En aquest mes de febrer recordarem, els aniversaris
d’en Santi Cucurella, de qui vaig inserir -en aquest bloc- dos post : l’un, amb
motiu de la seva jubilació, a la direcció de la Fumh i, l’altre tristament, al
moment del seu comiat. Amb la distància que el temps ens aporta, voldria
reflexionar-hi.
Crec que en Santi va fer allò, tant especial,
de fer senzill quelcom que era difícil : gestionar la Fundació des de la
proximitat, i transmetent la seguretat de que, el projecte, valia la pena.
A la vegada, els seus coneixements humanístics
e històrics li facilitaven fer una divulgació planera d’aquestes matèries, al mateix
temps que les seves conviccions envers el futur de Catalunya, permetien que
gent, mes escèptica, les valorés. Amb el seu tarannà ens va fer entendre
aquesta Catalunya multicolor i apreciar aquest projecte nou, que
l’il·lusionava.
Tota aquesta vinculació forjada amb la confiança
en un projecte vestit a partir d’una mínima estructura però, amb capacitat de
crear sinergies, i flexibilitat, amb tothom. La Fundació la va entendre com una
entitat amb vitalitat, amb capacitat d’aportar quelcom que a la comarca ens
mancava, una visió i un espai on debatre, crear, experimentar, formar-se,
innovar, fer xarxa personal, identitat,
projectes, idees, consolidació, promoció ... tot allò que dones unes vibracions
positives per fer aquesta realitat. El caràcter captivador, i el seu tarannà, van
fer que la Fumh esdevingués una peça formativa de nivell, molt necessària, en
moments com els presents, incerts en el mon del treballi de l’empresa,
especialment al Vallès Oriental.
Ell hi va veure, amb el símil de la Sagrada
Família, aquelles fites a assolir i les va anant construint com l’arquitecte
que té clar, el planell i el projecte; com acostuma a passar, potser, d’altres
nomes hi van(vàrem) veure pedres i totxanes.
Va mantenir la flama del projecte des de la responsabilitat
que es va imposar una flama que, amb el temps, s’ha anat esvaint.
Crec que en Santi no va crear escola : no
calia; qui el substituís (persones i equip) havien d’entendre el càrrec i la
responsabilitat del quelcom a fer i, a descobrir cada dia nous reptes i
oportunitats. Cal nomes transmetre aquesta il·lusió, aquesta empenta a tot
l’equip per a mantenir la flama, per a una nova etapa.
Es cert que son moments difícils i que cal
generar recursos per mantenir una mínima estructura operativa però, aquest, no
pot ser l’únic referent de l’existència de la Fundació
Personalment no he estat a l’acte del Memorial
que va tenir lloc a La Garriga; crec que el millor homenatge que li podem fer
es mantenir aquests valors que ell defensava en el dia a dia i fer que, la
Fundació, esdevingui allò que ell havia somiat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada