dimarts, 31 de maig del 2016

Després d’aquest mon ... (301)

Aquest es l’article final d’aquesta sèrie; desconec si pot tenir una continuïtat però si que el repte, que m’havia imposat, s’ha acomplert.
Com diu el títol, jo tinc dues seguretats que m’ajuden a entendre, el darrer pas : d’una part que, en el més enlla, aniré(m) al mateix espai on estiguin els meus pares, avis ...; l’altra seguretat es que els ulls, les orelles i altres capacitats moriran en mi i, per tant, la relació que hi pugui haver en el més enlla, es mourà en un nivell difícilment comprensible, amb les nostres capacitats actuals.
En el món actual hi ha un arraconament del fet de la mort; les televisions ens estant bombardejat amb series de policies, on l’assassinat es el fet que vehicula l’argument; les noticies li donen a aquest fet un tractament molt superficial, i les morts properes es dissimulen, el mes ràpid que es pot.
Tampoc no hi ha un discurs actualitzat, argumentat o sensible als mitjans de comunicació; tampoc hi ha una valoració de la persona que acomiadem, mes enllà de les paraules pròpies del moment.
Però el moment de l’acomiadament es aquest en que tanquem(es tanca) el llibre de l’existència i, moltes vegades, ens han quedat moltes coses per dir, o per compartir. Gaudim a fons de les persones que tenim al nostre entorn, transmetem l’expressió de la nostra estima, i escoltem les vivències que ens traslladen a generacions passades, i que estan a l’adn de nosaltres mateixos.
Potser el que més espanta son les capacitats que van minvant al llarg dels anys i que, moltes vegades, no van compassades entre cos i pensament, de la sensació d’aïllament i de no entendre el mon actual, i de no tenir una funció o un motiu per emplenar un nou dia...
M’agradaria descriure ‘us una vivència que es deuria produir, a la tardor de fa uns vuit anys; anava en direcció a Sarral, a  la cooperativa d’aquest poble de la Conca, on solem comprar-hi el cava, i en els darrers kilòmetres de recorregut des de Santa Coloma el paisatge va canviant fina a esdevenir vinya. De cada branca del cep penjaven gotims plens, macos ... propers a ser collits.
Als pocs minuts ja estava al pati de la cooperativa i, en un dels racons, hi havia una muntanya de bresa, restes de la pell del raïm i d’altres residus després de la premuda.
Aquell impacte m’ha fet relacionar-ho amb la qüestió d’aquest post : cada gram de raïm creix en el seu interior, tot recollint el millor de la planta; estat sotmès al llarg del període de creixement i maduració a mil i una adversitats climàtiques i perills però, al final del seu període, en la seva plenitud, la part mes externa d’embolcall, queda seca, sense vida, i la part interior assumeix un altra espai, però aquesta vegada junt amb el suc d’altres raïms.
Aquest embolcall és com la nostra pell, es allò que recobreix la part més important de nosaltres mateixos : no la part física, sinó allò que es l’essència
També aquesta reflexió seria valida per al blat i la farina ... Uns i altres es convertiran en un nou producte, un nou recorregut, que esdevindrà el vi, o cava...
Un, i altra, son els elements en que l’església catòlica representa el cos i la sang de Crist ... una reflexió oberta.

A reveure...