No recordo cap any com aquesta tardor : complexa, distreta, on la gent et
diu una cosa i a l’endemà una altra, quan un noi(a) ni te ganes d’aprendre i,
de vegades, de donar lliçons amb una resposta poc raonada. Estem en una època
de persones que van per el carrer amb el mòbil, dinant a taula sense desconnectar,
que no té la capacitat d’agafar una enciclopèdia i/o entendre o resumir un
article, amb menys habilitats per escriure o descriure un fet; tenim amics anònims
a arreu, i poques coses ens encurioseixen.
Enyoro la senzillesa, tranquil·litat, la sabiduría de les coses, dels
refranys, i dels valors escoltats al costat del foc dels meus avis (ho intueixo,
ja que vaig tenir- los pocs anys). Potser en aquell entorn molt mes reduït hi
podien trobar quelcom que els omplia : el contacte amb veïns, el compartir les
festes, i en els moments mes grisos de la vida, tenir un entorn de veïnatge,
amics i coneguts mes reduït, però més autèntic, on podies trobar resposta, una transmissió
oral que ens fa ser únics i a la vegada integrats/compenetrats amb la historia
de la nostra nissaga, el coneixement de la natura i de l’entorn, amb sortides
festives, i l’acompanyament proper de familiars que, en moments mes delicats de
la vida, trobaven l’escalf a la casa pairal de la família, una casa sempre
oberta.
Tenim(tinc) molts contactes al Linkedin i a altres xarxes socials però, la
xerrada, el contacte personal o el escoltar, sense pressa, continuen essent
essencials. Potser amb el progres, hem avançat molt, però també hi hem perdut
moltes coses irrecuperables; la llàstima es que també hem ensorrat els aspectes
emocionals de molts infants que es troben perduts davant tants “imputs” diaris,
i de moltes persones grans que es veuen abocats a l’oblit, la soledat, i a
viure-ho amb resignació ...
Estem al segle XXI ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada