A la Teresa Gispert amb afecte, per la seva dedicació, el seu suport i per
la seva paciència.
Just, entre la festa de Sant
Antoni, a Lliçà d’Amunt, i la de Santa Perpètua, avui ens trobarem al “Monument
als Carreters” (Santa Perpètua de Mogoda) per fer recordança, i homenatge, al
carro, al cavall i a les persones que n’han fet, dels mateixos, tota una època
i una vida, ja fos per el treball, l’esbarjo,
la festa, o el transport…
No cal dir que, a mida que avancen
els anys, les festes dels Tres Tombs incorporen nous participants fruit, en
part, de les noves ocupacions del cavall, més adreçades al mon de l’oci, de l’esport,
de l’excursionisme, i en la seva participació en teràpies assistides que
afavoreixen la interrelació. També, les varietats d’animals, han estat substituïdes
per races adaptades a les activitats i ocupacions actuals; per tant, animals
mes àgils i amb menys capacitat d’arrastrar carros, carretes, remolcs plens, o
per les feines del camp.
En aquestes noves incorporacions,
sobresurten les hípiques, actuals residencies de la majoria de cavalls i de les
activitats que si promouen, les persones d’altres indrets que han tingut una vinculació
molt propera amb el mon del cavall i un grupet, reduït, que fa de l’animal, una
espècie de carnestoltes particular amb decoracions mes, o menys, encertades.
Fent un punt i apart i, si ho assimiléssim
amb els Esbarts Dansaires , es com si volguéssim incorporar-hi els Balls de
Saló, a aquestes formacions : es evident que estem parlant de balls, però uns, els
primers, porten al darrera una historia, una recerca, una recreació de passos,
i moviments, recuperats del passat, un vestuari ajustat a l’època i reflex del
moment en que es van desenvolupar, com a forma d’expressió festiva; inclús podríem
atrevir-nos a dir que uns son la continuació, o actualització dels altres però,
tots, som conscients de que cada un d’ells té uns objectius concrets.
Per tant el mon del cavall,
hauria de ser fidel a la tradició que li
es pròpia, tot recreant i mantenint el tipus de guarniment, els carros i
carruatges, tot garantint-ne la permanència, la restauració, i la millora dels
actuals, a la vegada que aprofundir en la formació i el guiatge dels carros per
les noves generacions; un saber fer que es tot un llegat, per viure i per
veure.
No voldria cloure aquesta
reflexió sense una opinió vers un debat encetat a la darrera Assemblea de
Socis, en el sentit de si la Societat de Carreters hauria de ser o incloure a
la pagesia “tradicional” dins dels seus objectius, o promoure’n la difusió del
seu llegat. Crec que el futur ens ha de portar per nous camins, arrelats mes en
la realitat present i amb projecció d’esdevenir referents. Abans he posat
l’exemple del ball, però tindria sentit que les entitats que patrocinen la
sardana, el Ball de Gitanes o els Esbarts Dansaires, no entenguessin que els
límits entre uns i altres ja no son tan llunyans, i que el camí futur els
podria portar a treballar junts ?.
Nomes voldria deixar un apunt, i
soc poc coneixedor de la història de Santa Perpetua, però l’any 1911, amb l’acopmpanyament
de Mossèn Camil Rossell, neix la “Perpetuenca”, amb un rerefons catòlic i, avui
a Santiga, podem veure una imatge recent de Sant Galderic, oferta per aquesta
cooperativa, fruit d’aquesta vinculació i orígens. Per tant les persones que
varen fundar la Societat de Carreters, es van distingir e identificar per aquesta
singularitat del apreci al mon del cavall. Ens cal aprofundir en la historia
dels fundadors, per apropar-nos al origen i a l’entorn que els va empènyer a fer
el pas en aquesta iniciativa.
Novament demà sortiran a carrers
i places i a molts indrets (que aquest mes coincideixen en la festivitat)
cavalls, carros i genets, que son la historia viva de la societat de fa unes dècades
i, ens recordaran, o podrem explicar als nostres fills o nets, “nosaltres en teníem
un de semblant …”
Ara es el moment de trucar al
veí, abrigar-se be per el fred i el vent, d’anar plegats a la Rambla, i/o a
recollir la coca de soci, i/o a compartir l’entusiasme dels abanderats amb l’esmorcar
que ofereixen a casa seva i fer quelcom que moltes vegades necessitem : sentir-nos
poble i compartir aquestes vivències. De moment demà ho vull viure com si
fossin els 100 anys ...
Segur que demà ens hi trobem …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada