Aquest dies hi ha moltes referències a la mort de l’expresident Suárez, de
la seva malaltia, dels familiars que l’han patida i acompanyat i, que ho han
fet en la intimitat amb els suport afectiu, que es pot donar.
Aquesta malaltia, que va patir la meva mare, i de la que va morir farà prop
de set anys, continua essent una gran desconeguda, per afectar a l’essència
mateixa de la persona : en va minant la pròpia voluntat, la intel·ligència, i
el domini del cos, fins que al final aquesta “desconnexió” permanent de les cèl·lules,
afecta als òrgans mes vitals de la persona. En aquest recorregut, curt o llarg,
es van perdent accions que ens permeten esser persones amb capacitat e independència
de fer, de desplaçar-nos i esser autònoms en la majoria de les nostres accions.
Aquesta malaltia ens ha deixat sense conèixer l’Adolfo Suárez que hagués
estat en l’actualitat, un avi primer, un polític amb molt que dir, una persona
que no ha pogut crear escola, una pèrdua d’exemple per a moltes persones que
varem viure aquesta etapa, i d’altres ciutadans que el descobriran aquests dies
Fa unes setmanes, varem organitzar un seminari sobre els cuidadors de
malalts de demència, amb la Doctora Barranco, de l’Hospital de Granollers i,
comentant amb ella fora de l’activitat, hem deia que, en el moment de la carícia,
hi havia una resposta automàtica del cos, amb un somriure; en un altra moment,
de la intervenció, ens va comentar que, el somriure, es el primer moviment / aprenentatge
que s’adquireix i el darrer que desapareix, i feia una comparança piramidal
entre els aprenentatges que s’assoleixen de petits i la pèrdua progressiva dels
mateixos, al final de la nostra vida amb malalties de demència, com si les
darreres neurones connectades fossin les del somriure.
Vull creure que aquest darrer somriure era real, era una resposta final, un
adéu quan ja el cos no respon ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada