durant l’any estan lluny o atrafegats i que, per una estona, deixen les preocupacions, telèfons i altres mitjans, per dedicar-se als més propers.

Acció de Gracies es aquell dia que no admet excusa : reunir per un dia, o un sopar, tota la família al complert, amb un ritual i una gastronomia pròpia.

Des d’un punt de vista més material, aquest dia marca, d’una part, el inici de la temporada pre-nadalenca i com que, el divendres, es pont hi ha el “Black Friday” unes super-rebaixes per començar a fer les primeres compres nadalenques.

Els que pugueu, ajunteu-vos i gaudiu : cal donar gracies, sobretot, als més propers ...

25 de novembre : sense solucions ?

Un any mes en aquesta diada recordem la indignitat d’un fet que ens afecta a tots : El Dia Internacional  contra la violència envers les dones. Una ullada que ens ha de fer solidaris amb les persones que ho pateixen, esperonar a les persones que ho coneixen i no intervenen, i limitar les possibilitats de la societat per acceptar actituds que si no ho fomenten, almenys toleren símptomes que ens haurien de preocupar.

L’estadística dels darrers anys en colpidora : 56 persones el 2012, 63 i 57 en els dos anys següents i 56, en aquest 2015, encara sense finalitzar. D’aquest 2015, si no he errat en el seu anàlisi, hi ha 9 persones amb edats entre els 20 i els 29 anys, període en el qual la persona està en formació, i amb una vida per davant.

Es evident que hi ha una manca d’encert en afrontar les línies d’acció, però hi ha dos fronts que en son prioritaris :

a)      La massificació dels mitjans, TV i cinema, on la violència, s’entrellaça sense un fil argumental, i on el cinema americà n’ha fet una al·legoria. L’influencia en aquest sentit es perjudicial, ja que provoca la sensació de que un arma es un estri normal, i de que la justícia i els conflictes es solucions d’aquest camí. Hi ha igualment un cinema britànic i nòrdic, gens menyspreable que hauríem de promocionar.

b)      Treballar la proximitat : cal millorar els horaris i fer-los compatibles, amb ocis creatius i desenvolupadors de la persona (per grans i petits), el foment de l’associacionisme com a eina social de conviure, i el treball de la vessant emocional de la persona.

Tots hi som cridats en aquesta tasca ...

Ferrer i Palau : Mes enllà d’una lletra de canvi …

Fa uns dies,vaig cedir, a l’Associació Cultural de la Baixa Segarra, l’original d’una lletra de canvi, que, desprès de tot un recorregut, ha retornat a la ciutat d’origen, Santa Coloma de Queralt. Aquest document, al igual que la majoria de l’època, ens parla d’una transacció, d’una venda a “Sobrinos de Castillo Hermanos” de Tudela (Navarra).

Al marge esquerra de la lletra i, dins del segell de goma amb el nom de “Juan Ferrer y Palau – Stª Coloma de Queralt”, hi ha el numero 432; de forma aïllada, no ens dona molta informació però, si en tinguéssim d’altres, ens donaria al menys el nombre de facturacions per aquest sistema, o una mitjana. La data d’emissió es del 14 de noviembre de 1889, un dijous. El que sobta es que, malgrat que el timbre del document (l’escala que es liquida en funció del import del document), s’expressa en Pessetes, el import al document está expressat en “reales de vellón”, l’antiga moneda; cal dir que l’equivalència era de, 4 reals igual a 1 pesseta.

Entrant en el contingut del document, el venciment és girat a 8 dies vista; uns dies de cortesia perquè la lletra arribes a arreu i que s’emmarca en les tradicions, i costums. De la resta del document no vull destacar res, en especial, ja que son les formes típiques d’emplenar-ho.

Si que mereix especial observació, el tema dels endossaments : inicialment l’emissor que hem dit era en Ferrer i Palau, ho endossa a Bonaventura Catarineu (amb numero registre 86.341), comerciant, i banquer d’Igualada, i signa l’endós amb data 16 de noviembre (dissabte); el mateix dia ho endossa a Juan Serra y Dalmases (es estrany que aquest no hi incorpori un segell de goma propi). El nou endós es a Hilario Baraza, que, aquest, podria ser el “recader”, o el correu que facilita que, la lletra, arribi a Zaragoza concretament a la casa de canvi de Clemente Soteras (amb numero de registre 410992 entitat que s’integrarà en el Banco de Aragón), en data 20 de novembre; el mateix dia 20, hi ha un endós a nom de Vicente Miquel que, en el segell, ens diu que es de Tudela, i qui signa al final de la part del darrera del document, conforme ha rebut el pagament. Del dia 21 de novembre hi ha la signatura del lliurat conforme accepta el pagament.

D’aquest lliurat de Tudela, tinc un altra document originat a Valls; en aquest cas les persones que hi intervenen, no tenen res a veure amb el que hem descrit.

Espero que pugui servir per ajudar a recuperar aquesta petita història local …

Anecdotari : Vigilar amb Renfe

Fa unes setmanes volia anar a Barcelona amb la Renfe; m’ho vaig agafar amb calma. Ara que tinc la tarja daurada, si puc, m’han aprofito ... alguna avantatja tindrà l’edat. Feia temps que volia anar a Papercat, una fira per col·leccionistes de paper en general,  que es feia al Casinet d’Hostafrancs, just a tocar de l’estació de Sants (Barcelona). Vaig a anar a l’Estació de Mollet-Sant Fost, per la facilitat d’aparcament, al igual que en altres ocasions.

Pocs minuts després de comprar el bitllet, d’anada i tornada anuncien, per els altaveus, que hi ha una retard tècnic d’uns 45 minuts; en principi, no hem preocupa el tema, ja que podria agafar el primer que vingués. Però, el temps, anava passant i calculant que ja no tindria temps suficient per a veure i tafanejar la fira, vaig sortir de l’estació –segellant novament el bitllet- i fent cua a la guixeta per a demanar la devolució. Hem van donar un nou bitllet amb la possibilitat d’utilitzar-lo en els trenta dies següents i que, ja m’anava bé, perquè el dimecres següent havia de tornar a Barcelona.

El dimecres, faig el mateix camí : aparco a Mollet i vaig a Barcelona sense indecències però, a la tornada, i al validar el bitllet hem diu “Títol esgotat” i m’adono de que hem van retornar només un bitllet, per un sol viatge, dels dos que havia comprat : es a dir, sense sortir de l’estació, només hem van retornar la meitat. Sort que encara tenia temps, i vaig tenir de comprar un altra bitllet. No és el import, és l’enrenou que t’ocasiona; en el meu cas no es més que una anècdota però, a altres persones, poden perdre el tren i,el import si ser important.

En fi, una anècdota mes ...

Que fèiem fa 40 anys ...

El dia en que va morir el General Franco,estava fent el servei militar a Sabiñanigo (al Pirineu d’Osca). Era un acuartelament del Regiment Galicia 64, Batalló Gravenilas 25, i jo estava a la Companyia d’Esquiadors i Escaladors, fent funció de despatx. Cal dir que en aquells moments l’equipament tenia una quadra de “mulos”, i tot el necessari per al seu funcionament. El poble també vivia dels nois que estàvem fent el servei militar, des dels bars, fins al cinema dels diumenges, com d’altres petites necessitats que podies tenir

No tinc present de fer un seguiment de la malaltia que tenia i quan arribava algú de fora, es feia algun comentari. Recordo que a primera hora del dia 20 arribaven, uns minuts abans, els companys que tenien el que se’n deia el “pas pernocta”, es a dir, tenien la possibilitat d’anar a dormir fora, perquè tenien els pares o família propers. No recordo pas cap cosa especial, llevat de la sensació de neguit que comporta una situació com aquella, tant per la incertesa, com per la situació en que ens trobàvem.

Desprès del toc de diana, la noticia ja estava en boca de tots : al baixar al menjador, per al esmorzar diari, el que era el Tinent Coronel de l’acuartelament, un home gran, prim,que tothom respectava, i que devia haver estat a la guerra civil, va agafar el micròfon i amb gran silenci va comunicar la noticia : es va emocionar al dir-ho, va esser quelcom impactant.

Jo crec que el mateix dia varem estar en alerta però, a l’endemà, ens varen donar uns dies de permís suposo que, molt encertadament, per evitar problemes.

Desprès la reincorporació al cuartel, i va continuar la resta del període militar, amb tranquil·litat.

No acostumo a parlar del període del servei militar però, personalment, agraeixo haver tingut aquesta oportunitat : seria la primera vegada, fora de la família, per un període llarg i la possibilitat de conèixer altres realitats ...

Documentació segle XXI, i col•leccionisme (II)

Al darrer post feia una reflexió de la documentació, i rastre, que han deixat les diferents entitats bancàries, ara ja desaparegudes; però si fem, aquesta translació, a l’àmbit personal veurem que encara, és més restringit.

Avui en dia, és molt difícil trobar un extracte bancari, una factura de serveis, una carta personal, o un rebut d’impostos ... quasi tot ho tenim de forma digital i amb poca informació; format que té els seus beneficis, però també la possibilitat de perdre la informació, ja que tot es virtual. Igualment hi ha altres suports, tant d’imatge (vídeos Beta, cintes en Super 8, o CD de fotografies, disquettes ...), o en temes de so (“cassette”, o vinils ...) en que, cada vegada, es més difícil trobar aparells reproductors i si, no som capaços d’actualitzar el suport, podem tenir dificultats per la seva reproducció, en un futur.

No menys important és el cas de les fotografies on hi ha, una preeminència, de la fotografia digital; en un moment en que, el nombre de fotografies, s’incrementa exponencialment les que en quedaran dintre d’uns anys seran ben poques i, menys, les que tinguin un interès informatiu, o familiar.

També es important recalcar un cert ordre en aquesta documentació que anem recollim o que, vulguem guardar : cal fer anotacions a les fotografies i fer, alguna referència, als documents; si tota aquesta documentació no té un cert element argumental, i arriba a mans d’una tercera persona, aquesta no ho valorarà, ni s’entretindrà a esbrinar-ho, i moltes possibilitats de que acabin perdent-se.

Un altra tema a valorar es el manteniment del col·leccionisme, d’aquest recull de peces d’una determinada unitat o motiu, feta al llarg del temps, i que possibilita el coneixement de tradicions, fets,curiositats, publicacions ... o qualsevol altra element que sigui susceptible de reunir un nombre de peces diferenciades.

El col·leccionisme és un fet personal, quasi intransferible : un plaer solitari on, el col·leccionista, veu en cada objecte una història, un procés de recerca, de desplaçament a fires, o d’intercanvis, de la troballa d’aquella peça especial, o del descobriment de nous elements que enriqueixen el total i, moltes vegades, el compartir amb altres col·leccionistes les vivències, que son enriquidores. Aquest fet, fa que sigui molt difícil transmetre aquesta percepció, aquest intangible.

També perquè moltes vegades no hi ha “catàlegs” de peces (casos apart son el tema dels segells, i de les plaques de cava entre d’altres) i, això, comporta que la col·lecció no estigui mai complerta. Per exemple, hi ha un col·leccionisme, de sobres de sucre (glucofilia) on el propi interessat hi veu diversitat, cultura, coneixement, oci, esforç, recerca, satisfacció ... termes que no podem transmetre si no fem viure, a altres persones, aquesta passió ...

Col•leccionisme bancari ... : Mantenir la documentació, de les entitats perdudes (I)

Fa uns 25 anys vaig començar, un recull de diferents documents habituals, principalment de finals del segle XIX, i primeres dècades del XX en part perquè, el nombre d’aquests “papers”, era més habitual. Les primeres adquisicions varen ser al Mercat dominical de Sant Antoni, a Barcelona, espai on curiosos, col·leccionistes o simplement amants de trobar aquell llibre o el darrer cromo que ens mancava, acudíem a cercar quelcom que ens sorprengués.  A aquelles primeres lletres de finals del 19, es van anar sumant d’altres documents, rebuts, impostos, paper segellat, cartilles de racionament, cartilles bancàries, xecs ... tot un seguit de documents que, avui en dia, fan un resum de la història del nostre dia a dia.

Però, les lletres de canvi, han i son el gruix d’aquesta col·lecció; totes elles ens parlem de dates, persones i sobretot, d’un seguit de bancs, entitats i, banquers locals, que han estat la base de la moderna banca; molts d’ells han anat desapareixent, amb les successives fusions i /o adquisicions, i en d’altres casos el tancament de petites entitats que no han pogut superar etapes adverses.

Ho dic això per que, en diferents “foros”, he reivindicat la pervivència d’una sèrie de documentació i publicacions d’aquestes entitats bancàries pròpies de Catalunya, especialment les caixes d’estalvis, que han generat un nombre de petits documents, i una historia propera més que remarcable. Cal d’una part que puguem guardar, evitar la seva destrucció, i resguardar de l’oblit, aquests documents i, a la vegada, obrir espais d’intercanvi, perquè aquesta historia no es perdi.

Recordem les entitats que hi havia fa uns anys ? ... i les que veiem ara.

Tinc una cosina …

Els cosins, fills de germans (es) dels pares, son membres de la família que els veiem, amb els ulls dels nostres pares i, difícilment, hi tenim una coneixença amplia; en el meu cas, tinc 4 cosins directes, tres per part del meu pare, i una per, la meva mare.

Amb els temps, he tingut ocasió de reprendre un contacte continuat amb la Isabel,  majoritàriament, per correu electrònic, una eina que utilitzo sovint : d’una part perquè m’hi expresso amb més facilitat, i perquè el destinatari ho llegeix en el moment que tens temps, per fer-ho.

Moltes vegades, m’he preguntat, que es un cosí, o que esperes d’un cosí ?.

D’una part, sota aquest nom si agrupen, genèricament, tots els parents amb diferents graus d’afinitat i, amb els quals seguim les vinculacions familiars.

També dir, per anticipat, que una part dels membres familiars van endarrerint l’ordre del cognom i, moltes vegades, això en fa difícil la seva identificació directa i el seguiment;  es va perdent aquesta vinculació atenent que hi ha generacions de per mig, i es difícil trobar histories o genealogies familiars que n’afavoreixin aquest coneixement.

Normalment ,els avis cinquens, cosins cinquens, o nebots cinquens son autèntics desconeguts, llevat que, alguna circumstancia especial, (per exemple proximitat en la residencia, mateix lloc treball ...); però això serien excepcions i, en molts casos, parlem de cosins en general amb independència de la distancia entre generacions.

No hi ha manual de instruccions sobre el que ha de ser, i fer un cosí/na; en tot cas hi vull aportar la meva orientació personal :

. Hi ha uns avantpassats comuns i una història compartida; moltes vegades també podem facilitar-ne el seu coneixement, i la difusió conjunta.

. Un cosí esta en la mateixa generació; per tant les diferencies d’edat no han de ser notables.

. Té una visió propera, i externa, es a dir : coneix la nostra història perquè hi ha una vinculació i uns espais de coneixement mutu però, a la vegada, pot veure i viure la nostra historia personal, amb un grau de distancia que el fa adient, per a aportar una opinió raonada.

. El fet de ser família, permet un respecte a les idees, i confiança.

. Pot fer un paper important, en moments de mediació, o de superar i/o desbloquejar situacions.

. No es pot identificar un paper -un rol- predefinit, sinó que, les pròpies evolucions personals, donaran peu a establir aquests esquemes de relació.

. Un cosí té una percepció directa de la generació anterior i, per tant, això pot condicionar la seva relació amb nosaltres.

. No tots els cosins poden respondre o mantenir una relació similar : hi ha molts factors que hi poden influir.

. La relació amb els cosins s’ha de treballar, mantenir, trobar motius sincers de coincidència... mes enllà dels compromisos propis de la relació familiar.

. Ajuden a veure la vida des d’una altra visió i, ens aporten noves coneixences a partir de les corresponents parelles

. Potser seria el “coach familiar” actualitzat

Quan, aquest retrobament, reneix desprès de que ja no hi siguin els pares, cal entrar en un tema de voluntarietat, en el sentit de que hem de ser ambdós cosins qui valorem aquesta nova situació, i cercar un espai compartit, on ens hi sentim còmodes. Però això també comporta que aquesta acostament/manteniment del fet, esdevingui de forma oberta, que siguem capaços de trobar converses i motivacions més enlla de les clàssiques formules, de parlar del temps o de com estan els nets.

Per això, moltes vegades, demanes això: ser-hi

Gracies Isabel per ser-hi

PD. Faig extensiu al meu reconeixement a cosins de les branques Giner (Fidel, Antoni i Joan), dels Pla (Francina) i dels Carreras (Jaume), amb els també mantinc contactes sovint.

Paris : l’endemà del malson

Primer, va ésser un avançament -inconnex encara- al programa “8 al dia” , de divendres passat; desprès, les noticies es van anar succeint, amb mes informacions ... Va estar l’endemà quan ens varem despertar, amb l’abast real del horror, que havia colpejar la capital francesa : tots ens sentim abatuts i desconcertats.

Paris sempre ha estat, i és, la referència de la llibertat,  la del maig del 68, de l’elegància, de la cultura, del coneixement, i de la innovació i recerca en molts àmbits ... un centre de la vella Europa que no entén aquest impacte sagnant.

Podem esser avançats, tecnològicament, però l’esser humà es feble i vulnerable : la mort violenta se’ns emporta d’aquest mon persones que, senzillament, havien sortit a gaudir d’un capvespre, al restaurant, a la sala de festes, o a l’estadi de futbol. Aquesta mateixa impotència es tradueix en unes vivències, dels familiars i amics propers, que s’han truncat i, difícilment, es recuperaran d’aquests fets, i menys de poder-los entendre.

No els hi ha importat, als terroristes, quines han estat les víctimes : és una manera de fer, i de fer un mal incontrolat a la nostra societat, minant allò que ens uneix i ens cohesiona. El nombre de missatges intercanviats, a les xarxes, manifesta el meu suport i el de molts altres ciutadans, vers als amics i poble veí, al qual ens hi sentim propers, en aquest moments.

Tots hem de fer confiança a les persones que tenen, a les seves mans, la nostra seguretat ...

Catalunya : any perdut ?

La votació, de fa unes hores, al Parlament de Catalunya ens ha corroborar el que s’intuïa : no hi ha hagut variacions respecte de la primera votació, malgrat que, el llistó, era mes baix. A 46 dies, de les eleccions i per tant, de coneix-se’ns els resultats, calia esbrinar i esforçar-se més en trobar formules més enllà de les possibles sumes aritmètiques, que ajudessin a superar el nombre de vots necessaris per la designació del nou President de la Generalitat.

Per contra soc del parer que, les opcions que s’han presentat, a les darreres eleccions han rebut vots de darrera hora, d’un vot indecís que ha sumat, a partir d’una reflexió incerta : ajuntar en una llista dos partits distants, i en les properes eleccions anar separats, la irrupció de CSQP com a nova opció, i la disjuntiva de valorar mes l’aspecte independentista que el de la pròpia gestió ordinària del país ...

Hem perdut un any de la nostra vida, de la personal i de la col·lectiva, de la de les il·lusions, de l’ensorrament i de la decepció, de les persones que ens han deixat en aquesta darrers 365 dies pensant en un futur que el veien molt proper ... A la vegada hem recargolat més la discrepància entre persones, radicalitzant en un Si o un NO les opcions possibles, quan els acords han de garantir el consens majoritari, com passa en qualsevol de les nostres activitats diàries. No es qüestió de noms, ni de projectes, es qüestió de futur. Necessitem, entre tots, identificar el futur col·lectiu i transparent que volem, el de llarg horitzó; no els aspectes tàctics del dia a dia pensant més en el objectiu, i rendiment, de cada declaració envers els resultats que se’n puguin derivar.

No ens valen intencions, ni rumors, ni estratègies, ni retrets : cal garantir que Catalunya retrobi el respecte i orgull d’una col·lectivitat que s’ha destacat en molts àmbits : culturals, arquitectònics, artístic, del comerç, de la negociació ... però que cal tornar a cohesionar vers un futur comú.

No volem que ens decepcioneu ...

Petra de “Seis Hermanas” ...

No acostumo a comentar al bloc, series, ni debats televisius, o altres programes però, el cert, es que aquests capítols diaris tenen l’encert d’oferir la imatge del Madrid encasellat, i caduc però, a la vegada, d’una societat i persones que lluiten per trobar un nou futur. D’aquests personatges, el de “Petra”, es el que representa la lluita diària, senzilla, encoratjadora, de la voluntat d’aprendre a llegir, o de la lluita interna envers els seus sentiments.

Els meus quatre avis, van estar treballant en el sector tèxtil, del cotó i la llana, en els moments de la Catalunya mes fabril, d’aquella que emplenava les ciutats de xemeneies altes però que, també, en altres racons de Catalunya i d’Espanya també formava part del ADN familiar. Encara avui, el sector tèxtil de distribució, continua essent un dels puntals del comerç i de les franquícies.

La sèrie ens ajuda a situar-nos i es una veritable lliçó d’història, d’apropar-se a moments i situacions de la vida quotidiana, del moviment i dels sentiments, del tràfec i de la suor, dels neguits i les rialles; aquesta vida que , difícilment, podem imaginar visitant alguna de les colònies tèxtil,s o habitatges que hi havia, avui buits i museïtzats al llarg dels rius catalans.

Però “Petra” no seria creïble, si darrera d’aquest personatge no hi hagués la Cristina Olcina, actriu que té la vivesa de donar-li aquella vitalitat per afrontar les vivències d’una Petra anònima, treballadora, que no defalleix, i que es el pal de paller de casa seva.

Gracies a totes les “Petra” ...

D’opinadors i tertulians : debat o generar implicació ?

Les cadenes de TV, han trobat un nou element d’entreteniment: els debats tant politics, econòmics, socials, esportius o de les xafarderies vers determinats personatges.

Cada noticia, rumor o, senzillament, la contrarèplica, son analitzades fins a extrems insospitats, aflorant comentaris i anàlisis, que s’allunyen del motiu inicial. Tot això genera repeticions en altres programes que se’n fan ressò. Per endavant que la llibertat d’expressió, i el respecte a totes les posicions, haurien d’esser fites de referència, però moltes vegades, l’apassionament del debat, i el moment, poden fer males pesades a qualsevol persona.

Si a això hi unim el poder, mediàtic, de la TV i la seva capacitat d’arribar a un nombre important de llars i persones, com cap altre mitja té en aquest moments, tenim un bon raonament del perquè, molts del implicats, acaben apareixen als mateixos programes, o en similars.

L’opinador emet el seu comentari, sense opció a replica : el cas més usual son les columnes a la premsa; el tertulià debat amb altres persones plantejaments, i opinions i, a partir del mateix, es genera una capacitat de poder contrastar pros i contres, amb l’ajuda d’un moderador, que en diversifica les intervencions.

Uns i altres generen debat, capacitat critica enfront de determinades situacions, una porta oberta a denunciar determinades formes de fer que, avui en dia, haurien d’estar superades.

Moltes vegades, els tertulians, tenen l’opinió més formada : veuen situacions, i solucions, ja que no es troben atrapats per altres condicionants. Llavors haurien d’oferir estratègies i situacions que permetessin desbloquejar o aportar nous elements que afavorissin la seva resolució.

Potser haurien de generar la capacitat d’engrescament de la societat civil, de persones, de col·lectius o entitats que permetessin, entre tots, sortir o al menys alleugerir la pressió mediàtica de determinades noticies que s’enquisten en el temps.

Cal afrontar els debats amb valentia, totes les vessants polièdriques que pot aportar, i oferir a l’espectador una informació clara i transparent, perquè pugui tenir opinió. Si en temes d’emprenedoria, hi han mentors, potser hauríem d’esbrinar una possible nova ocupació : Mentor de problemàtiques col·lectives …

Davallada als cementiris ?

No soc d’anar al cementiri més enllà de les dates de primers de novembre o, d’ocasions que ho requereixen quan acompanyes a fer el darrer recorregut a algun familiar, o amic. Son visites on el temps és el que menys importa i, cal deixar-se portar, per la sensació de tranquil·litat i respecte generalitzats. Això no obsta perquè hi trobem aquelles reflexions que ens apropen al record, i vivències, amb els éssers a qui vas a retre aquest homenatge : més per a nosaltres i, per el respecte que ens han merescut.

D’entrada, aquest any, hi he percebut una baixada en el nombre de persones assistents, tant per la facilitat d’aparcament com per el fet de, demanar als empleats del cementiri, que ens ajudessin a accedir a un dels nínxols superiors, on hi fa falta un camió articulat, i que varen venir molt ràpid. Hi ha un altra sensació, bastant desagradable, amb el nombre d’adhesius (de colors diferents, segons l’any) en que es demana als titulars, dels nínxols, de contactar amb la gestora de la funerària, per a, suposem, liquidar deutes pendents, i que posa en qüestió la vulnerabilitat de les restes ja que, si no hi ha contacte, els nínxols poden quedar rescindits i disponibles i, les restes, passar a un lloc comú.

Hi pot haver un ventall ample de situacions que ho provoquin : la manca de descendents, la deixadesa d’aquests, o les baralles entre familiars, la residencia en altres indrets, la mort sobtada de la persona que ho gestionava, o la manca de recursos ... Això també provoca que, molts nínxols, restin oberts i sense propietari, que reforça l’idea de que les costums. estan canviant.

El cementiri es el lloc on ens enfronta al nostre origen, ens ajuda a vincular la nostra historia i a donar sentit a la vida, en la mida que també serà el nostre destí. No es estrany que, cada vegada mes, a la que tenim una mort propera s’hagi de recórrer a professionals que ajudin a mitigar el dol, i a afrontar-lo.

Ens cal temps per afrontar els revessos de la vida, a gaudir dels bons moments, i fer homenatge als que ho han fet possible ...

El recorregut de la cavalcada de Reis ...

Hi ha una qüestió que sempre m’ha intrigat i és el perquè, durant la vigília de la festa de l’Epifania, la cavalcada dels Reis de l’Orient no fa una visita a l’església local; pot semblar una pregunta sense sentit, però m’agradaria fer-hi un raonament, al plantejar-la.

D’una part unes administracions publiques, que es manifesten laiques i, que han de ser curosos amb la llibertat religiosa de cada un dels ciutadans, son les primeres que organitzen aquest esdeveniment –la cavalcada- com un acte mes i, per tant, sense traslladar als participants i espectadors el sentit religiós del que es fa. Igualment l’afegitó del Patge Reial una desena de dies abans, també sol ésser organitzada per els mateixos ajuntaments, o per entitats alienes a l’església, per exemple centres comercials ...

Hi han altres manifestacions en la vida de Jesús en que és la societat civil, i mes concretament les confraries, les que s’encarreguen de mantenir la festivitat i el sentir del fet religiós : es el cas de la Setmana Santa, on les imatges (que generalment estan a les esglésies), i les processons, estan organitzades per aquestes entitats, tant en els recorreguts com en la logística pròpia de l’esdeveniment.

Mes a prop tenim en cas de les representacions de la Passió, històricament centrades en quatre poblacions, i que son organitzades per entitats pròpies, a mig camí entre una organització religiosa i una entitat cultural, i les representacions dels Pastorets, amb la celebració properament del centenari del text d’en Folch i Torres, també vinculades a col·lectius o entitats properes a l’entorn de l’església.

En un i altra cas, la participació en aquets actes, reforça la vinculació envers el fet religiós i, en la majoria de casos, les activitats socials s’allarguen durant la resta de l’any. No entenc com, l’església, no té un paper més actiu en el disseny, estètica, objectius de la festa, i en la transmissió dels motius de la mateixa ...

En un moment en que hi ha una major incidència dels”personatges” com el Pare Noel, i altres aliats, que pressionen a nivell de carrer,  de mobiliari, de complements i de “merchandising”, s’hauria de replantejar aquesta festa, ja que pot caure, en una festa consumista, fet que desvirtua l’origen. El regal de Reis és, i ha de ser, un petit detall, com aquell que varen deixar al cobert de Betlem, personalitzat, pensat, reflex de l’estimació que li tenim a la persona a qui va adreçat; el somni, la il·lusió, el regal ostentós, no pot esser moneda de canvi de l’estimació dels mes petits ...

La castanyada : un segon carnaval ?

Aquesta festa entronca amb la tradició, amb allò que perdura i, ens recorda, les formes de fer transmeses al llarg dels anys; la història ens la situa la vigília de Tots Sants i, ve lligada, a aquesta com un àpat  gastronòmic, relacionat amb els productes propis de la tardor (panellets, castanyes, moniatos ...).

El temps meteorològic no ajuda a situar-nos;  a finals d’octubre és una època, en anys no tan llunyans, que sol ésser de fredors considerables i, per tant, aquesta menja –consistent - ajudava a suportar els rigors de les nits de tardor. Tampoc  ajuda l’aïllament del fet de la mort, com a element inseparable de la vida, i enterrem als nostres morts amb rapidesa.

D’altra part, la manca de continuïtat en la visita als cementiris fa que, molts d’ells, quedin sense responsables titulars dels mateixos, les concessions es liquidin, i les restes passin a llocs comuns, així com el nombre d’incineracions que van en augment.

Encara mes preocupant es l’imparable presència dels personatges Halloween, arribats dels Estats Units, amb tota la parafernàlia i “merchandising”, que té cada vegada més adeptes.

Aquest any, el preu dels pinyons, ha fet que el preu per kg. del panellet elaborat sigui quasi prohibitiu , s’hagi de recórrer, a substituts de igual preséncia i menys contingut saludable, llevat dels fets a casa.

Si també hi afegim que a les escoles, el fet de la castanyada, es tracti com a aïllat del fet del record, i del sentit  d’homenatge als nostres morts, mes enllà del fet religiós, ens queda una festa que s’està derivant, cap a un segon carnaval, on el que més es prioritza és la disfressa.

Però per contra, la diada d’acció de gracies dels nord-americans, es una tradició que aquí no ha arrelat, i que hauria d’esser la diada perfecte de la família i del record i agraïment als nostres orígens.

Si nomes volem fer el fantasma ... i fer por, es que estem perdent quelcom de nosaltres mateixos.