L’edició d’aquest dilluns ens ha portat dues noticies
tristes del mon de l’església : la mort de Mossèn Lluís Pou (Rector de Sant
Esteve a Granollers) ,i el tancament del pis que, Mossèn Arquer, havia
mantingut obert, en aquest cinc darrers anys, per atendre i aixoplugar
diferents situacions de persones que sortien (en regim obert, o d’expressos) de
la presó de Quatre Camins.
No dubto pas de la capacitat, de l’entusiasme, i del
poder de convèncer per garantir la supervivència d’aquesta iniciativa del Mossèn
Arquer i que, aquesta idea, pot rebrotar novament en algun altra indret o situació.
Revisant l’article, a les pagines interiors i l’article-comiat
de Mossèn Arquer, detecto de que estem parlant de quantitats raonables i, per
tant, hem queda la recança de que si, entre tots, em fet el que calia.
Parlar de la població empresonada, es una realitat que no
es fa evident en el dia a dia (nomes cal veure les diferents edicions de premsa),
en que a excepció d’algun fet destacat, la vida ordinària a la presó, continua
essent un espai desconegut; però també, a nivell parroquial, o ciutadà aquesta iniciativa
tampoc ha tingut el ressò i l’agraïment que calia.
No vull aprofundir en els motius, perquè no tinc elements
per a reflexionar-hi : crec que des de l’església cal tornar a fer-se present,
a difondre i evitar aquesta sensació d’aïllament d’aquestes iniciatives i de sentir-nos-hi
tots implicats.
Quan un tira la tovallola, no vol dir pas un fracàs :
nomes ho seria si no tinguéssim la capacitat de tornar-ho a intentar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada