L’estiu es gaudeix a prop …

No vull parlar de vacances sinó de l’aturada anyal que, amb mes o menys intensitat, podem fer en aquest mes de agost on, les temperatures, no ajuden a fer cap activitat física ni intel·lectual. Malauradament, les televisions, també si apunten i ens saturen de reedicions,de programes i series, que ja hem vist i que no conviden, a aquesta opció mes propera i mes econòmica.

Tampoc us puc recomanar una aventura en algun dels països exòtics que estan allunyats físicament del nostre; penso que la llibertat, il·lusió i el desig de conèixer nous indrets estan en cadascú i amb els reus recursos i possibilitats i, de vegades, hi han moments a la vida que cal celebrar coses, i fer un extra.

Fa temps que varem deixar de fer rutes, i quilometres, a arreu coneixent indrets i espais dins del radi que. el cotxe, i la salut ens permetien i, ara, cada vegada en gaudim mes a prop. I es la recomanació que volia fer-vos, abans de tancar les insercions estiuenques : gaudiu del indret proper.

Fer vacances, vol dir trencar amb la rutina diària; de vegades cal nomes agafar el tren, l’autobús i anar a un poble veí : cercar,  gaudir-ne, i veure’l des d’una perspectiva mes tranqui-la. De vegades pot esser agafar el camí que surt de la carretera i endinsar-se per la natura, recercant un lloc on asseure’s, poder dinar o berenar aquell entrapa, o amanida feta a casa, i relaxar-nos amb un capvespre, on la vista ens faci arribar ben lluny.

Tenim parcs naturals propers; espais atraients i/o museus, caminades o propostes al aire lliure, agendes locals plenes d’acció i de festa … nomes cal que ens hi deixem portar, gaudir del soroll compartit, de la festa oberta, i de formar-ne part.

Nosaltres així ho farem; es una forma d’agrair, al cos i a la ment, aquest esforç continuat que es fa durant tot l’any, recuperar forces i/o reflexionar per al proper període.

Amb el meu millor desig, i fins al setembre …

Es traspasa ...

Així mateix, sense mes explicacions, d’un dia per l’altra …

Es una botiga del poble; anava per el carrer sense mes observacions, quan veig un missatger amb un paquet a les mans, i a l’altra el telèfon mòbil fent equilibris … i just quan passava estava dient  … “escolti que estic aquí davant de la porta i es tancat …”, i m’he fixat amb el cartell, escrit manualment, on nomes hi ha aquesta paraula que inicia aquest post i el numero d’un telèfon mòbil.

No hem preocupa tant el que hi havia, com les formes, i les seves implicacions; els llogaters tenen, al menys, un altra botiga i suposo que hauran arreplegat veles.

A)     D’entrada hi ha una manca de visió estratègica : si ho tenien pensat, nomes calia posar un rètol, de liquidació total, tanquem a final de mes … un missatge d’aquest tipus hagués permès liquidar en pocs dies l’estocatge que tenien, ja que al no haver-ho fet han augmentat les existències de productes, amb una immobilització poc valorada.

B)      Cal preveure les operacions pendents; productes pendents de rebre o pagar, comandes pendents d’entrega … i al menys donar un servei o possibilitat de contactar amb els propietaris del negoci tancat

C)      Aquesta botiga era membre de l’Associació de Comerciants, per tant hagués estat un detall, comentar-ho anticipadament, perquè se’n assabentessin.

D)     Desconeixem els motius reals del tancament, encara que no ens equivocaríem si entenem que la manca de rendibilitat o vendes hagi estat el motiu principal : no hem cansaré de comentar, que abans d’un tancament hi han moltes coses a fer, però el tancar-se es una de les que porta irremediablement a aquesta situació.

E)      El tancament d’un comerç es també una pèrdua d’un canal de venda, i una motivació mes perquè el client cerqui el mateix producte en un altra indret.

F)      No entenc la validesa del traspàs ni la seva quantificació, mes enllà de valorar les existències o instal·lacions no amortitzades i que queden inserides al local. Un traspàs es un handicap que perjudica al nou llogater

En altres post, ja he manifestat la necessitat d’una acció efectiva de les associacions de comerciants, inclús en el manteniment i continuïtat de comerços emblemàtics o necessaris per al desenvolupament local, implicació que hauria d’incloure a altres col·lectius i administracions.

Catalunya Caixa (abans Caixa Catalunya i Caixa d’Estalvis de la Diputació de Barcelona)

Fa poca estona s’ha fet publica l’adquisició de Catalunya Caixa, per al BBVA (entitat que ja ha culminat, amb nota, la integració d’Unnim molt mes problemàtica perquè, encara, no tenia tancada la unificació total de les entitats, que la varen crea.

D’una part m’agradaria que, el BBVA, valores la marca. el que representa. i es pogués mantenir la mateixa “Catalunya Caixa” al igual que, el Banc Sabadell, ha anat mantenint alguns noms històrics de les entitats que ha anat absorbint.

Però, Catalunya Caixa, té un valor afegit al territori, un desplegament arrelat a les poblacions mitjanes i petites de totes les comarques catalanes; un fet que, juntament amb la propietat de la Pedrera i d’altres propietats, suposa un intangible que ha de ser valorat, mes enllà de la seva quantificació monetària.

Ara, clarificada aquesta nova etapa, amb la seguretat d’una entitat potent cal que aquesta entitat es posi a disposició de la societat (particulars, empreses, comerciants, autònoms …) per ajudar a redreçar l’economia i la vida de moltes persones, i a tancar una etapa, en la qual hem perdut una part important de la nostra personalitat, i d’entitats ...

Reflexions a l’entorn de dues xarxes d’establiments : Expo-mobi i Fotoprix

En les darreres setmanes, aquestes dues cadenes de distribució, han estat al mitjans . la primera, per el tancament dels seus establiments, i la segona per una sotragada, de la qual esperem se’n surti.

Ambdues son casos que ens permeten reflexionar, de forma general, d’un comerç que ha patit un revulsiu : d’una part la irrupció de centres especialitzat, amb una forta capacitat de captació i atreure a la clientela, i la segona un combinat d’aquesta i un evident canvi d’hàbits o de comoditats.

Però voldria matisar els elements que se’ns en van amb la pèrdua de xarxes d’establiments com aquests  (i ho faig amb caire genèric) :

a)      Aquestes xarxes tenen una distribució coherent dins el territori, adaptades a les necessitats de cada zona i amb una bona cobertura de transport serveis postvenda.

b)      Al darrera hi ha un assessorament especialitzat, fruit dels anys d’estar oberts al públic i del coneixement del producte.

c)       Hi ha una voluntat de compartir poble : de col·laborar i donar suport a les activitats socials i culturals, i amb la implicació ciutadana.

d)      Hi ha una generació de llocs de treball a nivell local, la consolidació d’aquests, i el manteniment d’una activitat econòmica local continuada, imprescindible, per dotar al municipi d’una autonomia, en l’adquisició de bens i serveis.

e)      Es genera una confiança : una continuïtat en el tracte, que es renova amb compres posteriors, una garantía que es transmet de la qualitat del producte, i amb el tracte personal.

Les grans marques han optat per un servei que l’entenem a la inversa : amb un numero molt limitat de botigues (situades estratègicament i amb bones comunicacions) opten per atendre a tot el públic; per tant si vols un producte, has de fer el kilòmetres que siguin.

El comerç hauria d’estar al servei del client, no el client al servei de las grans cadenes comercials ...

Les errades ortogràfiques, als aparadors…

De vegades sobta trobar reclams publicitaris, o informacions als aparadors,  o en altres indrets públics amb errades ortogràfiques, tant si estan en català com en castellà. Personalment, i si tinc una certa confiança,  acostumo a comentar-ho amb un afany mes pedagògic, que recriminatori.

En altres ocasions, han estat errades d’ubicació : per exemple, una gran empresa posava el nom d’un poble en un altra comarca que no corresponia; al cap d’uns dies de la meva comunicació ho havien corregit.

De vegades es curiós, que, al llegir la paraula o frase mal escrita, el propi cervell identifica que hi ha quelcom de diferent, quelcom que ho fa “raro” de llegir;  es, llavors, que una lectura reposada, ens ho fa veure.

No es que tingui una persecució envers aquest tipus de fets, sinó fos per el mal exemple que representa per a altres persones: si jo veig mal escrita una paraula (perquè el català te dificultats entre el que es diu i com s’escriu), puc donar-la per bona la paraula del aparador i reproduir l’errada. Per exemple viatge/viatge, davant/devant ...

En molts casos haurien d’esser les empreses de retolació, dissenyadors, impremtes i copisteries que, al veure-hi irregularitats ortogràfiques fessin el comentari de la seva correcció.

Si hi han sancions, per no retolar en català, potser també ni hauria d’haver per escriure-hi incorrectament, perquè també es una manca de respecte al  idioma, una i altra infracció.

El idioma esta escrit al diccionari, però també al carrer …

Gracies Mossèn Ricard …

Llegeixo, avui, l’escrit que ens has adreçat, a tots, en el suplement local, del full dominical, d’aquest diumenge.

Sincerament, les paraules que sobresurten en aquesta valoració, ràpida, son d’agraïment i reconeixement,  de aquests quatre anys que han passat molt de pressa. Hauran estat moltes homilies, reflexions, petites idees que ens han omplert i/o ofert, a l’eucaristia, al despatx, a la plaça, o al carrer.

En aquest període has tingut ocasió d’obrir el banc d’aliments que, inicialment va estar al casal parroquial i ara al carrer de Sala Ambròs, i que permet la distribució d’aliments, amb una funció social, que es complementa amb el rober de Càritas; hi han hagut altres fets que deixaran empremta, i que formaran part de la petita història parroquial d’aquests anys.

Al cartell que hi ha davant de l’entrada de l’església diu que l’any 1014, és la primera referència que teníem com a parròquia : son 1000 anys exactes en que gent d’aquest poble va començar a donar i a fer tangible una història, un compromís; al llarg d’aquest anys hi ha hagut un testimoni permanent d’aquest compromís i, a la vegada, l’església ha estat el referent dels moments més importants de la vida de cadascú, i entre tots hem d’intentar que ho continuï éssent

Al mateix dia de Sant Pere, quan al finalitzar la missa del diumenge, vaig fer-te avinent la meva felicitació, amb el full a la mà (de la impressió de la noticia al web del Bisbat), ho feia amb el meu millor desig : jo que, professionalment he treballat en una entitat bancària i he passat per diferents pobles, he agraït conèixer nous indrets i persones, noves realitats, que formen part de les vivències que vas adquirint.

Lliçà d’Amunt formarà part de la teva vida i vivència : moments durs amb la malaltia i mort del teu pare; d’altres, com dius, alegres en els moments dels sagraments i dolorosos en l’adéu de membres de la comunitat : tot un reflex de la dura realitat del dia a dia. Anys que també han estat difícils econòmica, i socialment, per a moltes persones i veïns que. malgrat la voluntat i recursos disponibles, no poden arribar a les necessitats de tothom.

Has estat el Mossèn que ha portat aquesta serenor, desprès de dues situacions patides per la parròquia, que han desencisat persones i esperances i que, difícilment, han creat comunitat. Segur que ens cal canviar moltes coses però, primer, cal que ens en adonem. Penso que a l’església hi continua havent persones i cors als quals tornar a parlar de coses importants, de valors, de fe, d’esperança; estem saturats de tanta hipocresia, de missatges consumistes i de satisfaccions immediates, i es fa necessària la teva aportació, i el teu tarannà.

Ara, en aquesta nova experiència, nomes vull desitjar-te el millor : que puguis rodejar-te de persones i d’un equip que, mantenint la flama de la fe, encara pensin que és possible fer coses i de transmetre un missatge més clar, més definit i menys limitat, a la vegada que formar una comunitat activa, implicada a la societat i exemple, i motor, per als demés.

M’agradaria que t’emportessis el millor del que has viscut i de les persones que has conegut; tant de bo, et pogués dir que som un exemple, però ens queda molt per reflexionar

Amb tot el meu respecte i ànims.

Gowex : sense paraules

Difícilment puc entendre que, en aquests moments de la crisi,  ja no estem per disbauxes i que, tothom, esta una mica cremat de situacions rares (per dir quelcom), i surti encara el Sr. Jenaro, amb un nou episodi.

Hem sap greu per :

a)     El retraïment que representarà per moltes persones que, amb els seus estalvis, voldrien aportar una mica dels mateixos a projectes que ajudessin a crear llocs de treball.

b)    L’espai que encara ens falta córrer, als auditors, per fer entendre unes documentacions a la gent normal del carrer (no experta en aquest llenguatge), de fer conèixer les limitacions del que té a la má, i el que diu l’informe.

c)     Una sèrie de professionals, treballadors de Gowex, que amb molt d’esforç han dut la tasca de fer possible l’aspecte tècnic del projecte; d’altres professionals amb la  informació precisa, o no l’han entesa, o l’han guardada al calaix.

d)    Els auditors, que han caigut en la trampa de ser els verificadors d’una estafa, sense que entri en la consideració dels mateixos.

e)     A les persones del Mercat Alternatiu, que cobren de l’estat per fer de vigilants de tot; als que, suposadament, haurien d’haver dir quelcom, als responsables i a molta gent que, de segur, haurien pensat que no era possible.

f)      La gent que dona suport a emprenedors sense base, per el sol fet de tenir un carisma venedor, i de fer creure allò que no hi ha : moltes vegades els hi donem premis i publicitat on no s’ho mereixen.

g)     La societat nostra, perquè continuen sortint casos d’actituds irresponsables, incorrectes … en tots els àmbits : a aquesta part de la pel·lícula, hauríem de tenir les coses clares.

Voluntariat escolar : a veure com ho fem

En aquests darrers dies, i des de la Conselleria d’Ensenyament, s’ha donat a conèixer una iniciativa, per a promoure el voluntariat, a partir de incloure el mateix com una eina mes de corresponsabilitat, i de formació del propi alumne.

Es evident que, hi han elements positius en aquesta proposta, des d’un punt de vista de complementar la formació que s’imparteix als centres, però cal tenir en compte :

a)      Requereix implicació dels participants, i per tant el concepte de obligatorietat pot desanimar el caire altruista, que hauria de comportar.

b)      Cal aplicar-hi un seguiment rigorós, al darrera, perquè l’alumne perd com a referència física el centre educatiu, i s’implica en una societat que coneix poc. Calen recursos i professorat per fer-ho.

c)       Han de ser tasques complementaries a la  de les organitzacions, persones i activitats econòmiques que si dediquen i, per tant, no pot representar una competència deslleial.

d)      Aquesta implicació ha d’anar acompanyada de la formació adient en el tracte a les persones,i dels riscos que la tasca comporti.

Som moltes les persones que hem viscut el voluntariat, fa anys, quan aquesta paraula difícilment es feia servir : la implicació en la vida diària era molt més comú a partir dels clubs, associacions … : es positiu de retornar a formes de fer que ens poden portar a implicar en les tasques diàries al nou jovent.

Tot per al turista …

Cada vegada estem modificant la nostra forma de ser, a favor del turista puntual : del visitant, de creuers, que fa una ullada ràpida a aquells indrets emblemàtics i atapeïts, el turista de congressos i fires  que poc pot gaudi,r de l’entorn, que la ciutat li ofereix, i del que hi fa estada per uns dies.

Si, els efectes de la crisi, hi ajuntem una voluntat d’oferir allò que no troben al seu país, tot bordejant la legalitat (normativa i ètica), ens trobem en espais on la disbauxa descontrolada s’expandeix, sense aturador.

El turista es el principal afavoridor del futur : fa campanya, amb els seus comentaris, amb el que ha vist, sentit o patit; exemples prou clars son LLoret de Mar que, difícilment pot treure’s de sobre una mala imatge, fruit d’uns anys d’abusos.

Però Barcelona no pot caure en aquest despropòsit;  cal retrobar novament la personalitat i singularitat : la de les persones que volen veure una ciutat diferent i gaudir-ne, la de les persones residents que hi viuen i treballen, la dels locals comercials oferint una imatge i serveis de qualitat i, amb uns preus ajustats, al nivell ofert, i la d’uns espais comuns segurs, on conviure totes les persones que si troben.

Es evident que Barcelona mou molt de turisme, però caldria veure també la quantitat de catalans que cada vegada, amb menys assiduïtat, ens hi acostem …