Tenim la nostra partitura ?

Un dels primers plaers de l’any es, escoltar, el concert de Cap d’Any, que ha esdevingut una tradició, i que es la televisió ens apropa des de Viena encara que, en els darrers anys, es va consolidant una opció alternativa, a Figueres, en el mateix horari televisiu.

Una posada en escena impecable, unes obres musicals a l’entorn de la prolífica família Strauss, la sala d’audicions al Musikverein (amb una de les millors acústiques), la Filharmònica de Viena (amb mes d’un segle i mig de trajectòria), una ornamentació floral molt cuidada, la direcció orquestral d’en Daniel Barenboim amb molta seguretat, un cuidat grup de dansa que acompanya alguna de les peces i que ho fa des d’indrets i espais que evoquen l’època daurada en que varen esser escrites les obres, i un estudiat disseny del vestuari de la coreografia dels ballarins, tot combinant modernitat amb l’elegància dels moviments.

I a la vegada un públic entregat, expectant, atent a l’evolució de cada instrument, en un espai i moments únics ...; la televisió ens permet gaudir dels detalls, d’aproximacions de càmera, dels racons ornamentals i decoratius del propi edifici...

Però, mes enllà de tot això, hi ha un missatge, hi ha un treball d’assajos, de complicitats, d’un valor afegit, de treball compacte perquè surti tot be.

Com en la nostra vida, hi ha un moment per la formació, i un temps per a aplicar-ho; temps per implicar-nos i temps per omplir la nostra vida d’allò que ens agradi. Nosaltres hem de saber trobar el nostre instrument.

La nostra partitura es veure de quina forma nosaltres aportem a aquest engranatge comú : el poble es una orquestra, en la qual uns anem cap a la compra, d’altres al treball o al estudi, d’altres a passejar o a fer la xerrada, d’altres a casa per motius diversos, i d’altres cercant noves oportunitats laborals ...tota una petita orquestra perquè el poble rutlli i bategi.

Permeteu-me que centri el meu comentari en el Director : en aquest concert té un protagonisme basat en la seguretat amb que imposa el ritme, amb un llenguatge i gestos planers i,com si es tractes d’una feina senzilla, deixa que l’Orquestra flueixi harmoniosament.

En un moment determinat va deixar la posició prioritària de Director i va recorre tot l’escenari saludant a tots els components de l’orquestra mentre, aquests, continuaven tocant la peça; aquestes sortides de guió (si es permet l’expressió), no serien acceptades, sinó s’entenguessin que no desvirtuen l’essència de l’acte, ni la solemnitat del mateix.

Ens ve a demostrar que si cadascú coneix el nostre paper, la nostra situació dins la societat, el nostre instrument i les capacitats que tenim, poden fer grans coses; ens calen directors que ens facin sentir, però que no es fessin sentir i que, a la vegada, ens sàpiguen transmetre els valors del que anem a fer.

Hem de començar l’any amb aquesta predisposició.