Sumant esforços per multiplicar la nostra resposta ...

Recullo, aquestes paraules, de l’anunci de Catalunya Caixa que es pot veure a TV; segurament podria haver encapçalat aquesta reflexió amb la paraula  “Fracàs”  com molts mitjans de comunicació han assenyalat, aquests dies, respecte de la situació política espanyola.

Sumar esforços vol dir entrar en un nivell de relació i treball en el qual aportem el millor de nosaltres amb la seguretat de que, serà valorat, argumentat i ajudarà a avançar.

La vida diària personal, d’empresa, esportiva o col·lectiva esta plena de caigudes, d’errades, de desencerts ... però també hi ajuda.

Si posem, com exemple, un equip esportiu, veuríem que les individualitats no condueixen a enlloc : cal que facilitem, a la persona que estigui mes ben situada, la pilota perquè l’encerti; si volem estar a tots els llocs no guanyarem.

Podem treballar de forma continuada, avançant respecte d’ahir : el que no podem es tornar al punt de sortida, perquè hauríem malgastat un temps, que és limitat.

Per això la convocatòria de noves eleccions ens fa retornar al punt de sortida, perquè entenem que, amb les mateixes actituds, no ens en sortirem.

Hi ha molta gent, veïns, gent que pateix, que demana solucions efectives en un país que ha perdut el respecte a les institucions i als polítics...

Estem d’acord Sr. Naim : Europa no pot esdevenir un museu ...

El vell continent, que ha estat el gresol de les cultures clàssiques, esta patint una massificació turística, i migratòria tal com veiem, de vegades, a Barcelona.

Aquesta massificació, i les conseqüents molèsties allunyen ,al ciutadà que hi viu, a altres indrets amb mes facilitats, comoditats i serveis  per a viure.

Aquest desplaçament dels residents habituals es aprofitat, per a nous comerços i establiments, per a anar progressivament avançant cap a un canvi substancial dels barris antics.

No cal dir que casos, com el de la Barceloneta un barri amb personalitat pròpia, ham anat esdevenint un feu d’empreses de lloguer d’apartaments turístics i, els residents mes antics, s’han vist perjudicats per el soroll i molèsties de turistes que hi estan uns dies, i que no valoren el descans dels veïns més propers.

D’altra part sembla que tampoc hi ha una imatge pròpia de cada indret : estem globalitzant-nos en tots els sentits, i botigues i marques d’arreu s’instal·len a diferents països, i cuines de diferents indrets guanyen terreny, a la cuina autòctona.

Cada vegada hi ha més un tipus d’establiment enfocat al turista, com si aquest fos un element més del nostre paisatge (souvenirs, marques de luxe, creueristes...); cal mantenir els valors afegits que tenim, perquè puguem continuar gaudint del seu favor.

Catalunya i Balears també han esdevingut, a més, com a indrets de disbauxa (Magalluf, Lloret de Mar, Salou ...) on sembla que tot estigui permès.

Sinó som capaços d’incentivar la pervivència d’establiments, i edificis, propis de cada indret, de valorar la nostra cuina, tradicions i formes de fer, i de formar professionals amb vàlua, podem perdre part de la nostra identitat mes autèntica.

Per això caldria ajustar el nombre de turistes als que realment poden atendre les nostres ciutats i carrers, als serveis que oferim, fer-les mes habitables i sostenibles, i compaginant-ho tot amb la vida diària dels ciutadans locals.

Cal comprar sis milions de roses?...

 Si, a Catalunya, som set milions i escaig de ciutadans com es possible que, hi hagi una disponibilitat de, fins a sis milions de roses per a la venda ? ...

Ja ho vaig comentar : als encreuaments, a les cantonades, amb les roses amunt i avall ... gent del comerç, al súper, els estudiants, als que no demanen ni permís, i als que en venen tot l’any.

Però potser el mes curiós es que veus autoritzades pensen que, aproximadament, un 15 per cent no s’haurien venut; per tant, estem parlant de prop de 900.000 roses que, al dia següent, ja no tenen sortida.

Aquestes roses suposen una pèrdua important per als venedors : per a molts, tot el guany, s’haurà perdut amb les vendes no realitzades.

Cal regular els llocs de venda, una autorització municipal i una taxa.

Si hi ha una oferta excessiva de flors estem devaluant el preu ...i el seu sentit

4070 contactes al linkedin ...

Aquests són els contactes que, a dia d’avui, hi consten al meu perfil; es cert que, moltes vegades, ha estat iniciativa meva el demanar estar en contacte. D’altres han estat, els propis interessats, que han valorat la conveniència d’aquest contacte. Uns i altres ajuden a mantenir viva la meva presència en aquesta  xarxa.

Crec que totes les persones que estem a linkedin, tenim moltes coses a compartir, temes que ens preocupen, hi trobem quelcom que ens ajuda a reflexionar o a veure àmbits professionals des d’altres perspectives, tot dins d’un respecte a totes les opinions.

Linkedin m’ajuda a conèixer i a ser una porta d’entrada de moltes iniciatives que sorgeixen, en el dia a dia, d’una societat creativa, innovadora, engrescada i oberta a nous reptes professionals.

Una altra cosa es que, a la xarxa, li falta alguna eina que provoqui, e inciti, a creuar projectes, a posar i vehicular contactes ... però es cert que resulta útil per la quantitat d’encerts professionals que provoca.

Senzillament Gary Cooper ...

El divendres passat, van reposar  la pel·lícula “Solo ante el peligro” a TV; tot un clàssic, del gènere western.

Rodada l’any 1952 conserva els ingredients per a resultar un argument punyent, envers la soledat, que empetiteix  l’acció, per remarcar la incomprensió de l’entorn.

Crec que la musica, el plans oberts, la tensió que va augmentant, amb una visió constant del temps, el reflex d’una societat bloquejada per la por, que defuig qualsevol ajuda al “sheriff”, malgrat les insinuacions de que s’allunyi del lloc, abans de l’enfrontament...

No crec que hi hagués cap altra actor que hagués interpretat aquesta tensió, i la forma en que ho transmet, que no hagués estat en Gary Cooper. En aquest anys el cinema americà ha ofert mites de l’anomenat setè art, que han tingut una llarga filmografia; molts d’ells han definit personatges, tipus i èpoques : Charlon Heston, James Stewart, Gary Grant, John Wayne, entre d’altres en els actors...a diferencia d’ara en que els actors tenen una vida cinematogràfica curta, donada la major competitivitat , el major nombre de productores, apart de les produccions pròpies de les televisions.

No voldria deixar d‘esmentar, en aquest aparta als actors anglesos : David Niven, Sean Connery, Hugh Grant, Rowan Atkinson, Charles Laugthon ...

Un altra dia parlarem d’actius i actors espanyols ...

Les roses al supermercat...

El passat dimecres vaig estar al supermercat  “Condis” al igual que fem, habitualment, en les compres d’alimentació i subministraments per a la llar. Ja, des d’aquell dia, tenien les roses guarnides amb la bossa, i l’acompanyament d’una branca de blat, per la diada.

Com passa amb la fruita fresca, les flors estaven mig tancades esperant que, en els dies que restaven fins el dissabte, s’obrissin i estiguessin amb la millor presència.

Ben col·locades, amb el seu preu i codi de barres, i en un lloc preferent ... estaven ubicades per a ser agafades, al igual que estires del lineal, una llauna de sardines o, el pot de detergent.

No crec que aquest sigui l’objectiu de la festa, situant-la en l’àmbit merament comercial; penso que darrera de cada rosa regalada hi ha d’haver un sentiment sincer, un reconeixement a la tasca d’estimació a la dona, germana, mare o sogre ... i cuidem molt aquest afecte, especialment, si les tenim a prop.

La meva diada de Sant Jordi esta vinculada a fets relacionats amb els meus pares : la de 1986 quan el meu pare va caure, en aquest dia, al carrer primer símptoma del cor que, mesos després, va esdevenir en la seva mort; la de 2007 coincideix amb la data de la mort de la meva mare uns minuts després de que li deixes una rosa.

Per això m’agradaria que demà fos una ocasió de retrobar aquest ambient col·lectiu i de compartir, aquesta diada tant especial, amb una rosa virtual, imaginativa, cap als meus pares.

Sant Jordi i el llibre signat

Dins de poques hores els carrers, i llibreries d’arreu de Catalunya, s’emplenaran de milers de llibres esperant la seva adquisició per els ciutadans que fan, d’aquest diada, un exemple de reconeixement als autors i al seu talent creatiu.

Aquest caire festiu es veu arrodonit per la possibilitat de contactar, amb l’escriptor(a) de l’obra i, per uns segons mantenir aquesta proximitat física amb l’inspirador de l’argument que ens captivarà amb la seva lectura. En aquests segons, l’autor, ens signarà i dedicarà el llibre com un lligam complementari entre autor i lector.

Però la meva pregunta és : quin valor li aporta, al llibre, aquesta signatura ?.

Segurament si li preguntéssim, a l’autor, alguna anècdota d’aquell moment de la signatura, no ho recordaria : al llarg del dia, els escriptors(es) es desplacen a diferents indrets, on s’han anat generant cues de lectors entusiasmats amb aquest ritual; la compra anticipada del llibre, una estona de fer cua comentant amb el veí anècdotes, o noticies del llibre, i/o de l’escriptor, una aproximació nerviosa fins que arribem davant seu, una breu salutació i ens demanarà el nom de a qui volem dedicar-li el llibre, potser inclús un comentari afalagador en aquests breus segons i, una fotografia per immortalitzar l’acte.

Crec que hi ha un efecte comercial, al darrera, ja que un llibre signat, no admet retorn; moltes vegades la portada ens ha sorprès, potser el resum de la contraportada ha influït en la nostra compra o, també, hauran estat els missatges de “44ª edició”, o “Finalista al Premi xx” reclams efectius, però de vegades la qualitat literària es fluixa;  altres vegades la imatge mediàtica de l’autor ens fa comprar, més per qui es l’escriptor, que per el contingut del seu llibre.

Molts d’aquests llibres acabaran engrossint l’estanteria de moltes llars; altres seran llegits, amb dedicació i, agrairem, el detall de qui ens ha tingut aquesta gentilesa.

Al final del dia més enllà de la participació massiva, i festiva, dels catalans haurà estat noticiable el “ranking” de llibres mes venuts quan, aquest, no hauria d’esser l’objectiu.

El comprador ha de fer confiança a l’escriptor(a) : que bo seria que els llibres es poguessin retornar, si no ens han convençut : potser així podríem analitzar als autors, mes reconeguts per els lectors o, inclús, la obligació posterior de validar, amb una nota, el que ens ha semblat ....

Anecdotari : ciclistes amb el mòbil

Fa uns dies anava per la carretera, de Lliçà a Granollers amb el cotxe, quan vaig anar-me apropant a un ciclista que circulava en la mateixa direcció.

L’anava observant i no tenia les mans al volant, però tampoc veia el que hi feia; vaig afluixar la velocitat, i hem vaig situar darrera seu uns dos-cents metres.

Uns segons després, veig que amaga a la seva butxaca del darrera un mòbil, i vaig suposar que havia estat teclejant o responent algun missatge.

Cada vegada som més depenents d’aquests aparells; al gimnàs és habitual que abans, o després de la dutxa, et trobis algú enganxat, al mòbil ...

Paradisos Fiscals : amagar al fisc, o amagar irregularitats

Ara han estat els papers de Panama que ha posat en entredit un seguit de personatges públics coneguts; molts d’altres hauran passat inadvertits per la seva manca de rellevància o coneixement públic.

De tots aquests la majoria ha respost adequadament; molts han reconegut l’existència d’aquests comptes (millor dit la seva titularitat, o implicació), que no les dades dels moviments.

Caldria situar-nos en el període de fa vint anys i valorar, en aquells moments, les situacions personals : molts d’ells van ser assessorats a fer-ho i, segurament, si no els haguessin venut tant bé el producte a lo millor no ho haguessin fet.

Però dins d’aquesta munió de dades insòlita, també si poden amagar transaccions reprovables, i per tant es un deure del equip que gestiona aquesta informació, de fer l’anàlisi amb molta cura, evitant prioritzar la noticia ver la veritat.

Però independentment d’això no hem queda clar com un despatx d’advocats, amb clients d’alt nivell, no tingues uns controls de seguretat, o d’accés als arxius, mes sofisticats, o que guardes documentació de tants anys mes enllà dels que, reglamentàriament, o per costum son els habituals.

Panama, pot ser un dels països mes afectats en la seva reputació, però molts altres països/paradisos haurien de reorientar aquests espais i evitar l’efecte crida que pot suposar.

L’economia sempre va per sobre de la política : tenim un mon globalitzat econòmicament, però gestionat per normes i lleis pròpies de cada país.

Aplaudir al Congres de Diputats : El “Polònia” original i el preu d’espectador

Des de que es van constituir les Corts (Congres i Senat), han estat moltes les ocasions en que s’ha visualitzat un canvi de formes de fer (tant en el fons, com en la forma) totes respectables però, algunes d’elles, potser ens farien replantejar el nostre vot.

D’una part hi ha una gesticulació, més en la línia de afavorir un fet noticiable (quelcom a veure en sortir del que ha estat habitual); d’altra part una reiteració de cada esdeveniment, amb entrevistes, reportatges, tertulians, equips desplaçats ... que donen una transcendència que potser no té el fet.

Tota aquest retardament en trobar la composició d’un espai polític que permeti assegurar la investidura d’un President i, desbloquejar, la composició d’un nou govern fa que una part important dels país resti a l’espera : uns, els funcionaris per no tenir clares les directrius; altres, els inversors, per veure el nou marc d’estabilitat i de tranquil·litat per materialitzar inversions i projectes; per a la ciutadania, en general, una esperança per a veure que els seus problemes mereixin alguna prioritat.

En aquest període, els diputats al Congres i al Senat han anat cobrant les seves nomines i dietes, sense poder activar projectes i propostes. També s’ha iniciat el període de Declaració de la Renda 2015 obligació que hem acomplert el primer dia hàbil. Sabem el que ens costa cada vegada que un polític ens avergonyeix amb les seves declaracions, amb la seva falta de respecte envers la població a la que ha de servir i per la qual ha estat escollit, per la seva habilitat en bordejar la llei per amagar fets i situacions.

Si que m’agradaria que, amb la mateixa insistència, amb que Hisenda ens reclama les nostres obligacions, els nostres polítics s’esforcessin a solucionar el que esta en les seves mans ...

Cotxes intel·ligents ... o persones irresponsables

Fa uns dies, el conseller Jordi Jané, va comentar que s’havien denunciat a més de 8300 conductors conduint sense el carnet :  les motivacions poden ser variades (no haver superat les proves, estar sense punts, tenir el carnet retirat ...).

No es una bona noticia, que esta en la línia de saltar els límits del risc, i de la convivència : del risc, per el perill que comporta vers altres vehicles, conductors i acompanyants i, de la convivència, per quant sembla que tot estigui permès.

Però la vida de les persones, i les seves seqüeles físiques i emocionals, que pot comportar un accident no tenen res a veure amb una multa de trànsit, o d’aparcament. Si això hi ajuntem possibles nivells alts d’alcohol, drogues, o excés de velocitat, de cansament, o altres preocupacions que puguin afectar els reflexes, n’augmenta la gravetat. Per tant no hi pot haver cap tolerància.

Però també ens manca fermesa en plantejar innovacions que ajudin a reduir l’impacte, entre elles, proposo :

a)       Instal·lar als vehicles electrònics circulant a Espanya un dispositiu que una vegada superats els 15 dies de la validesa de la ITV, no es puguin posar en marxa, amb lo qual s’acabaria amb els vehicles sense aquesta validació i, qui manipulés aquest aparell fora de les ITV’s, tindria una sanció exemplar.

b)       Si som capaços de incorporar aparells que fan aparcar els cotxes, obrir a distancia la porta del darrera, o obrir sense clau, per posar alguna de les avantatges, també n’hauria d’haver alguna que valores els reflexes de qui condueix i provoques que, el vehicle, limiti la seva velocitat a un màxim de 30 kilòmetres per hora, en les cinc hores següents. 
Hem de lluitar-hi tots, per recuperar el seny a la carretera i reduir, novament, el nombre de persones mortes i el de ferides.

Mones i LLeal : Historia compartida ...

Fa uns dies vaig demanar-li a la Sra. Coloma LLeal si tenia informació del meu besavi, Josep Monés Bosch, que es va casar amb la Bàrbara, i amb la Maria LLeal la seva germana (en segones núpcies) ja que, els LLeal, és de les poques nissagues que guarden un llibre on, si registraven detalls de la vida familiar; al cap d’uns dies vaig rebre una publicació on es fa un anàlisi, detallat, del contingut d’aquest llibre així com d’altres percepcions que ajuden a entendre els diferents moments.

Voldria reproduir parcialment, i sense identificar, el detall de l’inventari que es fa dels utensilis de la cuina, en un testament : “... en la cocina : un caldero, un cazo, y un cántaro pequeño todo de cobre y un calentador de cama de lo mismo con su mango de hierro. Una chocolatera y una olla de ojadelata. Un cubo para sacar agua. Un almirez de piedra con su mano de madera. Un cucharetero  de madera con algunos cubiertos de lo mismo. Seis vasos de cristal. Cuatro botelles pequeñas de vidrio. Una porcion de platos de pisa. Otra porción de vidriado. Unas tenazas, un tostador, un trespies y una pala todo de hierro. Un cuchillo grande de cortar el pan.”

Estem parlant d’uns 160 anys; avui en dia mirem les nostres cuines i, si haguéssim de fer l’inventari , emplenaríem fulls i fulls, d’estris, maquinaria, útils per a determinades verdures, o un ganivet del peix, ... elements que hem anat adquirint i ara molts resten arraconats.

Com en la vida mateixa tenim moltes coses a l’abast i, de vegades, poques d’importants

Per això retrobar aquesta historia viscuda es tot un plaer; segurament aquests avantpassats tenien just allò per viure, allò que els servia per al seu dia a dia però tenia quelcom molt millor : la capacitat de seure al capvespre, de compartir vivències al costat del foc, de parlar i escoltar i de participar d’aquest saviesa popular (coneixement) que, a partir dels refranys i les dites, era tot un compendi dels millors llibres de text.

Amb totes les seves limitacions, amb els estris mes rudimentaris, amb cap comoditat, ni horaris al treball o a la casa, varen fer possible la nostra existència avui ...

Per això mai podrem agrair-ho suficientment : el que si podem fer és deixar constància d’aquests fets, de recollir-ho, i de compartir-ho

Any de traspàs : any de mala estrugança …

^{Sembla que aquest any 2016, esta esdevenint un any de fets, d’accidents d’actes terroristes, de morts de persones conegudes i de succesos en major mida que, en la resta d’anys.}

^{Aquets anys, que tenen un dia mes, motivat per la suma de quasi sis hores de desfas anyal, han estat senyalats, a nivel popular,com a anys de mala sor, i al llargs dels anys ha fet que es desenvolupin  supersticions.}

^{He trobat poques dites relacionades, però en voldria reproduir-ne tres : “A l’any de traspàs, de faves no en plantis pas”, i “Any de traspàs, no t’en fiïs pas”, o “Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve  detrás”. Totes tres ens alerten de fer poques activitats, de sembrar poc i d’estar alerta.}

Estem mancats d’una etapa en que, des d’una opció mes assossegada, es puguin afrontar molts del resptes actuals ja que abans que es resolgui l’un, ja hi han d’altres situacions que requereixen l’atenció mes actual.