Llegeixo, aquest diumenge, la columna de la Pilar Rahola (a la "Vanguardia"); ho faig amb tranquil-litat, ja que, avui, parla de coses importants més enllà de les que, habitualment, ens ocupen.
El tema : les paraules quan saps que, la malaltia greu, toca al teu amic : aquells moments on, el que ho pateix, es plenament conscient del que li passa i, de l'escassetat de dies en que el seu cor, la seva parla ens podrà fer arribar tot el que pensa. Igualment, per el que es queda, son moments on, conscientment, ens agradaria dir el que, potser, perque ho hem donat a entès, pensem i mai no hem pogut, o volgut dir-li, pensant en que sempre hi han nous moments.
Amb els meus pares no vaig tenir ocasió de fer-ho : el meu pare va morir, fa prop de vint i vuit anys, de sobte, i jo no hi era; la meva mare en fa set però, feia anys en que, la malaltia de l'Alzheimer, no ens permetia fer-li arribar el que sentiem, i que ho entengués.
No tinc whatsapp, i just el telefon mòbil hi rebo trucadses, encara que quedo maravellat de les converses que es transmeten amb aquesta aplicació. I hem pregunto : que hi diriem al amic, al familiar que s'en va, o que li han comunicat un diagnòstic greu, en el nostre darrer whatsapp ? ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada