Si no hi ha classe mitja, no hi ha empresa mitjana ...

No voldria fer una descripció teòrica, dels molts autors, que han segmentat la població en diferents nivells i, arribar a la conclusió, de que hi poden haver nivells de persones amb ingressos determinats. La dinàmica del darrer segle va fer que una part de la població pogués viure del seu treball, amb independència i/o complementant l’industria; les professions liberals, artístiques, mèdiques, del transport, del comerç ... han fet que es poguessin cobrir necessitats des d’una vessant especialitzada, el que seria la, mal anomenada, classe mitjana.

Aquest nivell mitjà de riquesa, no es un concepte tancat, ni varemable, ni permanent en el temps. En els darrers 25 anys la classe mitjana ha sofert una pressió impositiva, de modificació de mercats, i de la irrupció de franquícies i marques amb molts mitjans i recursos, que han deixat fora, del mercat, molts d’aquests oficis, professionals i botiguers.

Molta, d’aquesta classe mitjana, estava sustentada per una empresa familiar i, els recursos generats en anys bons, havien anat a eixugar pèrdues, i moltes vegades minvant també el patrimoni familiar. La manca d’ajuda publica de les administracions ha fet que, moltes d’elles, hagin baixat la persiana i d’altres, amb entrebancs, tirin endavant.

En una economia pujant, aquesta classe mitjana, hauria anat reinvertint els seus recursos per assegurar la continuïtat de l’activitat productiva; ara amb la incertesa global, la manca de continuïtat familiar i la burocràcia, e impostos, que recauen sobre ells fa que cedeixin i, aquest valor afegit d’anys, es perdi.

Però també l’industria mitjana, aquella que va més enllà del talleret, o del empresari individual, ha estat durant anys el motor generador de llocs de treball, de formació, d’especialització i d’experiència; davant d’aquestes empreses, sempre hi ha estat un membre de la classe mitjana. L’empresari mitjà sempre ha estat al costat de la cultura, dels esdeveniments socials de l’entorn que li es propi, i ha donat empenta a moltes iniciatives associatives, i col·lectives.

Un directiu, no es un empresari; som bons en el primer cas i tenim molt bones escoles de negocis que ho acrediten; del segon, anem molt mancats.

Potser com passa a l’economia, ens quedaran els grans (els “rics”, els que tenen molts recursos, o han crescut amb establiments) de la distribució, i els petits (que son, i seran l’espai,on els grans no els interessa entrar).

Catalunya s’ha fet amb la suma de petites iniciatives, colze a colze, i hem de mantenir aquesta singularitat : ens cal enfortir i donar suport als petits, ajudar en la seva transmissió quan així ho aconselli, i  mantenir l’orgull dels establiments que superen els anys, adaptant-se ...

Per això hem sembla molt adient fer referència al post que, el sabadellenc, Jordi Mercadé ha inserit al seu bloc : “Com ha de ser la industria dels segle XXI”, i on fa una reflexió sobre les gran quantitats de producte que es fan, i que n’hem de forçar la seva venda i promoció quan,a lo millor, no les necessitem però hi esmercem, en aquest esforç, molts recursos dels que el planeta va escàs. Potser, aquesta industria del futur, hauria de ser mes personalitzada, més de produccions mes ajustades al que la societat demanda ...

L’exemple mes clar, es la proliferació dels “outlets”...