Fa uns dies vaig demanar-li a la Sra. Coloma LLeal si
tenia informació del meu besavi, Josep Monés Bosch, que es va casar amb la Bàrbara,
i amb la Maria LLeal la seva germana (en segones núpcies) ja que, els LLeal, és
de les poques nissagues que guarden un llibre on, si registraven detalls de la
vida familiar; al cap d’uns dies vaig rebre una publicació on es fa un anàlisi,
detallat, del contingut d’aquest llibre així com d’altres percepcions que
ajuden a entendre els diferents moments.
Voldria reproduir parcialment, i sense identificar, el
detall de l’inventari que es fa dels utensilis de la cuina, en un testament : “...
en la cocina : un caldero, un cazo, y un cántaro pequeño todo de cobre y un
calentador de cama de lo mismo con su mango de hierro. Una chocolatera y una
olla de ojadelata. Un cubo para sacar agua. Un almirez de piedra con su mano de
madera. Un cucharetero de madera con
algunos cubiertos de lo mismo. Seis vasos de cristal. Cuatro botelles pequeñas
de vidrio. Una porcion de platos de pisa. Otra porción de vidriado. Unas
tenazas, un tostador, un trespies y una pala todo de hierro. Un cuchillo grande
de cortar el pan.”
Estem parlant d’uns 160 anys; avui en dia mirem les
nostres cuines i, si haguéssim de fer l’inventari , emplenaríem fulls i fulls,
d’estris, maquinaria, útils per a determinades verdures, o un ganivet del peix,
... elements que hem anat adquirint i ara molts resten arraconats.
Com en la vida mateixa tenim moltes coses a l’abast i,
de vegades, poques d’importants
Per això retrobar aquesta historia viscuda es tot un
plaer; segurament aquests avantpassats tenien just allò per viure, allò que els
servia per al seu dia a dia però tenia quelcom molt millor : la capacitat de
seure al capvespre, de compartir vivències al costat del foc, de parlar i
escoltar i de participar d’aquest saviesa popular (coneixement) que, a partir
dels refranys i les dites, era tot un compendi dels millors llibres de text.
Amb totes les seves limitacions, amb els estris mes
rudimentaris, amb cap comoditat, ni horaris al treball o a la casa, varen fer
possible la nostra existència avui ...
Per això mai podrem agrair-ho suficientment : el que
si podem fer és deixar constància d’aquests fets, de recollir-ho, i de
compartir-ho
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada