Nuria, 43 anys,
Vilanova i la Geltrú ... tres referències que ens parlen de l’enèsima vegada en
que, la violència (suposadament de gènere), esquitxa l’actualitat per a apropar-nos
una realitat silenciosa que, amargament, salta a primera plana.
Segurament,
aquest degoteig continuat, durant els darrers anys denota quelcom, amagat, en
la societat que no esta ben plantejat, encarat, ni resolt : les emocions, els
sentiments d’odi neixen i es cultiven durant molt de temps i exploten amb
resultats d’agressions i, malauradament, en la majoris de casos de mort.
Potser, aquest
fet, també ens vol dir que no tenim una forma efectiva d’abordar-ho i, segurament,
ens trobem amb una varietat de casuístiques personals, que fan difícil la seva
generalització.
Hi ha veus que
demanen penes i condemnes mes contundents però, això, nomes resoldria el moment
posterior : cal actuar amb anticipació i dotar a la societat d’elements
preventius que ajudin a detectar aquestes situacions.
D’una part una
implicació mes efectiva de l’entorn (familiars, veïns, escola ...), d’altra
protocols efectius que ajudin a pensar a les persones implicades que hi ha
recolzament real i efectiu, i com a darrer una vigilància al jovent perquè ho
vegin com una actitud a desterrar.
La pèrdua d’una
persona per causes naturals forma part del nostre entorn; la pèrdua violenta
d’una vida humana no hauria de ser-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada