Aquest diumenge varem assistir a l’eucaristia
en que cinc nois i noies, de Lliçà d’Amunt,
s’apropaven a la festa/sagrament de la seva Primera Comunió, acompanyats de
pares, familiars, amics i membres de la comunitat parroquial que hi assistíem.
El propi acte el viuen, els nois
i noies, en un ambient poc íntim ja que la inquietud per el vestit, les fotos i
mirades, l’enrenou propi d’un acte en el qual no estan acostumats a essers el
blanc de les mirades … i, a més, del xivarri de les persones que, anant i
venint, o poc coneixedores de les parts de l’acte, no hi participen.
Això hem va fer recordar l’editorial
d’un butlletí, de fa prop de 40 anys, del qual n’era el coordinador i que l’autor
deia, en forma resumida, que la primera pedra de quelcom es sempre agraïda, acompanyada,
de celebració … però que, desprès, venen dies on cal posar-hi les altres fins
que l’edifici s’acaba : en aquest impasse es on es troben els problemes, els dies
amb pluja, o reptes que cal resoldre … ; també si ho féssim assimilable a una
botiga, diríem que al segon dia i posteriors, a lo millor n’hi hauran sense que
entrin a comprar clients …
Ahir van celebrar aquesta primera
pedra : els seus pares hi van posar aquells elements i confiança per fer-los
madurar, com un element mes de la seva formació i personalitat.
Cal veure que hi hauran segones,
terceres i mes comunions … on si tindran la intimitat de retrobar Jesús, i créixer
i transmetre els valors que inspira. Amb aquest anhel, els hi desitgem el
millor encert en trobar el camí adient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada