El darrer brindis de l’any ...

Fa uns 30 anys que vaig començar aquesta petita tradició, personal, d’aixecar la darrera copa de cava de l’any en record i agraïment a totes les persones amb qui hem compartit moments dels darrers 365 dies.

Amb vosaltres ens trobem en els correus electrònics, al linkedin, en les converses properes o al bar, parlant per telèfon, en les entitats en que hi estem implicats, amb la gent que continua treballant pels veïns, amb els qui continuen fent de la seva professió un valor afegit, i ho fan amb un somriure, per els que ens ajuden a trobar un lloc de tranquil·litat i veïnatge a la Conca de Barbera, per els que et demanen una opinió i confien amb tu, amb els que lluiten cada dia des de l’adversitat, per els qui no poden sortir al carrer, i en general donant suport a moltes iniciatives que tinguin com a objectiu, una millora de les persones, de les seves condicions de vida, i de la col·lectivitat en general ... o per els que han fet el seu darrer viatge.

Per a tots vosaltres continuarem aixecant-nos cada dia, amb l’empenta suficient per a aportar el millor de nosaltres mateixos, i en el temps que la meva vida m’ho permeti. Bona entrada d’any

Ens retrobarem al proper any ...

Gracies a tots els que us heu deixat escoltar ... El silenci dels telers

Ahir, a la tarda, l’Assumpta Montellà va estar al Centre Cívic el Vapor (de Santa Perpetua de Mogoda), per presentar aquest seu darrer treball, al voltant de les experiències de les dones a les colònies tèxtils, esteses al llarg dels nostres rius Llobregat i Ter majoritàriament. Coincidia també amb la presentació, i entrega, del darrer “Ordit” que el Crem entregava als socis, i que tracta sobre el procés d’industrialització a Santa perpetua, i de quina forma aquest dibuixa el futur urbanístic i la utilització del sol.

L’Assumpta te un llenguatge directe, planer, estructurat ... i al llarg de la seva dissertació va detallar el procediment, i acostament, a aquest col·lectiu de dones que han guardat en silenci moltes de les vivències viscudes; en algun punt ens va fer espurnejar els ulls, o treure un lleu somriure amb alguna anècdota : de tot es pot deduir una satisfacció del fet d’haver viscut i estat la seva vida a la Colònia, però la visió més oberta i actual ens ofereix una imatge dura i complexa.

Hem d’agrair a l’Assumpta la seva dedicació a aquest gènere documental, entre la historia i la vivència intima, i l’esperonem a que ens ofereixi nous espais i vivències per emocionar-nos, tant des de la vessant del reconeixement, com de la vessant de donar a conèixer realitats molt properes en el temps.

No es fàcil aquest treball de l’Assumpta : el nostre cervell guarda informacions desordenades, moltes vegades amb l’influencia de fets viscuts, de l’entorn, de la família ... i que ens fa singulars dintre del mateix grup. D’altra banda no solem ser oberts, i guardem les nostres realitats de forma interior : arribar a aquest interior, requereix hores de conversa, oferir confiança i deixar que tot flueixi de forma natural.

Malauradament en aquest moments tant tecnològicament connectats, continuem essent persones tancades, fins hi tot complexes, i de vegades les nostres experiències negatives, les transmetem a les noves generacions; o no recordem enemistats, entre branques familiars, perquè en una ocasió hi va haver un fet determinat que va enfrontar germans i que posat amb la distancia no tindrien la repercussió que han generat.

La historia oral forma part de l’estudi polièdric i sota diferents disciplines de la historia, es la confrontació practica del que podem extreure de la documentació escrita i dels fets històrics del moment que es cerca. La historia oral, hauria d’estar protegida i difosa la seva metodologia en els estudis secundaris, al igual que la pròpia historia familiar.

Gracies Assumpta

L’actualitat dels Sants Innocents ...

Les brometes sanes, les “llufes”, les noticies irreals dels mitjans de comunicació, han estat referents d’aquesta diada que s’entronca en la història dels temps del Naixement sense que existeixi una certesa del fet : el rei Herodes va enviar a matar als nens mes petits de dos anys i, per aquest motiu, Josep assabentat per l’Angel, es trasllada a viure amb Maria a Jesús a Egipte.

Ens aquest anys estem assistint a una generalització de les innocentades tot l’any : de vegades han estat els politics, que amb cara de seriositat, han manifestat, i reiterat, de que farien tal o qual compromís; d’altres, han estat determinats directius, que abusant de la confiança i coneixement personal han fet invertir en preferents o deute subordinat; d’altres amb l’excusa, i emparats amb la crisi, s’han perdut part del valor econòmic que tenien determinats actius borsatils o immobiliaris o, per contra, s’han inflat preus amb l’excusa de  rendibilitats altes en períodes curts de temps; d’altres hem promocionat a personatges mediàtica i televisius, on venen luxes i vivències, i que els elevat a ídols i referents ...

Cal retornar a la seriositat de les afirmacions, al compromís amb els altres, i al resultat del que fem, mes del que diuen que fem : si ho fem ens en sortirem

De les olors de Nadal : cuina i família

 El Nadal continua essent una creença, una vivència, un conjunt de sensacions, un retorn als orígens i casa familiar, un espai de sobretaula planera, gaudir de la xerrada familiar distesa acompanyada de records dels que hi són, i dels que no hi són, de passat i futur, de la partida d’un joc de taula o, senzillament, de retrobar aquella estona amb els més propers, que no has pogut fer al llarg de l’any.

Però, aquesta sensació, és màgica, és per a gaudir-la tots aquells que la sentim, juntament amb una creença que ens congregarà a celebrar l’esdeveniment del naixement.

Hi ha una part important de la població, cada vegada creixent, que no comparteix les festes : potser la pèrdua d’algun familiar,  la pròpia societat de consum, o bé el desarrelament amb l’església, fa que els indrets d’oci (pistes d’esqui) i destinacions exòtiques, siguin els nous plaers nadalencs.

La Pilar Rahola va fer una referència, al sopar de les avies de Lliçà d’Amunt on va ésser convidada i, en la seva intervenció directa al públic que l’escoltàvem, feia esment que l’àvia o la mare es converteix, el dia de Nadal, en dona i senyora de la cuina, per a preparar una escudella, cuinada poc a poc. i que conserva aquella recepta pròpia, resultat de la tradició i del que, els avantpassats, ens havien ensenyat.

Aquesta olor que es va produint, per una cocció lenta, envaeix tots els racons de la casa i, és el resultat de la conjunció dels productes de l’horta i de granja, que es van transformant; tot plegat, s’arrodoneix amb els tradicionals galets de Nadal, adquirits per a l’ocasió.... aquesta olor, ens arriba al moll de l’os, i ens transforma.

Aquest brou nadalenc, vindrà acompanyat d’una carn d’olla, la pilota... i al darrera el tradicional rostit amb prunes i pinyons. La fruita, els torrons, les neules,  i el cafè, faran allargar una sobretaula.

És aquest moment màgic, finalitzada la sobretaula, i amb l’estomac ple, que potser deixem caure el cap, ens deixem acaronar, i compartim al costat del foc aquests moments de tranquil·litat, que només es poden fer realitat. en aquest dia tant especial, i al costat de tots aquells que més estimem.

En el meu cas, els meus avis els vaig perdre de petit i, els altres dos, no els vaig poder gaudir com hagués volgut però, també, ens varen deixar aviat; val a dir que eren avis dels d’abans, els recordo amb respecte, però res a veure amb els avis actuals.

Al meu pare fa vint-i-set anys que va morir d’una malaltia del cor i la meva mare, amb Alzheimer, durant molts anys veiem com se’ns anava, encara que el seu cos hi estava.

Avui, amb la Concepció, fills, jove i neta, tornem a sentir aquestes sensacions, amb enyorança dels que no hi són.

A tots els que ens acompanyeu al llarg de l’any, familiars, amics, coneguts, gent amb qui compartim estones i sensacions, veïns, i coneguts de les xarxes socials ... us desitjo unes bones festes.

Quan anem tots a una ... 60è aniversari del Centre Parroquial de Santa Perpètua

Aquest dissabte 21,  hem estat al Centre Parroquial per compartir, amb molts veïns, aquest aniversari, que ha inclòs els parlaments protocol·laris, la presentació d’un enregistrament que recull, amb imatges, diferents etapes i entitats vinculades i, com a actes d’aniversari, s’han realitzat dues actuacions musicals : la de la Coral Renaixença, conjuntament amb la de Montornès, i la de la Jove Orquestra local (JoSPM)

No voldria tancar, aquest primer paràgraf, sense fer esment de Mossèn Josep Serra i Colomer i, d’altres capellans, que han estat al front del Centre (sempre vinculat a l’església) donant continuïtat a la tasca de persones i d’entitats que han fet, de l’edifici, lloc d’estada. Tampoc voldria deixar sense comentar el fet de que, el local, també ha viscut molts altres esdeveniments ciutadans, com “l’homenatge a la gent gran” que congregaven a la majoria d ‘avis del poble festa esperada tant per els joves acompanyats com per els propis avis fets que, segurament, estan en la memòria de molts de nosaltres, que estem sobre la seixantena.

Fa anys vaig pertànyer a una coral amateur i, per tant, conec l’esforç que representa agrupar diferents tipus de veus per obtenir una harmonia agradable per ésser escoltada i que, s’aconsegueix amb molt treball i hores d’assaig.

 Si això hi afegim un repertori de nadales conegudes, ens porta a reviure moments viscuts de més joves, del caràcter dolç i sensible de la seva tonada, i de les lletres que ens parlen del fet principal del Nadal, i fa que el moment sigui per viure’l amb intensitat interior.

A Catalunya hi sovintegen les corals, orfeons, cors d’en Clavé ... com a elements culturals, de cohesió, i de convivència que formen part important del teixit associatiu dels diferents indrets.

Un punt, i apart, va ésser la segona actuació, la de la Orquestra, composada majoritàriament per joves, nois i noies, amb un notable domini musical. Un repertori, fora dels clàssics, va permetre que l’orquestra ens oferís moments de gran bellesa acústica, tot forçant el potencial dels instruments i la seva vitalitat. Tres d’aquestes peces van estar acompanyades per dues cantants, d’un nivell, i conjunció amb l’orquestra, que van merèixer el reconeixement del públic assistent.

He de reconèixer que aquest grau d’encert, no s’assumeix sense moltes hores d’esforç, dedicació i amor per la música. En els assajos es poden afinar, rectificar, graduar el ritme ... però en el moment de l’actuació en  directe, l’orquestra ha de treballar amb un grau de compenetració, amb un so coordinat, talment com crec que l’hauria  somiat el seu autor : aquests moments són d’aquelles sensacions que fan vibrar.

Moltes vegades caiem en la temptació d’equiparar al jovent amb moltes accions de les que, malauradament, han de sortir a la premsa perquè hem prenguem consciència en negatiu; caldria veure més sovint grups de joves compromesos com aquests, amb l’esforç, els assajos i, moltes vegades, amb la poca comprensió de companys que no pertanyen a aquest món : es tot un estímul i un exemple extrapolable a molts altres camps.

En aquest moment de la segona desena del segle XXI, continuem necessitant joves i persones sensibles, amb capacitat de fer vibrar a partir d’experiències culturals, musicals, acadèmiques, laborals ...

Encoratgem a tots els joves a participar dels valors del treball i l’esforç, en el dia a dia, perquè els que ja estem a la seixantena, podem veure, amb ells, també el fruit del nostre propi esforç

Bon Nadal a tots

20 Possibles alternatives : No hi ha Pla B (VIII)

No hi ha alternatives : la solució al comerç local ha de venir dels mateixos comerços, amb els recursos propis, humans i materials; amb la seva capacitat de gestionar-los, amb l’iniciativa i creativitat en les propostes, amb l’empenta conjunta, ... si tot això es produeix, hi ha una espurna de camí. Si ens hi adormim difícilment arribarem enlloc.

1)      Treballar de forma interurbana : cal eliminar les barreres del terme municipal i establir connexions amb els pobles veïns, tant a nivell lúdic com de promoció comercial.

2)      Potenciar la vida associativa, independent de les administracions publiques, o que la col·laboració amb els ajuntaments no estigui vinculada a l’aportació que en faci el mateix.

3)      Les accions promocionals han d’esser consensuades anualment, temporitzades i ajustades als interessos de tot el comerç, amb independència de que siguin establiments, botigues de serveis, o professionals.

4)      Vincular les activitats que es facin, amb els esdeveniments, festes, actes esportius i altres festivitats, amb una implicació i complementarietats.

5)      Afavorir el comerç i els productes que son propis de l’entorn, i potenciar-los, aixis com donar sortida a productes d’obtenció o fabricació locals.

6)      Establir comunicacions directes amb els socis en temes del seu interès, i que pugin recolzar de forma efectiva l’activitat comercial (temes bancaris, millora de condicions de subministradors ...)

7)      Donar prioritat al comerç local en la seva globalitat, amb independència de que l’establiment estigui afiliat o no; de l’acció de la pròpia associació, en dependrà la seva futura adhesió.

8)      Potenciar una imatge de marca identificativa, actual i integradora.

9)      Establir trobades informals cada trimestre, informals, i de coordinació i cohesió del teixit comercial.

10)   Estudiar la realització d’una web comercial complerta, interactiva, que conformi una oferta atractiva i cridanera de possibles compradors.

11)   Aprofitar esdeveniments d’impacte en indrets veïns per a cridar l’atenció i obtenir una clientela puntual; o organitzar activitats que n’arrepleguin.

12)   Evitar la realització d’accions repetitives respecte d’indrets propers i en les mateixes dates.

13)   Organitzar l’estructura de la Junta de l’Associació, amb responsabilitats especifiques per a la promoció i motivació.

14)   Establir periòdicament barems o criteris que permetin seguir l’evolució del comerç local i de les possibles desviacions

15)   Garantir la formació dels empleats i dels propietaris dels comerços en les novetats i tècniques de venda mes actuals

16)   Establir un esquema de la varietat de comerços, potenciant el manteniment dels mateixos i procurant la reiteració del mateix tipus de comerç.

17)   Formalitzar participacions creuades entre comerços, i/o mecanismes de viabilitat en aquells que minven les seves vendes.

18)   Mantenir contactes, amb ens com Re empresa, per a garantir el manteniment dels comerços, que veuen propera la seva finalització, com es el cas de les jubilacions.

19)   Implicar en el comerç, als joves del territori, com a futurs responsables o gestors dels mateixos, i una forma de mantenir la implicació i la residencia al mateix municipi

20)   La presidència de les associacions de comerciants, hauria d’esser mitjançant candidatures, en que es tinguessin clares les línies a treballar.

De moment, bon nadal

Nous horitzons a les entitats representatives : Comerciants (VII)

El client virtual (també visual), el de les noves tecnologies, es molt light : adquireix els productes i serveis sense la tangibilitat (el tocar-ho, sentir-ho), i els seus impulsos de compra es basen, prioritàriament, en el fet visual, el preu, la facilitat de compra i la consulta comparativa dels diferents productes del catàleg.

Davant d’un client amb unes percepcions que s’escapen a qualsevol raonament, o campanya que es pugui fer, l’acció del comerciant es veu superada, no per la manca de coneixements, sinó de la forma amb que ha d’afrontar-ho

D’altra banda, l’ objectiu d’aquestes associacions de comerciants, d’ajuntar voluntats sota el mateix paraigües, ha estat la representació i l’organització d’activitats conjuntes per afavorir una presencia mes forta i col·lectiva. Això ha estat possible en campanyes promocionals, en l’ànim de fidelitzar una clientela i d’ identificar-la amb uns comerços que donaven resposta a la majoria de les necessitats de compra.

El pas del temps, la consecució dels seus objectius, la dinàmica de la societat, i la crisi han fet que els objectius, s’hagin vist superats per aquestes circumstancies i, aquestes mateixes associacions, passin per moments baixos a l’espera d’un replantejament de les seves finalitats.

Jo sempre soc partidari del “carretera i manta”, en molts àmbits empresarials, personals i d’entitats, en el sentit de que cal veure diferents indrets, parlar amb molta gent, copsar idees i plantejaments nous, estar obert al debat, i fer-ho amb tranquil·litat.

També moltes de les activitats col·lectives que es fan al carrer es promouen com un acte de reafirmació de l’existència del comerç, sense mirar la rendibilitat o si comportarà un increment de vendes; no hi ha una reflexió, i/o seguiment posterior, per avaluar si cal continuar amb les mateixes propostes, i si han estat encertades.

Malgrat tot continua havent una percepció de que, l’establiment veí, es una competència, de que estem lluitant per el mateix client (encara que siguin en rams molt diferents). Ens costa trucar a la porta del veí i comentar temes transcendents i, aquestes accions promocionals que es veuen com una acció conjunta, es en realitat la suma de petits interessos comercials particulars.

Quan un client se’n va (va a comprar fora de  l’entorn comercial local), hi perdem tots : i això moltes vegades no es percep (i moltes vegades no torna).

Al proper post comentarem l’opinió personal envers diferents accions de millora ...

Del client virtual al comerciant per necessitat (VI)

Aquesta comoditat en la compra fa que, aquest comerç electrònic, vagi pujant amb xifres importants i, cada vegada mes, les grans cadenes de distribució s’hi apunten.
Per contra, hi ha una altra classe de clientela que te la capacitat de fer quilometres per a anar a cercar una oferta especialitzada (per exemple Decathlon, Ikea ...), amb una gamma i varietat d’opcions sense competència, malgrat que ambdues marques tenen una forta implantació a la xarxa.
Aquestes botigues tenen una capacitat de compra, i de negociar preus, molt estudiada; en especial les botigues on tot esta previst, tant el catàleg de productes, com la forma en que aquest s’ha de mostrar, la política promocional i publicitària.
En una altra vessant, hi ha un nombre de nous establiments que sorgeixen, mes per necessitat que no per coneixement i estudi del mercat i, la seva implantació es fa amb una base estudiada molt fluixa. Normalment es un comerç no especialitzat, que al estil dels “colmados”, té una varietat de productes basics.
Un altra element d’aquest trencaclosques es que hi ha un degoteig de tancaments de botigues (per jubilació, per manca de rendiment, per redistribució de la clientela per mes competència ...), fet que fa que la interrelació amb el comerç interurbà sigui cada vegada mes gran (alguns productes amb la reducció de botigues, s’han de cercar en poblacions veïnes). Aquest panorama fa que les pròpies associacions de comerciants es vegin en un entorn que no els es favorable, i hi aflorin moltes de les problemàtiques individuals, i els esforços es centrin mes en l’àmbit de la pròpia botiga, que en l’àmbit associatiu.
A la propera, parlarem de les associacions ...

El comerç vocacional, o una sortida a la crisi ? (V)

Ja un nou comerç que moltes vegades hem recorda al de quan era petit : els “colmados”, “tendes de queviures”, o “d’ultramarins”, encara que l’únic que si assembla es el seu caire atapeït de productes, amb estants que arribaven fins el sostre.

D’altres establiments venien a pes (a granel), segons el volum que volies; de vegades a perfumeries i ferreteries i a altres tipus d’establiment també ho feien. També amb les peces de roba es podia comprar els metres que volies, i un sastre o modista et feia la peça  a mida.

Aquest tipus de comerç es basava molt en l’experiència del propi botiguer, i també dels seus empleats, que coneixien el producte, el moment òptim de maduració, el proveïdor que els subministrava, i que es transmetia a través del propi establiment.

Avui en dia tot be envasat, i el que es fresc no sen sap l’origen : pots trobar fruita fresca de temporada a qualsevol moment de l’any, sense que moltes vegades puguem conèixer amb seguretat l’origen i varietat exacta de la mateixa; a les botigues de roba no hi trobes una persona que t’orienti, de si una peça de roba et queda bé, o els colors estan conjuntats, per estar mes elegant. Els productes envasats han permès homogeneïtzar una oferta d’alimentació que la trobem als estants del súper, en mides, marques i formats que en poc ens ajuden a esbrinar la seva qualitat real.

El botiguer tradicional neix –neixia- al comerç, de petit absorbia tots dels secrets del producte, de conèixer l’origen, el tacte, el moment oportú, o el que li va be : es un comerç familiar, que viu per a una activitat econòmica que a la vegada genera una interrelació amb la clientela, un espai de coneixement i assessorament, un element cultural i cohesionador del indret on neix.

Aquest indret, barri o poble necessita del comerç com a element per a la seva subsistència : d’una part com a proveïdora de llocs de treball, d’impostos per a atendre les despeses generals del municipi i per garantir el manteniment d’una població estable, que podrà satisfer les seves necessitats de compra, i subsistència, en el mateix entorn que li es propi.

Però aquest botiguer tenia l’encert d’adquirir els productes que coneixent la seva clientela podia vendre, ja que no es podia permetre que li quedessin productes estocats o que poguessin passar el període d’adquisició adient.

Aquest comerç l’hem deixat perdre, enlluernats amb franquícies i grans superfícies, i el propietari s’ha vist desbordat per una clientela que no es deixa fidelitzar, amb uns centres comercials, un potencial publicitari promocional difícil de fer-hi front i on sota un mateix edifici s’hi conjuguen totes les necessitats d’oci (cinemes), gastronòmica (restaurants), de magatzems amplis (Carrefour, Alcampo ...), de comerç variat i de diferents segments i/o marques (franquícies, gamma alta ...), d’estacionament de vehicles garantit ...

En continuarem parlant ...

La percepció i la primera impressió al comerç (IV)

Fa uns dies ha obert un nou establiment al nostre poble; sempre acostumo a anar a saludar-los i desitjar-los molt d’èxit, apart d fer una mica el curiós i conèixer quina oferta nova hi ha.

Aquest establiment que es de venda d’alimentació en fresc, es a mes proper al domicili, i per tant una excusa mes per a anar-hi.

També a coincidit que, ahir al bar i esmorzant, una veïna de taula que no coneixia va fer el comentari de “heu anat a ..., hem dona mala sensació” (no es que fos una indiscreció, però es que el bar aquest es petit i per tant, el veí, el tens casi a la mateixa taula.

Feta aquesta presentació, us diré que a l’entrar a aquest nou establiment (i es de proporcions reduïdes), hi havia just a sobre d’una nevera (d’aquestes de congelats, amb vidre al sobre), un esprai de neteja vidres. No vaig dir res, però ja hem va sobtar. Varem comprar un article (a un preu un quaranta per cent superior al del nostre súper de referència), però això no hauria d’esser determinant.

Quan s’inaugura es molt important la primera visió, el que veus, perceps, detectes ... i el nou propietari hauria de cuidar aquests detalls, perquè de vegades no hi haurà una segona opinió.

Estem parlant de productes en el quals ja hi ha una oferta, i per tant un nou establiment el que procura es agafar part d’aquest pastis i restar clientela a la competència.

Per tant hi hauria d’haver una estratègia, un espionatge senzill, del que compra, pregunta la clientela, de com esta posat el material, i sobre tot de quina forma podem diferenciar-nos. Cal també que la publicitat, la difusió del nou establiment, l’ imatge, les ofertes de sortida ... en la mida i recursos que es tinguin, estiguin coordinats per garantir el màxim impacte.

Si l’experiència es bona, la gent en parlarà; d’altra forma i una vegada superada l’etapa de gracia i de curiositat que ens empeny, les vendes aniran minvant, i cal ser curosos d’establir senyals que ens marquin aquesta evolució i si cal redreçar les desviacions.

De la mesura del temps ...

Just aquest dies, i amb motiu de la commemoració de la fundació d’una entitat associativa (en que soc soci), vaig plantejar quin es el moment precís de l’esdeveniment.
Val a dir, abans, que el temps es una continuïtat que no te fí; es com una corrent d’aigua, que no la podem parar, pot anar mes rapida, mes planera, amb poca aigua, però sempre te una vitalitat, un moviment continuat.
Els humans sempre ens ha interessat veure en quin moment històric estem; per aquest motiu varem crear les setmanes, els mesos, els anys, i de tant en tant els segles, com si fossin espais compartimentats.
Però la commemoració ens marca dues referències : una d’elles la puntual, el fet precís que ho ha provocat (aniversari de casament ...), o una data que succeeix una vegada a l’any (Nadal ...); també podríem dir (l’any en que varem fer quinze anys de casats ... o el Nadal de l’any 201x), i això encara que ho referenciem a l’any, ho acotem a una època determinada de l’any; per exemple podriem dir : l’any que varem fer el quinzè aniversari varem estar de viatge a Roma ... el Nadal del 201x en que varem dinar plegats ...
La referència principal de les persones, entitats i empreses, es l’any; per les empreses en part perquè ens ho demana Hisenda, i per assegurar de que no ens desviem respecte de les previsions (per tant aquí es prioritza l’any natural).
A les entitats, una quasi unanimitat, segueixen també l’any natural, llevat d’aquelles que per campionats, curs escolar o semblants, inicien i finalitzen el seu any social, en èpoques diferents. Les persones ens marquem com a  referència l’any exacte a partir de nostre naixement, i així contem anys sencers.
Cal veure tres excepcions, que ho son de criteri (i per endavant el meu respecte a altres opinions) : d’una part, el canvi d’any; la celebració màxima es per l’any que s’enceta, i no pas per l’any finalitzat. El nou any encara no sabrem que ens depararà i per tant ho celebrem com un triomf, en canvi del que es tanca, ens en oblidem i, a lo millor, ha estat un bon any, o al menys l’haurem superat, que ja es tot un èxit.
D’altra, celebrem els nostres aniversaris dient ... hem complert 60 anys, quan els varem començar a complir el dia desprès de haver celebrar els 59. Poso com a exemple quan neix una criatura, i al primer mes diem que te 1 mes, però de quin any ?, en canvi als 12 mesos diem que te 1 any, per tant en el primer cas ha celebrar el primer mes del primer any de vida.
Quan ens expressem amb un interval de temps mes llarg tenim casos en els quans no diem un segle es, per exemple del 1901-2001, quan fem la declaració de renda es del 1 gener al 31 desembre ...
El problema sorgeix en comptar com un any sencer el primer o el darrer. La mesura del temps l’hem anat banalitzant, amb fets com avançar o endarrerir l’hora, com aquell que ens regalen o ens treuen una hora de vida, quan tenim la mateixa
No voldria pas filosofar sobre aquest aspecte : la durada de la vida, es la mateixa.

Satisfets o preocupats ?

Avui al migdia i després de molts dies s’ha conegut la pregunta a la consulta que des de feia dies planejava al mon polític.
Just abans de la presencia dels caps de les diferents formacions, he pensat que estarien satisfets d’haver aconseguit un consens ampli.
Però una vegada han anat explicant, els seus raonaments i les seves impressions davant el micròfon han estat tensos i, la majoria, rebuscant en un paper algunes notes agafades ràpidament per argumentar el moment; però encara ha estat mes sobtat l’expressió quan han compartit micròfon i se’ls veia al costat d’un altra representant, amb unes faccions preocupants.
La major part de representants politics, han indicat en els seus parlaments la necessitat de ratificar aquest acord amb els òrgans de direcció del partit i de les bases, en una clara al·lusió a que l’acord pactat, marcava diferencies respecte del que inicialment pretenien i de que el seu lideratge era ser ratificat.
Tenim quasi un any en que les tertúlies analitzaran tot aquest procés; una altra cosa serà si ens ajudarà a millorar la decisió de la nostra resposta, o serà allargar temps.
El temps ho dirà ...

Quan els euros no valen el mateix ...

Fa uns anys, quan estava Cardedeu hi havia una senyora que, mensualment, venia a fer un ingrés de pocs euros a tres ONG’s que ajudaven a països i situacions d’emergència; sempre he recordat l’esforç que aquells euros devien suposar-li, però per a l’entitat era una mil milionèsima part de les necessitats en que es trobaven en el dia a dia. Aquest mes de desembre estarà disponible la digitalització dels llibres parroquials d’un indret de la Conca de Barberà que he finançat, i segurament l’any que ve d’un altra parròquia; altres administracions hi ha contribuït en aquesta digitalització, però amb els diners públics, es prioritzen de forma diferent.

La gran recapte passada, amb mes de tres milions i mig de quilos d’aliments permet donar un cop de ma a molta gent; si calculéssim una mitjana d’un euro per producte, parlaríem de que ha estat una aportació econòmica de la gent entre 3,5 i quatre milions d’euros, fets quilo a quilo, per gent que esgarrapa del seu compte, de la seva nomina, o de la seva diversió ...

Aquest cap de setmana proper hi ha la gran Marató de Tv3, amb un munt d’actes arreu del país, i amb una conscienciació que ja porta uns anys arrelada ...

Crec que es molt positiu que hi hagi una major implicació de les persones, guanyant terreny a les institucions en la resolució de necessitats properes, en quan representa mes participació i implicació.

La vida i les persones, vivim amb la realitat, de peus a terra; els turistes venen uns dies, passegen per els millors carrers, i gaudeixen del millor del nostre entorn, però no coneixen la profunda realitat del que passa i del que bull dintre d’una societat que revifa ...

Perdoni’n senyors Guiraj i Shristi ... tenen un moment

Aquest cap de setmana ha estat el casament, amb el ritual hindi, del mou matrimoni Guiraj i Shristi, que ha estat difós per els mitjans de comunicació en unes comptades fotografies i vídeos.

Mes enllà del casament de les percepcions, i sensacions, que ens pot despertar, i si hagués estat a la meva ma, hagués distret, la seva atenció en algun moment dels tres dies de l’esdeveniment, i els hagués portat a veure el Pantocràtor de Sant Climent de Tahull, que conserva el MNAC, el mateix lloc de celebració del casament.

No seria la meva intenció de que canviessin d’opinió de les seves creences, ni de que el volgués explicar el sentit del cristianisme, però si que en la solitud de l’espai, que intentessin entendre la realitat d’una Catalunya, que fa mes de mil anys, uns austers pagesos i ramaders de muntanya, van escriure a la paret, per mitjà d’artesans-artistes, i van esser capaços de plasmar el que era aquest esser superior, que ens guia i acompanya.

Sense que això fos incompatible, amb la festa, la diversió ... però sense l’ostentació que de vegades s’ofereix d’aquests esdeveniments ni de la despesa milionària, que es diu, que haurà estat repartida entre proveïdors del nostre país i d’arreu.

Pantocràtor que, personalment, hem continua meravellant per la seva contundència, per la seva expressivitat, que va mes enllà de la simple pintura i, per aquest aura, que fa defallir a qui ho mira però, a la vegada, amb la tendresa de qui essent el mes gran, et mira amb ulls de proximitat

Segurament es una mirada que deuria haver captivat a persones com el Bisbe Pere Casaldàliga o en Vicente Ferrer, ambdós, dedicats a donar suport als mes desvalguts, en indrets ben diferents.

No voldria obviar la paradoxa de que la Fundació Vicente Ferrer, ha tingut a Catalunya un lloc de sensibilitat i d’aportació de recursos envers la tasca que feia, i la de la seva Fundació, amb imatges impactants que ens neguitegen, en comparació amb els recursos que s’han utilitzat en aquest esdeveniment que comentàvem.

Malgrat tot en Vicente Ferrer, si estigues viu, continuaria estant al lloc on estava, amb un missatge mol clar, i amb la gent que ho necessita.

De lletres i números ...

Quan estem cercant un dígit de control d’alguna numeració, a Espanya sempre s’ha estat mes partidari de fer-ho amb lletres, mes que en números. Recordo que al 71 quan vaig entrar a treballar en una entitat bancària, els números de compte sempre finalitzaven en una lletra.

Encara hi ha numeracions d’importància que porten lletres en la seva finalització, el DNI, la numeració dels cotxes, el IBAN també incorpora les lletres del país, en la seva versió adaptada a la normalització europea.

Hi ha elements que afavoreixen aquesta predisposició, i el mes significatiu es que els números nomes permeten 10 acabaments, mentre que un abecedari estaria entre els 25 i 30 lletres (ho deixo obert perquè hi ha determinades terminacions que no sempre son acceptades). Per contra la lletra té dificultats d’identificació, ja que es comú identificar la Q de queso o la k de kilo.

Si encara no fos prou, cada dia se’ns demana mes complexitat a les claus d’accés a molts dels nostres llocs a la xarxa, amb combinacions de lletres, números i majúscules ... i per tant estem creant una sèrie de contrasenyes que difícilment les recordarem.

Si no en tinguéssim prou, els codis SEPA ens obligaran a identificar el nostre compte bancari amb 24 dígits.

Cada vegada les pròpies web’s incorporen espais per a rehabilitar o reenviar la contrasenya, i per tant el grau de seguretat baixa; d’altre banda molt de nosaltres tenim els ordinadors amb la clau permanent i per tant accessible amb una certa facilitat.

Trobar l’equilibri es farà difícil : seguretat o complexitat; hauriem d’anar, a curt termini, a una simplificació de la complexitat