Quan vaig anar definint com volia, que fossin aquestes
darreres reflexions, a la cloenda
d’aquesta etapa del bloc vaig veure que, parlem de la mort i del mes enllà però,
poques vegades, ens qüestionem el abans : crec que ambdues coses van
interrelacionades i ens parlen d’aquesta transcendència.
Per tant aquest post, reflexiona sobre l’abans, i el
proper del mes enllà ...
Deia la setmana passada, el cardiòleg que hem fa el
seguiment habitual, que els humans estem aquí per la reproducció de l’espècie :
no hi crec en aquesta afirmació tant crua; penso que si, que tenim la capacitat
de donar vida, però quelcom més a fer, a compartir, a comprometre’s, i a donar
valor afegit a la nostra estada en aquest mon.
Hi ha un fet principal que ens diferencia del mon
animal, i és la nostra voluntarietat en el moment de l’estimació d’una parella
: no és fruit de l’instint, sinó que hi ha el procés reflexiu del moment, de
l’opció de vida escollida, o dels mitjans que hi posem, per evitar la gestació.
Al llarg dels mesos d’embaràs podem fer-hi el
seguiment i veure el nadó, conèixer anticipadament el sexe ... però continua
essent el misteri de la vida. És allò que no podem crear a partir d’un laboratori,
o d’una fórmula, que és el procés continuat, de vida i mort, que ens ha dut, a
milers de generacions, a definir-nos com a especia, i a evolucionar.
Aquesta conjunció, de dues persones, fa que ajuntem en
els nostres fills i nets, l’essència de diferents famílies : trets que ens
acompanyaran al llarg de la nostra vida, i que els trobarem en les faccions,
formes de fer, en el nostre ADN ...
Però fins aquí no hi ha una resposta a la qüestió que
encapçala : en aquesta capacitat de donar vida hi ha quelcom immaterial,
intangible, que nosaltres transmetem : part d’aquest intangible de nosaltres
mateixos es transmet i dona continuïtat, s’incorpora i creix amb la nova
persona... : transmetem vida i transmetem intangible.
Es com aquest testimoni de la cursa de relleus en que
generació rere generació va transmetent; es un testimoni que reproduïm amb cada
un dels nostres fills, i que si el fem servir, es transforma amb la nostra
mort.
Hi ha una diferencia molt important amb la mort :
aquesta darrera no esta programada; es un acte final ràpid, incontrolable (diríem
que avui en dia farmacològicament menys dolorós), amb un discurs religiós poc
actualitzat, envers d’avenços i recerques, que deixen sense fonament tesis
assumides des de fa generacions.
Jo crec que el punt que ens diferencia es la
racionalitat : com arriba a sorgir aquest fet de poder raonar, de pensar i de
viure en espais i comoditats no comparables a cap altra espècie animal.
Malgrat tot en algun moment d’aquesta evolució hi ha d’haver
hagut una intervenció externa, aliena a nosaltres mateixos, que ens situa amb
capacitat de domestica i ordenar la resta d’espècies, per a la nostra supervivència.
Obrir els ulls cada matí, no pot ser fruit de quelcom automàtic
: viure, pensar, crear, treballar, somriure o estimar formen part de la nostra
evolució personal, de quelcom d’aprenentatge propi.
Naixem per morir ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada