Davant de tants dies
grisos, compartir els moments emotius del casament d’un fill, amb les persones
mes properes, la Concepció i la Nuria, i amb el meu germà i la Teresa i la
Irene, ha estat una vivència i una fita d’aquelles que no s’obliden. Ha estat
un acte que representa el compromís de dos joves de compartir un futur
conjunt, val a dir que es tot un
atreviment, un joiós i orgullós atreviment.
Ha estat en el saló de
plens de l’Ajuntament de Sabadell, un indret i unes parets on part de la família
hi ha contribuït, com a representants del poble, a la gestió de la ciutat;
primer el meu tiet Antoni Monés, com a regidor en èpoques en que el tren
circulava sense soterrar o la Gran Via era tot un projecte que semblava
irrealitzable. Mes tard l’Antoni Farrés (nebot de la meva tieta Maria Rosa),
també va ocupar l’alcaldia amb un lideratge, i un carisma, encara avui
reconegut per totes les forces politiques.
En els moments previs
revius el record de moltes persones amb qui ens hagués agradat compartir aquest
moment, però que ens han avançat en el pas del temps; temps que avança per a
tots, cadascú al seu ritme, per a gaudir de l’espai de vida i edat que ens
correspon.
L’acte ha estat breu però
molt en la línea de solemnitat i austeritat (compatibles ambdues), i amb la
cordialitat i vitalitat dels nuvis i de la petita Natalia. Un dinar informal a
casa dels nous casats ha culminat un dia intens.
Espero durant molts anys de poder gaudir del meu fill Feliu J, de la Eli,
la nostra jove, i de la Natalia la nostra neta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada