Aquest diumenge passat, 20 de sembre, ens
varem reunir amb el meu germà, cunyada, neboda i parella, amb el meu fill, i
nets, i amb la Concepció i jo; aquest haurà estat el primer Nadal de l’Oriol
entre nosaltres ...; una estona abans havíem anat a visitar als meus tiets,
plegats, com a signe i felicitació nadalenca.
Recuperar el contacte personal, de visita
o al voltant d’una taula, és un d’aquells requisits nadalencs, que he recuperat
amb el temps; recomposar ponts, amb la família, sorgits a partir de la voluntat
personal de fer-ho.
Des de fa alguns anys celebrem el Nadal,
el cap de setmana abans : compromisos familiars i viatges no sempre ajuden a
coordinar agendes i voluntats.
El Nadal és una data, amb majúscules : un
ritual de cuina, esdeveniment religiós i de quelcom que surt de l’interior per
a ajudar a obrir-nos. Moltes vegades la manca de parents propers, amb els quals
hem compartit de joves aquestes diades ens fa ser curosos i, de vegades,
aïllar-nos i evitar la celebració.
Cada vegada a la tarda de Nadal, es veu
mes gent al carrer, pul·lulant d’un lloc a l’altre, cinemes, bars, teatres ...
tot allò que no ens recorda la festivitat. Sobta que en un dia, especial com el
Nadal, no trobem elements com per mantenir una sobretaula sense preses.
Fa uns anys vaig comentar en aquest bloc
que el brou de Nadal, es quelcom més que un menjar, és la simbiosi de molts
productes que s’uneixen per fer quelcom d’únic, singular, que té un sabor únic
i familiar i que, la seva olor, va traspasant estades i habitacions, per entrar
dins nostre, i fer-nos sentir i emocionar.
Que passeu aquestes diades de la millor
forma possible, amb la voluntat de que siguin realment properes, i fruit del
consens de tots... que les gaudiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada