dimarts, 31 de maig de 2016

Després d’aquest mon ... (301)

Aquest es l’article final d’aquesta sèrie; desconec si pot tenir una continuïtat però si que el repte, que m’havia imposat, s’ha acomplert.
Com diu el títol, jo tinc dues seguretats que m’ajuden a entendre, el darrer pas : d’una part que, en el més enlla, aniré(m) al mateix espai on estiguin els meus pares, avis ...; l’altra seguretat es que els ulls, les orelles i altres capacitats moriran en mi i, per tant, la relació que hi pugui haver en el més enlla, es mourà en un nivell difícilment comprensible, amb les nostres capacitats actuals.
En el món actual hi ha un arraconament del fet de la mort; les televisions ens estant bombardejat amb series de policies, on l’assassinat es el fet que vehicula l’argument; les noticies li donen a aquest fet un tractament molt superficial, i les morts properes es dissimulen, el mes ràpid que es pot.
Tampoc no hi ha un discurs actualitzat, argumentat o sensible als mitjans de comunicació; tampoc hi ha una valoració de la persona que acomiadem, mes enllà de les paraules pròpies del moment.
Però el moment de l’acomiadament es aquest en que tanquem(es tanca) el llibre de l’existència i, moltes vegades, ens han quedat moltes coses per dir, o per compartir. Gaudim a fons de les persones que tenim al nostre entorn, transmetem l’expressió de la nostra estima, i escoltem les vivències que ens traslladen a generacions passades, i que estan a l’adn de nosaltres mateixos.
Potser el que més espanta son les capacitats que van minvant al llarg dels anys i que, moltes vegades, no van compassades entre cos i pensament, de la sensació d’aïllament i de no entendre el mon actual, i de no tenir una funció o un motiu per emplenar un nou dia...
M’agradaria descriure ‘us una vivència que es deuria produir, a la tardor de fa uns vuit anys; anava en direcció a Sarral, a  la cooperativa d’aquest poble de la Conca, on solem comprar-hi el cava, i en els darrers kilòmetres de recorregut des de Santa Coloma el paisatge va canviant fina a esdevenir vinya. De cada branca del cep penjaven gotims plens, macos ... propers a ser collits.
Als pocs minuts ja estava al pati de la cooperativa i, en un dels racons, hi havia una muntanya de bresa, restes de la pell del raïm i d’altres residus després de la premuda.
Aquell impacte m’ha fet relacionar-ho amb la qüestió d’aquest post : cada gram de raïm creix en el seu interior, tot recollint el millor de la planta; estat sotmès al llarg del període de creixement i maduració a mil i una adversitats climàtiques i perills però, al final del seu període, en la seva plenitud, la part mes externa d’embolcall, queda seca, sense vida, i la part interior assumeix un altra espai, però aquesta vegada junt amb el suc d’altres raïms.
Aquest embolcall és com la nostra pell, es allò que recobreix la part més important de nosaltres mateixos : no la part física, sinó allò que es l’essència
També aquesta reflexió seria valida per al blat i la farina ... Uns i altres es convertiran en un nou producte, un nou recorregut, que esdevindrà el vi, o cava...
Un, i altra, son els elements en que l’església catòlica representa el cos i la sang de Crist ... una reflexió oberta.

A reveure...

dilluns, 30 de maig de 2016

Abans d’aquest mon... (300)

Quan vaig anar definint com volia, que fossin aquestes darreres reflexions, a la  cloenda d’aquesta etapa del bloc vaig veure que, parlem de la mort i del mes enllà però, poques vegades, ens qüestionem el abans : crec que ambdues coses van interrelacionades i ens parlen d’aquesta transcendència.
Per tant aquest post, reflexiona sobre l’abans, i el proper del mes enllà ...
Deia la setmana passada, el cardiòleg que hem fa el seguiment habitual, que els humans estem aquí per la reproducció de l’espècie : no hi crec en aquesta afirmació tant crua; penso que si, que tenim la capacitat de donar vida, però quelcom més a fer, a compartir, a comprometre’s, i a donar valor afegit a la nostra estada en aquest mon.
Hi ha un fet principal que ens diferencia del mon animal, i és la nostra voluntarietat en el moment de l’estimació d’una parella : no és fruit de l’instint, sinó que hi ha el procés reflexiu del moment, de l’opció de vida escollida, o dels mitjans que hi posem, per evitar la gestació.
Al llarg dels mesos d’embaràs podem fer-hi el seguiment i veure el nadó, conèixer anticipadament el sexe ... però continua essent el misteri de la vida. És allò que no podem crear a partir d’un laboratori, o d’una fórmula, que és el procés continuat, de vida i mort, que ens ha dut, a milers de generacions, a definir-nos com a especia, i a evolucionar.
Aquesta conjunció, de dues persones, fa que ajuntem en els nostres fills i nets, l’essència de diferents famílies : trets que ens acompanyaran al llarg de la nostra vida, i que els trobarem en les faccions, formes de fer, en el nostre ADN ...
Però fins aquí no hi ha una resposta a la qüestió que encapçala : en aquesta capacitat de donar vida hi ha quelcom immaterial, intangible, que nosaltres transmetem : part d’aquest intangible de nosaltres mateixos es transmet i dona continuïtat, s’incorpora i creix amb la nova persona... : transmetem vida i transmetem intangible.
Es com aquest testimoni de la cursa de relleus en que generació rere generació va transmetent; es un testimoni que reproduïm amb cada un dels nostres fills, i que si el fem servir, es transforma amb la nostra mort.
Hi ha una diferencia molt important amb la mort : aquesta darrera no esta programada; es un acte final ràpid, incontrolable (diríem que avui en dia farmacològicament menys dolorós), amb un discurs religiós poc actualitzat, envers d’avenços i recerques, que deixen sense fonament tesis assumides des de fa generacions.
Jo crec que el punt que ens diferencia es la racionalitat : com arriba a sorgir aquest fet de poder raonar, de pensar i de viure en espais i comoditats no comparables a cap altra espècie animal.
Malgrat tot en algun moment d’aquesta evolució hi ha d’haver hagut una intervenció externa, aliena a nosaltres mateixos, que ens situa amb capacitat de domestica i ordenar la resta d’espècies, per a la nostra supervivència.
Obrir els ulls cada matí, no pot ser fruit de quelcom automàtic : viure, pensar, crear, treballar, somriure o estimar formen part de la nostra evolució personal, de quelcom d’aprenentatge propi.
Naixem per morir ...

dijous, 26 de maig de 2016

Deixeu-m’he que parli de mi... (299)

No voldria que, aquest autoanàlisi, fos com una espècie de dafo normalitzat; al contrari, m’agradaria dir-vos el com hem veig ara, i com m’he vist.
Soc conscient de que, la meva base de noi era bastant feble; ara, amb els pas dels anys, crec que hi havia mancances socials/emocionals, i/o habilitats no desenvolupades i, m’aventuro a intuir, que podrien venir per problemàtiques familiars de la meva avia i del meu besavi alacantí.
Del meu pare vaig aprendre dues coses importants que he intentat seguir : a treballar i a ser bona persona.
Professionalment van encertar els professionals que descobriren, en mi, capacitats numèriques i, per tant, facilitar-me la identificació amb un futur professional proper a la comptabilitat i l’empresa..
Però realment la mancança mes important que he trobat es la falta d’un entorn familiar, i professional, on recolzar-me. Familiarment he trobat a faltar la meva germana que va néixer sense vida, que hagués aportat frescor, un  punt de vista complementari, i la persona en qui poder expressar i explicar moltes coses; els cosins, tampoc han estat propers i encara, avui, es difícil la meva relació amb ells. La resta de família més propera ha estat reduïda (un germà, un fill, uns tiets per part de mare, dos germans del meu pare, una cosina per part de mare, tres cosins per part de pare ...)
Per tancar el tema professional he de dir que el meu pas per “Interroll”, va esser un fracàs amb majúscules, amb una responsabilitat, situació e inexperiència, fruit de la joventut, i que m’ha marcat durant molts anys. Per contra, he tingut satisfaccions en l’auditoria, on hi vaig entrar amb pinces en el Registre d’Auditors, però que m’ha servit de creixement, en molts aspectes.
Després de l’etapa a Interroll (uns 19 mesos), vaig reincorporar-me al Banco Exterior, on he estat de forma continuada fins la meva pre-jubilació al BBVA, entitat que va absorbir a l’anterior; a partir d’aquesta finalització laboral han aflorat  un fons d’emprenedor, amagat durant anys, i que hem va limitat possibles noves iniciatives.
També recordo, com a molt positiva, la meva etapa a la Jove Cambra de Sabadell, tant a nivell de relació, com de desenvolupament propi.
He treballat sempre, en el banc, ajudant al client i, al llarg d’aquest anys treballats, n’estic satisfet. He de manifestar que en tots els anys no he estat venedor bancari i la meva vessant comercial, de vendre productes o serveis, haurà estat una incògnita.
Tampoc he tingut ocasió ni persones que els hi fes confiança com per compartir negocis o activitats En aquest sentit hem quedo amb una sensació de “desaprofitat”.
Soc un entusiasta d’escriure, del relat, de la recerca familiar i de la història local; estic orgullós d’haver ajudat a unir lligams, i activitats, amb els Monés, els Giner, els LLeal, i a conèixer més la branca dels Pla Carreras; m’apassiona el col·, especialment de paper antic ...
He desenvolupat, en aquests darrers anys, un bloc en el qual he anat relatant coses , situacions i pensaments envers temes diversos al igual que s’han publicat una trentena d’articles meus a diverses publicacions.
Soc catòlic; la meva fe es la dels meus pares; no he aprofundit en el coneixement de les escriptures. Les meves creences hem fan sentir mes a prop d’un cristià de carrer; com diuen per Osona : ser sermó curt i de taula llarga, que traduït diria mes de fets que de paraules.
Políticament sempre he estat a la democràcia cristiana, amb Unió, des dels moments històrics en que era el segon militant de Sabadell. Si en vaig sortir-ne va ser per discrepàncies i, perquè, tenint un bon perfil de gestió, mai hem varen proposar de fer cap tasca activa.
Soc conscient de que el meu caràcter hem pot haver tancat portes; el meu  grau d’autoexigència el puc haver traspassat a altres persones i no sempre haver estat ben entès. Un dia l’Antoni Boleda va dir que jo era un bon segon, un organitzador ... excloent la meva vessant més comercial (mes de lideratge o d’iniciativa), de relació o empatia.
Estic content de ser una persona honrada, honesta; gestor dels recursos obtinguts del meu treball i de la herència dels meus pares, espero poder traspassar aquests estalvis, propis i rebuts, a la Concepció, al meu fill i nets.
Amb la Concepció he trobat aquest equilibri personal, emocional i d’estimació, que compartim des de 1999; aquesta anys al seu costat m’han permès descobrir moltes coses, apreciar-les, i gaudir-les conjuntament, amb en Jordi i la Nuria; els nostres nets aporten aquesta visió en profunditat i, el veure’ls créixer, es tota una alegria.
El meu germà Josep ha estat sempre al meu costat, i hem sap greu de no tenir mes moments per a coneixe’ns; en la gestió de la malaltia de la nostra mare, sempre va tenir una acció honesta, clara i afavoridora de mantenir les millors condicions de vida, en una malaltia que ens va agafar de sorpresa, i que es la mes inhumana, perquè ens fa perdre la nostra capacitat de relació, la nostra memòria, i els nostres sentiments. Per això aquest post ha estat penjat el dia del seu aniversari. Felicitats i gràcies Josep.
Del meu pare s’acompliran els 30 anys de la seva mort, en els propers mesos; fa trenta anys, no era conscient de la feblesa del seu cor, ni de la seva gravetat. Vaig notar molt la seva falta i, en els anys següents vaig anar perdut, fins a sobreposar-me poc a poc.
El meu fill Feliu continua essent l’orgull i mirall; amb els nets, i la Eli, formen la família idònia per a esdevenir uns pares que recolzin el creixement dels nets.
He tardat molt a esser conscient del que hem passava, quasi tota una vida; per això hem satisfà que el Feliu no hagi heretat aquestes limitacions emocionals i de relació. M’he “auto fet”, interiorment i exteriorment; segurament amb una estructura interna sospesada en uns principis, que he anat qüestionant, avançant, dubtant moltes vegades, arrauxat en altres...
Cada matí intento llevar-me amb quelcom mes que aprendre, de fer, de gaudir, per compartir  i espero que aquest ànim, hem continuï acompanyant.
No vull acabar sense un sincer penediment, en aquelles coses que us hagi fallat o no arribat
Gracies a tots, als de recolzament per estar al meu costat, als altres per tot el que meu ajudat a aprendre, a fer-me gran, i a continuar vivint ...

dimarts, 24 de maig de 2016

La memòria emocional ... (298)

Des de que vaig recuperant la història dels Giner, amb altres membres de la família, he anat ratificant les mancances emocionals que arrastrava i que havien afectat a altres generacions directes; he intentat cercar com podia reflectir, en aquestes línies, i compartir aquest fet. El compartir-ho permetrà que professionals relacionats amb aquests àmbits, puguin valorar si es una situació més generalitzada, i/o pot afectar a altres persones.
He trobat algun article esporàdic a “google” sobre aquest tema (molts mes referits a intel·ligència emociona) encara que prefereixo reflectir la meva experiència :
Al igual que hi ha un llenguatge verbal, de gesticulació, n’hi ha un d’emocional, aquell que ens permet percebre determinats fets, sentiments i emocions.
Per tant podem definir la memòria emocional com la capacitat d’aprendre, emmagatzemar i recuperar informació relacionada amb les emocions; el record, conscient o inconscient de situacions emocionalment significatives.
Tradueixo, un paràgraf, de la web “La mente es maravillosa” que m’ha semblat interessant, i que diu : “...També aquí resideix el motiu de perquè les experiències de la nostra infància juguen un paper tant important en la nostra vida adulta. De nens, els records, es graven directament a l’amígdala, sense un procés verbal que els acompanyi. En aquests moments, els esdeveniments es limiten a pures emocions, sense comptar amb paraules suficients per explicar el que succeeix, i el perquè. Més endavant, a les nostres vides, aquests records emocionals sorgeixen una i altra vegada, sense que puguem controlar-los, encara que sapiguem que son irracionals.
Molts nens i adolescents problemàtics, a l’escola, son qualificats sense raons com a “tontos”; en realitat el problema no es cognitiu, sinó emocional ja que tenen dificultats per a gestionar les emocions i rauxes. I es que tot el nostre pensament esta orientat a mantenir un confort emocional. Si no ens sentim be, per molt racional que ens semblin les circumstàncies per convencen’s del contrari, no estarem en condicions de trobar l’equilibri...”
La memòria emocional és molt eficient : recordem millor aquelles coses que tenen un contingut emocional donat que, aquests records, son importants per a la supervivència i la autopreservació.
Per contra la intel·ligència emocional, ens permet vehicular de forma adient els nostres sentiments i emocions, i no caure en el impuls (en el sentit d’actuar de forma rapida, sense valorar tots els factors). Desenvolupar les habilitats emocionals ens permet tenir, un major grau d’autoestima i seguretat.
Però mes relacionat amb la manca d’aquesta memòria emocional (sense entrar en els motius, que seria objecte d’un altra reflexió mes acurada.
D’entrada aquestes persones tenim(tenen) una manca d’un element important, jo diria que un puntal, que complementàriament amb el pensament racional i el coneixement, haurien de ser la base dels nostres plantejaments, tant per gestionar les pròpies emocions, com per a valorar les persones de l’entorn
He agafat un símil per visualitzar aquesta afirmació i seria que per entendre bé una realitat necessitem tres paràmetres : alçada, amplada i profunditat, i la memòria emocional es una d’aquestes parts.
Igualment aquest factor emocional es el que ens fa veure que moltes vegades el dos mes dos no son quatre, sinó que hi ha elements que influeixen en aquest equilibri.
Crec que hi ha un llenguatge emocional, que podem copsar, però que no retenim. Moltes vegades aquesta manca emocional pot comportar un bloqueig en les respostes afectives, o també en les converses on el fet emocional hi es present.
Per contra hi ha una major capacitat d’anàlisi racional; això no interfereix en la vida ordinària, mes enllà de ser-ne conscient; encara que hi pot haver una afectació del caràcter.
Moltes vegades aquesta manca es pot materialitzar en la reduïda capacitat d’exterioritzar, o de vehicular, aspectes interns (sentiments o sensacions), per aquesta manca d’elements emocionals.
Igualment la relació familiar amb altres persones de l’àmbit familiar, es pot veure afectat e incomprès.
Potser un dels efectes, més negatius, es que aquesta situació es pot transmetre a noves generacions, d’una forma involuntària, ja que al no haver-ho percebut, els fills troben habitual aquesta mancança emocional.
No he trobat enlloc una metodologia, o una forma, en que es pugui treballar i recuperar aquesta capacitat d’enregistrar, de forma correcta, aquest fet emocional i, per tant, m’agradaria compartir aquesta reflexió per poder.
Vull demanar disculpes per alguna afirmació o incorrecció de les que s’expressen en aquest post, ja que es una percepció personal.

PD. Aquest dies s’ha publicat un article sobre “La alexitimia : el velo emocional”, dins del bloc : bloc.psicoactiva.com/la-alexitimia-velo-emocional/ escrit per Marta Guerri; en alguns aspectes del seu contingut m’hi puc identificar, però en d’altres no. Penso que qualsevol aportació en aquest camp serà agraïda.

diumenge, 22 de maig de 2016

En Miquel i en Felix ... (297)

La mort d’en Miquel de la Quadra-Salcedo, m’ha recorda’t els anys en que, a Argentaria (ara BBVA), n’havia estat l’entitat capdavantera; sempre teníem, a la sucursal, fulletons relatius a les noves convocatòries encara que, a Catalunya, no ha tingut mai el ressò ni la difusió d’aquest programa educatiu internacional.
La noticia m’ha recordat també una altra persona com va ser en Felix Rodríguez de la Fuente; ambdós, nascuts amb pocs anys de diferència, amb unes simbologies que mereixen un comentari conjunt.
En Felix Rodríguez, havia nascut el 1928; va morir, amb 52 anys, en un accident d’avioneta a Alaska, on estava rodant nous episodis, de les seves series divulgatives d’animals; metge de professió, els seus coneixements del mon animal, el van fer especialitzar-se i, per mitjà dels seus articles en premsa, va arribar al mon televisiu, on va destacar per series, entre d’altres, com “El Hombre y la Tierra”, afavorint el coneixement dels habitats de la fauna existent a Espanya, i ajudant a preservar algunes especies, greument afectades de desaparició.
Home carismàtic, amb un to de veu singular, descriptiu, que transmetia aquesta curiositat aventurera... ; crec que molts, per mitjà de l’entitat Adena, pionera a l’estat, ens va captivar d’aquesta inquietud i va posar l’arrel per a la conservació del medi ambient, solatge de la nostra generació.
Compartien, amb en Miquel de la Quadra, aquest carisma aventurer, inclús, en la seva indumentària i presencia física, un sentit natural d’explicar i de fer encuriosir d’una forma planera, de transmetre...
En Miquel de la Quadra, reconegut atleta i periodista, va ser de la Ruta Quetzal la seva figura emblemàtica; al llarg dels anys, les diferents expedicions, han refet rutes, camins, descobriments, i sobretot recuperat pons i convivències mes enllà de l’estricta visita dels seus participants.
El relat de cada una de les edicions, és una aventura de coneixement, de descobertes i de compartir. Molts dels participants reconeixeran aquesta pèrdua ...
Relats i referents en el temps, vides viscudes amb sentit, al 100 per cent, com les recordarem ...

PD. No volia deixar de fer aquest post, encara que el bloc finalitzarà amb una inserció de mes de les programades ...

dimarts, 17 de maig de 2016

Els avis mai moren, nomes es fan invisibles... (296)

Quan vaig veure el títol, hem va agradar, i vaig pensar que ajudaria a tancar aquesta sèrie de cinc reflexions finals d’aquesta etapa.
M’ha semblat idoni, no treure cap paraula, ni fer la traducció, per no perdre la síntesi del seu sentit.
“Me envía este bonito artículo el Dr. Rafael Tomás Caldera. Está escrito por Enrique Orschanski, médico pediatra, y se publicó en uno de los diarios de Córdoba. Aquí va:
En los últimos 50 años, nuestro estilo de vida familiar cambió drásticamente como consecuencia de un nuevo sistema de producción. La inclusión de la mujer en el circuito laboral llevó a que ambos padres se ausenten del hogar por largos períodos creando como consecuencia el llamado “síndrome de la casa vacía”.
El nuevo paradigma implicó que muchos niños quedaran a cargo de personas ajenas al hogar o en instituciones. Esta tercerización de la crianza se extendió y naturalizó en muchos hogares.
Algunos afortunados todavía pueden contar con sus abuelos para cubrir muchas tareas: la protección, los traslados, la alimentación, el descanso y hasta las consultas médicas. Estos privilegiados chicos tienen padres de padres y lo celebran eligiendo todos los apelativos posibles: abu, abuela/o nona/o bobe, zeide, tata, yaya/o opi, oma, baba, abue, lala, babi, o por su nombre, cuando la coquetería lo exige.
Los abuelos no sólo cuidan, son el tronco de la familia extendida, la que aporta algo que los padres no siempre vislumbran: pertenencia e identidad; factores indispensables en los nuevos brotes
La mayoría de los abuelos siente adoración por sus nietos. Es fácil ver que las fotos de los hijos van siendo reemplazadas por las de éstos. Con esta señal, los padres descubren dos verdades: que no están solos en la tarea y que han entrado en su madurez.
El abuelazgo constituye una forma contundente de comprender el paso del tiempo, de aceptar la edad y la esperable vejez.
Lejos de apenarse, sienten al mismo tiempo otra certeza que supera a las anteriores: los nietos significan que es posible la inmortalidad. Porque al ampliar la familia, ellos prolongan los rasgos, los gestos: extienden la vida. La batalla contra la finitud no está perdida, se ilusionan.
Los abuelos miran diferente. Como suelen no ver bien, usan los ojos para otras cosas. Para opinar, por ejemplo o para recordar.
Como siempre están pensando en algo, se les humedece la mirada; a veces tienen miedo de no poder decir todo lo que quieren.
La mayoría tiene las manos suaves y las mueven con cuidado. Aprendieron que un abrazo enseña más que toda una biblioteca.
Los abuelos tienen el tiempo que se les perdió a los padres; de alguna manera pudieron recuperarlo. Leen libros sin apuro o cuentan historias de cuando ellos eran chicos. Con cada palabra, las raíces se hacen más profundas; la identidad, más probable.
Los abuelos construyen infancias, en silencio y cada día. Son incomparables cómplices de secretos. Malcrían profesionalmente porque no tienen que dar cuenta a nadie de sus actos. Consideran, con autoridad, que la memoria es la capacidad de olvidar algunas cosas. Por eso no recuerdan que las mismas gracias de sus nietos las hicieron sus hijos. Pero entonces, no las veían, de tan preocupados que estaban por educarlos. Algunos todavía saben jugar a cosas que no se enchufan.
Son personas expertas en disolver angustias cuando, por una discusión de los padres, el niño siente que el mundo se derrumba. La comida que ellos sirven es la más rica; incluso la comprada. Los abuelos huelen siempre a abuelo. No es por el perfume que usan, ellos son así. ¿O no recordamos su aroma para siempre?
Los chicos que tienen abuelos están mucho más cerca de la felicidad. Los que los tienen lejos, deberían procurarse uno, siempre hay buena gente disponible.
Finalmente, para que sepan los descreídos:
Los abuelos nunca mueren, solo se hacen invisibles.”

Us deixo l’adreça d’origen :https://rsanzcarrera.wordpress.com/2016/01/04/los-abuelos-nunca-mueren-solo-se-hacen-invisibles/

diumenge, 8 de maig de 2016

Els il·lustradors catalans ... : la nostra història

Estem assistint a un boom dels salons de “còmics” : el propi que porta aquest nom i, el del “manga” una varietat japonesa que també. té els seus adeptes.
El Saló del Còmic, en la seva 34èna convocatòria, va tancar ahir les seves portes i haurà estat ubicat en dos pavellons, de Fira Barcelona a Montjuic.
El còmic actual ha esdevingut, cada vegada més, un seguit d’herois i personatges fantàstics que s’adrecen a un públic jove, cercant noves aventures molts d’ells, amb campanyes publicitàries de fort impacte.
Els que potser, per edat, tenim uns anys hem gaudit i après les nostres aventures, i somnis, amb en “Tintin” reporter aventurer i en Milú el seu gos,, amb un dibuix i relat propi, on a les seves vinyetes, ens portava a la Lluna, a l’Africa, o altres indrets on calia descobrir intrigues, amb l’ajuda dels seus ajudants, i també de "Asterix", ambdos representacions del cómic europeu.
Al seu costat, un mític TBO, o “Cavall Fort” ens han ajudat a descobrir a traves de les seves vinyetes, aventures i personatges, curiositats i passatemps, mes assimilables al mon que ens va tocar viure. Al record venen capçaleres, com “Capitán Trueno”, “Hazañas Belicas”, “Roberto, Alcazar i Pedrin”, “El Guerrero del Antifaz”, “Goliath” o “Crispin” ... d’un format rectangular molt característic i que, encara a moltes llibreries de vell, es fàcil trobar-los. Tot cal emmarca-ho en una època : vistos amb els ulls d’ara ...
No voldria deixar de mencionar el treball dels il·lustradors catalans en el disseny de molts àlbums de cromos de l’època que ens permetien conèixer, animals del mon, tribus africanes, o indrets i curiositats del mon... d’un mon on encara la televisió no s’havia generalitzat.
Cromos que intercanviàvem i aconseguíem emplenar l’àlbum com una conquesta, un objectiu que a vegades costava: l’intercanvi a classe, o la compra al Mercat de Sant Antoni eren elements propis per cercar l’objectiu final. Alguns d’aquests àlbums també estaven patrocinats per “Nestle” i d’altres establiments i/o marques.
No voldria finalitzar sense fer un ressenya, i reconeixement , a en Isidre Monés Pons i, amb ell, a molts altres professionals que han fet de la il·lustració la forma visual de fer-nos entendre el mon, d’ obrir la imaginació i de posar color a una època de grisos. Per tant cal reivindicar un estil, una escola catalana de dibuix i d’afavorir un saló equivalent per posar en valor, aquesta tasca.
Gracies a tots