No puc fer una apologia de la llonganissa, de Casa Sendra, perquè ja he
tingut el gust de provar-la; però el fet de que sigui noticia va més enllà del l’essència
del propi producte.
Vic és una ciutat que, sempre. l’hem associada amb una bona qualitat de
vida : un comerç atractiu, que envolta la Plaça Mercadal, un mercat setmanal
que omple la mateixa, i el batec d’una ciutat que fa, de cap d’una comarca.
Les vegades que hi hem anat no hem resistit la temptació de deixar-nos
caure per alguna carnisseria, de les que bordejant el centre històric i comprar
algun dels productes artesans que si fabriquen i que, val a dir, en cap cas ens
han decebut.
Veig, escolto i llegeixo les argumentacions del Sr. Pau Arboix (71 anys),
cansat tant per l’edat com per el contenciós judicial que ha perdut i, si heu
seguit les meves insercions, en aquest bloc, parlant del comerç sabreu de la
meva proximitat, a alguns dels seus plantejaments : en tot cas deixar perdre
una referència de fa 165 anys, vol dir que hi ha quelcom que no hem encertat.
No vull parlar d’història però si del posicionament que, aquest producte, havia
aconseguit en llocs mol reputats i reconeguts del que diríem “tendes gourmet” o
per persones que valoren un producte singular.
Aquest posicionament de segur que serà cobert per altres embotits d’arreu i,
a lo millor, no catalans. Aquesta llonganissa es, el que diríem “una estructura
d’estat”, un producte que si hi renunciem, perdem quelcom més de la nostra
identitat
Si el treball ben fet no té fronteres ... potser que hi pensem
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada