El
Punt Avui, de l’edició d’ahir dos de febrer, publica a la pag. 13 un reportatge
amb el nom de “Un estudi conclou que els néts rejoveneixen els avis”, fruit d’un
treball internacional en el que hi ha participat, entre d’altres, la
universitat Pompeu Fabra de Barcelona. L’estudi arriba a la conclusió de que la
relació, amb els nets, ajuda als avis a trobar un nou rol, i a sentir-se més
joves de l’edat cronològica, que els hi correspon.
Com
a avi, aquesta percepció es certa; un altra plantejament seria veure el que ,aquest
valor afegit, aporta al net i es percebut, per aquest, com quelcom vital.
Hi
ha molts nets que no poden gaudir dels avis en la mida justa; uns, perquè la
suma de nets els fa fer mil combinacions per atendre’ls, d’altres perquè son
percebuts per als nets com a persones amb limitacions pròpies de l’edat i no
poden seguir el seu ritme, d’altres, malauradament, no en poden disposar o es
troben amb malalties que limiten la seva capacitat ...
Però
ni ha molts d’altres que hi posem molta il·lusió, moltes ganes de viure amb
intensitat aquesta etapa de la vida esperant que, amb el créixer, poder compartir
estones i activitats.
En
aquest moments on el jovent esta sotmès a un “esclavatge” tecnològic (o al
menys així ho identifico), cada vegada hi ha més nois i noies que es tanquen en
les seves converses al mòbil, s’aïllen del mon real, i individualitzen la seva
relació familiar.
Quantes
coses ens perdem de les vivències i del saber dels avis : del escoltar, del
ser-hi, de l’aprenentatge de les petites coses casolanes, del creixement i del
coneixement, de perdre les pors i de somiar, de la nostra pròpia identitat, de la
tradició i del que hem estat ...
Tant
de bo hagués pogut tenir mes temps als meus avis: ara els recordo i els admiro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada