Fa unes setmanes, en Joan Llobet company
de l’Escola Pia i, desprès, de l’Escola de Comerç durant els sis anys
posteriors, hem va trucar; feia, potser, deu anys que no ens havíem vist o
parlat, i hem va comentar la proposta d’en Just Cases.
El cert es que, amb el ritme atrafegat
d’avui en dia (una mica menys, ara amb la prejubilació) aquesta trucada hem va obligar
a fer un 180 graus i recuperar aquell arxiu del cervell que diu “Escola Pia”.
He de reconèixer que, han estat dies de molt de tràfec, intentant recomposar i
situar-me al grup classe.
Tinc el handicap de que vaig repetir tercer
de Batxillerat i, per tant, al grup que va acabar el 68, jo m’hi vaig
incorporar a tercer i a quart, ja que no vaig continuar a Batxillerat Superior.
El 68 es un any, que a Paris, ja es
manifesten noves tendències (maig del 68) i, a l’Escola Pia, gent com en
Pastallé i en Conrad Izquierdo entre d’altres, els recordo com a persones que
intentaven avançar, en una època, molt tancada.
El Sabadell, dels 60 als 68, era molt grisós : carrers al
voltant de l’Escola Pia encara sense asfaltar, espais fabrils i naus
intercalades entre vivendes molt a prop, la Riereta encara visible, i tota la
zona del Parc Catalunya pendent de definir ...; al 53, l’any que vaig néixer
jo, encara no feia un any que s’havien eliminat les cartilles de racionament.
En aquest entorn, l’Escola Pia tenia un
espai definit : viu i vital per la tenacitat tant d’en Ventura (que dominava
totes les especialitats : tant et venia un llibre, et curava una ferida, o sabia
el curs que anava qualsevol alumne ... un home que s’ha dedicat, amb escreix, a
fer que tot funcionés), i un equip de “pares escolapis” vocacionals, vivint
dins el mateix edifici, implicats amb la nostra educació i formació; noms com,
el Pare Dordal, el Pare Joan, el Pare Picanyol ... i molts d’altres que la meva
memòria obvia per a no deixar-me’n cap, i dels professors Aragonés, Germán,
Pastallé, Barba, Colmenero, Santafe ... als quals recordo, amb afecte.
Però sobre tot era vitalitat; de l’edifici
ample, auster, i amb passadissos alts ... hi sorgia la cridòria d’uns nois
emergents, amb l’empenta d’aprendre, la capacitat de fer pinya, i en un
ambient sa.
Ara al recordar-ho he d’anar recomposant aquest
trencaclosques d’imatges, sensacions, noms, aules, professors i companys, i el
dia 20 tinc ganes de ser-hi.
Perquè d’aquell solatge en va sorgir, i créixer,
la meva persona i la meva personalitat.
Per això i per tots els que vareu
compartir aquestes estones, jo hi seré...
PD. La referència al solatge o “pòsit” es
adient : és el que ens queda assentat de la nostra formació, es tot allò que
varem rebre a l’Escola Pia, i que ha quedat impregnat en nosaltres, i ha estat
un dels pilars d’aquesta formació bàsica, de fons ja que, la més
especialitzada, l’hem anat assolint en altres estudis formatius, o a la
universitat. La definició mes formal es : la substancia que es diposita al fons
d’un recipient, per sedimentació de les partícules que porta en suspensió.
2 comentaris:
Comentari incorporat per Just Casas Soriano el 4 gener 2016
Enhorabona company "esculapiu" Feliu! En poques paraules, de forma serena i precisa, el company Feliu ha definit uns anys concrets i bàsics en la nostra formació. Foren la base sòlida sobre la que es fonamentaran tots els nostres posteriors coneixements, almenys els acadèmics. Però, foren molt més que això: ajudaren a conformar la nostra personalitat -amb les especials i pròpies característiques de cadascú- dotant-nos el que algú o alguns en dirien "d'humanisme", però que jo prefereixo dir que ens conformaren com a "personetes" conjuntament amb l'educació i el tutelatge decisius de les nostres respectives famílies.
Publica un comentari a l'entrada