dilluns, 30 de maig del 2016

Abans d’aquest mon... (300)

Quan vaig anar definint com volia, que fossin aquestes darreres reflexions, a la  cloenda d’aquesta etapa del bloc vaig veure que, parlem de la mort i del mes enllà però, poques vegades, ens qüestionem el abans : crec que ambdues coses van interrelacionades i ens parlen d’aquesta transcendència.
Per tant aquest post, reflexiona sobre l’abans, i el proper del mes enllà ...
Deia la setmana passada, el cardiòleg que hem fa el seguiment habitual, que els humans estem aquí per la reproducció de l’espècie : no hi crec en aquesta afirmació tant crua; penso que si, que tenim la capacitat de donar vida, però quelcom més a fer, a compartir, a comprometre’s, i a donar valor afegit a la nostra estada en aquest mon.
Hi ha un fet principal que ens diferencia del mon animal, i és la nostra voluntarietat en el moment de l’estimació d’una parella : no és fruit de l’instint, sinó que hi ha el procés reflexiu del moment, de l’opció de vida escollida, o dels mitjans que hi posem, per evitar la gestació.
Al llarg dels mesos d’embaràs podem fer-hi el seguiment i veure el nadó, conèixer anticipadament el sexe ... però continua essent el misteri de la vida. És allò que no podem crear a partir d’un laboratori, o d’una fórmula, que és el procés continuat, de vida i mort, que ens ha dut, a milers de generacions, a definir-nos com a especia, i a evolucionar.
Aquesta conjunció, de dues persones, fa que ajuntem en els nostres fills i nets, l’essència de diferents famílies : trets que ens acompanyaran al llarg de la nostra vida, i que els trobarem en les faccions, formes de fer, en el nostre ADN ...
Però fins aquí no hi ha una resposta a la qüestió que encapçala : en aquesta capacitat de donar vida hi ha quelcom immaterial, intangible, que nosaltres transmetem : part d’aquest intangible de nosaltres mateixos es transmet i dona continuïtat, s’incorpora i creix amb la nova persona... : transmetem vida i transmetem intangible.
Es com aquest testimoni de la cursa de relleus en que generació rere generació va transmetent; es un testimoni que reproduïm amb cada un dels nostres fills, i que si el fem servir, es transforma amb la nostra mort.
Hi ha una diferencia molt important amb la mort : aquesta darrera no esta programada; es un acte final ràpid, incontrolable (diríem que avui en dia farmacològicament menys dolorós), amb un discurs religiós poc actualitzat, envers d’avenços i recerques, que deixen sense fonament tesis assumides des de fa generacions.
Jo crec que el punt que ens diferencia es la racionalitat : com arriba a sorgir aquest fet de poder raonar, de pensar i de viure en espais i comoditats no comparables a cap altra espècie animal.
Malgrat tot en algun moment d’aquesta evolució hi ha d’haver hagut una intervenció externa, aliena a nosaltres mateixos, que ens situa amb capacitat de domestica i ordenar la resta d’espècies, per a la nostra supervivència.
Obrir els ulls cada matí, no pot ser fruit de quelcom automàtic : viure, pensar, crear, treballar, somriure o estimar formen part de la nostra evolució personal, de quelcom d’aprenentatge propi.
Naixem per morir ...