En recordança de la Montse Surroca, i amb
l’agraïment a totes les persones que, des de l’associacionisme, defenseu
el llegat de la historia i la tradició
Els meus records de Santiga són petits flaixos,
de fa prop de cinquanta anys, anant a dinar amb els meus pares a la casa de
menjars de Ca’n Trompeta en un indret, on l’església, es feia present des de
qualsevol lloc; més tard, he recordat algun exemplar dels Goigs editats el 76,
recollits o comprats en alguna visita o excursió posterior.
En el retorn, que hem anat fent, amb la
Concepció a les festivitats i altres esdeveniments, Santiga ha estat un dels
primers llocs a recuperar i, a redescobrir, aquest raconet on encara es pot intuir
el passat agrícola però, encerclat per la carretera i polígons.
De seguida ens va encuriosir la intensitat i
el projecte : el manteniment d’una església apuntalada, que es resistia a
decaure, amb l’empenta d’en Jaume i de la Junta; uns anys d’obres, de recerques
i excavacions, han permès retornar, i veure, les diferents etapes i a
consolidar, i compartir, els aspectes religiosos amb els aspectes artístics que
hi ha a l’església.
Fa unes setmanes, varem estar a la festivitat
de Santa Prisca que ens aplega a recordar la tradició de l’eucaristia i del panet
beneit que, ens ha de deslliurar de les adversitats d’aquest any que s’inicia.
Assegut en els minuts previs a l’acte, estava
pensant com podia explicar-li a alguna persona que no conegui el lloc, el que
representa, perquè el llenguatge de les emocions i les percepcions no té paraules
...
Crec que hi ha raonaments per als quals podria
fer encuriosir o, al menys, fer despertar la voluntat de conèixer aquest indret
singular : la primera argumentació es l’església; difícilment podríem trobar
una lliçó d’història més vital, més representativa ... només cal deixar-se
portar per els racons, per la compactació de les pintures,de tot el que si
representa i el que hi diuen, de diferenciar els espais històrics i el rastre que
n’han deixat i fer la visita externa, també entenedora del conjunt; aquesta
reflexió podria acompanyar la vivència espiritual i religiosa però, aquesta, es
una situació que ens ha de qüestionar el nostre interior i veure-ho, es un acte
voluntari i personal.
La segona argumentació seria l’entorn :
aquesta tranquil·litat i serenor que si respira, a pocs metres de la
carretera,del polígon industrial, i de les naus que a banda i banda de la
carretera fan un seguit de construccions fins al nucli de Santa Perpetua.
Escoltar el soroll de l’aigua, al safareig
davant de l’església, passejar per alguns dels camins, tot bordejant camps
treballats, escoltar els ocells que hi fan estada, o pas, com un oasi enmig del
ciment ...
També podríem fer esment del que ens uneix, el
que fa que, malgrat sigui un cap de setmana fredós del gener, la mandra i la
comoditat no siguin impediment per ser-hi. Tant important és aquest ser-hi, com
el fer pinya (colze amb colze) amb veïns, coneguts, i familiars. Deia l’Antoni
Farrés, Alcalde que va ser de Sabadell, on vaig néixer, que un poble, no es la
suma de cinquanta o cents cases una al costat de l’altra, sinó la relació,les vivències
del dia a dia, el suport i el compartir que la fan esser quelcom especial; per
això en qualsevol dels actes que al llarg de l’any s’organitzen a Santiga no
tindria sentit sinó pensem que hi ha quelcom més que ens hi ajunta.
Potser hi hauria una darrera de les meves
argumentacions; caldria observar detingudament la imatge, per exemple la de Santa
Prisca; potser no hi trobaríem quelcom remarcable artísticament però si que,
ens faria reflexionar, en com generacions i generacions s’hi han acostat a trobar-hi l’escalf, la companyia, la
resposta i la serenor. Ara son els colors, les banderes, els ídols, els símbols
o els estris tecnològics que els fem eixos principals de les nostres vides ...
però situats al mig d’aquest espai de pagès, la imatge era quelcom mes que la
identificació en un lloc : imatge, sant(a), indret és quelcom que es barreja a
l’interior.
Per això, per nosaltres, anar a Santiga es
això i molt més : es el fet de ser-hi, de deixar la mandra matinera d’un dia de
gener, per fer pinya, colze amb colze.
I aquest panet de Santa Prisca, té tota
aquesta essència, del blat proper, de les vivències compartides, del sentiment
identitari, del que et fa sentir, i de l’empenta que et dona per entomar nous
reptes personals i col·lectius.
Mentre puguem, intentarem ser-hi ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada