La condició de soci o membre … i els mitjans de comunicació

Avui, aquest mati, estàvem parlant dels límits en la capacitat del soci (o membre d’una entitat) de signar un article o una comunicació amb el seu nom, i la qualitat de soci d’una entitat. Jo personalment tinc una idea oberta, malgrat que hi pot haver-hi discrepàncies.

Quan un es soci, d’una entitat, accepta els estatuts de la mateixa i, per tant, esta a favor de les seves finalitats, de les normes que la regeixen, i de les accions dels òrgans directius, amb independència de que es pugui mostrar el desacord amb els instruments normatius que. la mateixa entitat, s’ha dotat.

Per tant hi ha un principi de coherència : si soc soci d’un equip esportiu, no faré elogis d’un altre en contra del que hi estic associat. Per tant, quan estic parlant o hem pregunten i dic que soc soci estic, indirectament, actuant com un membre mes, no de la Junta, però si de l’entitat i, per tant, hi ha d’haver una certa sintonia entre entitat i soci.

També hi ha altra tipus d’entitat mes identificada, en que aquesta implicació i coincidència de parers, ha d’esser total, per exemple en entitats ecologistes, entitats d’ajuda... La condició de soci te inherent un fet d’implicació i de capacitat de gaudir i esser escollit representant; la condició de simpatitzant, aficionat, seguidor … es menys compromesa. Per tant la condició de soci, i d’esmentar-ho de forma publica no hauria d’esser obstacle.

En un cas molt extrem de discrepància, les pròpies entitats tenen mitjans per resoldre situacions conflictives, i hauríem de veure l’expressió en un mitjà de comunicació, com un element favorable i potenciador de l’entitat.

Si jo fas esment de la meva condició de soci, es perquè soc conscient del que dic, i de quina forma ho dic, perquè aquesta implicació genera responsabilitat respecte de la resta de socis i membres de la Junta.

Això també es pot donar a nivell professional, quan apart del nostre nom hi posem el nombre de col·legiat, o de l’òrgan corporatiu al que pertanyem : això reforça el nostre discurs, sense que això impliqui una  representació d’aquesta entitat professional.

Crec que hauríem d’estar satisfets de poder ser membres d’entitats i de la societat civil que contribuïm i contribueix a fer i a integrar : podem estar globalitzats, però necessitem tenir uns elements referencials, ja siguin per vinculacions històriques, locals, familiars, o d’afinitat.

Una altra situació es que les entitats en general, malgrat els avenços tecnològics son cada vegada menys comunicadors de la vida associativa; els butlletins i circulars que fa uns anys eren habituals ara escassegen, i de vegades arriben a les Assemblees de Socis preguntes i qüestions que no son del cas.