La memòria emocional ... (298)

Des de que vaig recuperant la història dels Giner, amb altres membres de la família, he anat ratificant les mancances emocionals que arrastrava i que havien afectat a altres generacions directes; he intentat cercar com podia reflectir, en aquestes línies, i compartir aquest fet. El compartir-ho permetrà que professionals relacionats amb aquests àmbits, puguin valorar si es una situació més generalitzada, i/o pot afectar a altres persones.

He trobat algun article esporàdic a “google” sobre aquest tema (molts mes referits a intel·ligència emociona) encara que prefereixo reflectir la meva experiència :

Al igual que hi ha un llenguatge verbal, de gesticulació, n’hi ha un d’emocional, aquell que ens permet percebre determinats fets, sentiments i emocions.

Per tant podem definir la memòria emocional com la capacitat d’aprendre, emmagatzemar i recuperar informació relacionada amb les emocions; el record, conscient o inconscient de situacions emocionalment significatives.

Tradueixo, un paràgraf, de la web “La mente es maravillosa” que m’ha semblat interessant, i que diu : “...També aquí resideix el motiu de perquè les experiències de la nostra infància juguen un paper tant important en la nostra vida adulta. De nens, els records, es graven directament a l’amígdala, sense un procés verbal que els acompanyi. En aquests moments, els esdeveniments es limiten a pures emocions, sense comptar amb paraules suficients per explicar el que succeeix, i el perquè. Més endavant, a les nostres vides, aquests records emocionals sorgeixen una i altra vegada, sense que puguem controlar-los, encara que sapiguem que son irracionals.

Molts nens i adolescents problemàtics, a l’escola, son qualificats sense raons com a “tontos”; en realitat el problema no es cognitiu, sinó emocional ja que tenen dificultats per a gestionar les emocions i rauxes. I es que tot el nostre pensament esta orientat a mantenir un confort emocional. Si no ens sentim be, per molt racional que ens semblin les circumstàncies per convencen’s del contrari, no estarem en condicions de trobar l’equilibri...”

La memòria emocional és molt eficient : recordem millor aquelles coses que tenen un contingut emocional donat que, aquests records, son importants per a la supervivència i la autopreservació.

Per contra la intel·ligència emocional, ens permet vehicular de forma adient els nostres sentiments i emocions, i no caure en el impuls (en el sentit d’actuar de forma rapida, sense valorar tots els factors). Desenvolupar les habilitats emocionals ens permet tenir, un major grau d’autoestima i seguretat.

Però mes relacionat amb la manca d’aquesta memòria emocional (sense entrar en els motius, que seria objecte d’un altra reflexió mes acurada.

D’entrada aquestes persones tenim(tenen) una manca d’un element important, jo diria que un puntal, que complementàriament amb el pensament racional i el coneixement, haurien de ser la base dels nostres plantejaments, tant per gestionar les pròpies emocions, com per a valorar les persones de l’entorn

He agafat un símil per visualitzar aquesta afirmació i seria que per entendre bé una realitat necessitem tres paràmetres : alçada, amplada i profunditat, i la memòria emocional es una d’aquestes parts.

Igualment aquest factor emocional es el que ens fa veure que moltes vegades el dos mes dos no son quatre, sinó que hi ha elements que influeixen en aquest equilibri.

Crec que hi ha un llenguatge emocional, que podem copsar, però que no retenim. Moltes vegades aquesta manca emocional pot comportar un bloqueig en les respostes afectives, o també en les converses on el fet emocional hi es present.

Per contra hi ha una major capacitat d’anàlisi racional; això no interfereix en la vida ordinària, mes enllà de ser-ne conscient; encara que hi pot haver una afectació del caràcter.

Moltes vegades aquesta manca es pot materialitzar en la reduïda capacitat d’exterioritzar, o de vehicular, aspectes interns (sentiments o sensacions), per aquesta manca d’elements emocionals.

Igualment la relació familiar amb altres persones de l’àmbit familiar, es pot veure afectat e incomprès.

Potser un dels efectes, més negatius, es que aquesta situació es pot transmetre a noves generacions, d’una forma involuntària, ja que al no haver-ho percebut, els fills troben habitual aquesta mancança emocional.

No he trobat enlloc una metodologia, o una forma, en que es pugui treballar i recuperar aquesta capacitat d’enregistrar, de forma correcta, aquest fet emocional i, per tant, m’agradaria compartir aquesta reflexió per poder.

Vull demanar disculpes per alguna afirmació o incorrecció de les que s’expressen en aquest post, ja que es una percepció personal.

PD. Aquest dies s’ha publicat un article sobre “La alexitimia : el velo emocional”, dins del bloc : bloc.psicoactiva.com/la-alexitimia-velo-emocional/ escrit per Marta Guerri; en alguns aspectes del seu contingut m’hi puc identificar, però en d’altres no. Penso que qualsevol aportació en aquest camp serà agraïda.