Del analògic al digital... : del rellotge a les fotos d’estudi

Fa més de dotze anys en Joan Majó deia, en una xerrada, que el rellotge analògic deixaria de ser un element d’us diari i, hi haurien d’altres estris que, farien aquesta funció; jo, personalment, vaig esser escèptic en aquell moment ja que, el rellotge, es de les primeres coses que miro, i hem poso, i no entendria sortir de casa sense ell.

Es cert que el telèfon mòbil, el substitueix amb moltes avantatges (no cal donar-hi corda, ni vigilar les piles, no cal ajustar-lo, ni canviar l’hora quan canvia l’horari, pot ser a més despertador, alarma, i cronòmetre, ens diu el dia de la setmana i del mes...).

No vull deixar de renunciar al meu rellotge, el mateix que compta la meva vida, enfront d’un horari normalitzat. El nostre horari es important : ens ajuda a ser mes puntuals, a fer lent el temps quan no ens acompanya, o a l’inrevés fer curt el temps de felicitat.

El rellotge també ha estat, en moltes èpoques, un signe i símbol social : dels rellotges de cadena, als de les grans marques com a joies singulars i ostentoses.

Aquesta globalització de l’horari digital ens acosta a un altra fenomen social com és el de la fotografia digital; no crec que, en cap altra època, hagués preocupat tant tenir la imatge digital o física, com ara : fem milers de fotografies, moltes d’elles sense valor.

Tenir l’estri a ma (per exemple, el telèfon) amb característiques i qualitat que igualen, en característiques, a moltes de les maquines fotogràfiques digitals del mercat d’una determinada gamma, i  que es faciliti aquest fet, i tot allò que volem, ho guardem amb un fitxer digital.

Recordo el temps del carret fotogràfic de poques fotografies, que portaves a revelar al fotògraf de confiança, i havies d’esperar per a tenir-ho, veure-ho o fer les copies que volguessis, unes fotografies petites, moltes en blanc i negre ...

I especialment les fotografies d’estudi, aquelles que es feien en moments importants de la vida i enviaves als familiars propers, o a aquells que vivien lluny i que no podies visitar amb freqüència.

Fotografies amb el vestit de mudar, amb unes “poses” rígides, però que eren el record viu de la pròpia vida; moltes d’aquestes fotografies, d’aquests incunables (perquè son les poques referencies que tenim dels nostres avantpassats), que s’emplenen de pols en algun racó d’un calaix, tot esperant que algú els faci reviure i recordar ...