Aquestes darreres festes nadalenques m’han permès observar quins hàbits de compra s’estan implementant i,
fins a quin punt, anem en el bon camí :
a)
D’entrada,
hi ha un increment imparable de les franquícies i de la normalització de
productes que s’ofereixen i, per tant, la gama de productes per comprar, no
permet adquirir el que es vol, sinó el que ofereixen.
b)
La franquícia
es un comerç en que predomina el fet de la rendibilitat però té poc arrelament
a la població on hi està ubicada; només cal revisar els anuncis, o suports, a
entitats culturals i/o esportives, activitats lúdiques o festes majors, per
veure que hi ha una mínima participació.
c)
Com a
extensió de l’anterior, la franquícia no potencia la industria de proximitat i,
els recursos generats, s’han van cap a les capçaleres de la franquícia.
d)
Estem
generant un tipus de comerç d’autoservei : el client es el que suporta les funcions
de agafar el producte, veure les característiques del mateix (encara que no sigui
expert), … això porta, de vegades, a comprar productes (en alimentació) sense
haver llegit el contingut –nomes actuem visualment- o d’emportar-nos una prenda de vestir sense
conèixer el tipus de fibra de que esta feta.
e)
El venedor,
es converteix en una espècie d’emplenedor d’estanteries, o de recol·locador del producte i, moltes vegades, té una informació
minsa.
f)
Això
també comporta una rotació molt alta del personal, i per tant la formació del mateix
no s’afavoreix.
g)
Però,
el client, també en surt afectat; es un client que deixa el producte on no
correspon, que obra o malmet part del producte o que, amb alguns estris, alguns
nens hi juguin …
El fet de la compra ha de ser molt més racional, i cultural; hauríem de
tornar a no tenir presa al adquirir un producte, de veure si es el que
necessitem, de llegir l’etiqueta, si ens
queda bé o si els colors o combinacions son apropiats per al que volem fer (en el
cas de la roba).
Potser, m’agradaria posar un exemple, com més anecdòtic : es tracta d’una franquícia
d’esports : la nau esta normalitzada amb un passadís central i uns de laterals,
segons l’esport que es practica. La visió es la següent, persones agafant
prendes de roba i després, a lo millor, deixant-les en un altra penjador (i per
tant en dificulta la venda al client posterior ja que troba productes amb una
referència diferent a la que indica el rètol), nens jugant a pilota i amb altres
estris, o malmeten precintes (quants aquests seran comprats per altres
persones), persones comprant prendes de roba preparada per a diferents esports
…
Caldria incorporar al contingut dels estudis, el fet de la compra mes enllà
de la publicitat o de l’embalatge, i saber esbrinar que el que es compra és el
que realment ens convé o necessitem.
El comerç de proximitat té molt a guanyar; l’abús podria comportar el
renaixement d’un comerç que recomani que doni l’assessorament personalitzat,
entrar en un espai on el client torni a ser prioritari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada