A la Cirera … Un espai on, la mirada, va més enllà del que es veu …

Hi ha indrets que et captiven al primer moment; llocs on t'hi trobes a gust i hi fas estada, per gaudir-ne del paisatge, de l'entorn i de les persones ... indrets que els fas teus i formen part de la teva vivència vital.
Aquest llogaret és, al bell mig d'on les tres províncies es troben : per una part, el paisatge lleidatà de la Segarra, bàsicament de cereal, d’altra la part barcelonina de la Panadella i, mes enllà, Igualada, amb l’eix viari i de comunicacions de la N-II i, per altra, la part tarragonina on estem, ubicada a la comarca de la Conca de Barbera, en una zona on el blat del paisatge ens assembla a la Segarra veïna. Tot aquest espai sol ser conegut com la Baixa Segarra.

Un indret, el de La Cirera, on la carretera, hi finalitza, prop de l’església, d’un espai social inaugurat l’any passat, que s’afegeix a l’antic forn –en el mateix edifici- utilitzat per les dones del poble per coure-hi el pa, i el cementiri, al seu costat.

Un grapat de cases on, de vegades, hi estem sols, però, en moltes ocasions et trobes amb veïns, visitants a peu, amb el tractor, o treballant al freginal o al tros … que donen vitalitat a un poble que s’esforça a renéixer a partir d’una historia viscuda, en altres circumstancies prou difícils.

Cada casa de pedra té la seva història; resisteixen, el pas dels  anys  que les mantenen dempeus amb la voluntat, de les seves pedres, de mantenir-se amb aquell encant que tenen les coses viscudes i reals.

Un carrer Major, principal, les articula al seu voltant, cadascuna amb un nom, i unes arrels al seu darrera, i un reciclatge dels diferents elements que es conjuguen amb harmonia. Un carrer d’escales, el carrer de Baix, i la Pujada al Castell, son la resta de petits carrers que articulen tot el conjunt.

A dalt del turonet, on s’ubica el poble, hi ha el castell, casal de planta i dues alçades, que poc té a veure amb la possible construcció inicial, molt probablement de guaita o de propietat del territori; la seva ubicació, més privilegiada, permet una visió de tota la vall per on camina aquest primer tram del riu Corb. Hi descobrim resseguint la part més baixa de la vall,  l’església de Sant Joan de Llorac, el  poble de Llorac, més amagat a la vista, i al costat mateix del  riu;  més  enllà,  i  a  la  part  alta  de  la  vall,  les cases d’Albió, darrer indret del municipi. En aquesta part final de  la  vall,  el  riu  fa  un  gir  a  l’esquerra,  amagant a la vista, Vallfogona de Riucorb.

A la primavera, quan la natura esclata, el carrer Major es converteix en un passeig de plantes i flors, amb una gamma de colors, que complementen aquest entorn, i fan recomanable el gaudir-ne, acompanyant la verdor del blat dels camps propers.

Algunes cases encara guarden el cup, clot on aixafaven el raïm, vestigi  també de l’època que, en aquestes contrades, la vinya era habitual; ara són Pira i Sarral les que mantenen el cultiu i tradició, del vi, i del cava tarragoní.

Totes les cases estan agrupades, llevat de dues excepcions: Cal Carràs, a prop del riu Corb, que va ésser moli fariner, i Cal Rafeles, a mig camí de la carretera que apropa al poble.

El paisatge és d’ondulacions suaus, endreçat, amb camps que van bordejant les pendents del terreny; a les èpoques pròpies de les feines del camp, és fàcil trobar-hi, tractors i altra maquinària que fa més lleugera, i segura, aquesta tasca, lluny ja de les feines amb animals que havien estat l’ajuda de moltes generacions.

El clima és agradable, net de contaminació, i propi d’aquestes contrades. Uns hiverns crus, amb alguna nevada, i a l’estiu sol sec i lluminós; sempre hi sol haver una diferencia de graus respecte de la temperatura a Santa Coloma.

Al capvespre arriba una marinada que s’agraeix, en els dies més forts de l’estiu, i que ajuda a refrescar la nit, encara que com diu en Foix, la marinada arriba cada dia.

La Cirera ha canviat molt en aquest darrer segle : l’arribada de la llum, la canalització de l’aigua fins les cases i la modernització del camp, han fet modificar els hàbits de treball, i la comoditat a les cases, eliminant els animals de les feines més feixugues.

Al terme, hi trobem elements que mereixen una ullada : la Font, una mina d’aigua que abasteix al poble, i els diferents safarejos que encara s’intueixen, proper a aquest indret; la rasa, la torrentera que mena de la part més propera a Llorac i que  aboca  al  Corb, (generalment seca, però que cal vigilar els dies de pluja intensa), i un seguit de petites casetes, o coberts, i marges al mig o al costat dels camps, com a vestigis de la importància d’aquesta activitat.

Tot el terme esta articulat d’un seguit de camins i caminets que permeten la caminada planera, però que també faciliten l’accés a tots i cada un del camps de cultiu.

Al capvespre, el cel i l’horitzó es dibuixen en una gama de colors blaus que conformen sensacions que cal veure i viure, en especial des de el Castell, el lloc més alt i on es perfilen mig a l’ombra, les llumetes de Savallà del Comptat, Llorac o Albió; quan cau, definitivament, el dia i a les nits de cel net esclata un sostre d’estrelles. Al capvespre els fanals donen llum al carrer i fan que el indret esdevingui agradable de fer-hi la darrera caminada del dia.

Un lloc on quan arriba la Festa Major el 15 d’agost, Santa Maria, i per Sant Marc l’altra festa anyal, ens reuneix a tots en la festivitat religiosa i, plegats, en un àpat fem taula i sobretaula.

Per Sant Marc, a l’abril, la tradició marca una arrossada cuinada per els veïns més experimentats, per compartir, i aprofitar el inici primaveral, per a retrobar-nos

Les festes, és el moment en que grans i joves ens apropem a La Cirera; uns i altres plegats cerquem l’objectiu de transmetre aquesta estima a les arrels, i els joves a fer seu el territori, per a mantenir-se fidels i a preservar els valors i paisatge que ens fan únics

L’església, que obre per les festivitats esmentades, i per altres actes familiars i sagraments, és la suma de la historia mateixa del poble, amb afegitons, estils, pedres de diferents etapes i formes... tot un conjunt que li dona aquesta personalitat. A les façanes es poden veure símbols de picapedrers, amb creus i diferents formes geomètriques, que intercalats de forma aleatòria, ens parlen d’alguna altra ubicació.

L’església, a les afores del poble, també ens pot aportar hipòtesis dels seus inicis, a diferencia de molts altres indrets, on el creixement de les cases, ha estat al voltant de la mateixa.

A l’interior no cal buscar-hi singularitats : una nau austera (com el paisatge i l’entorn que l’envolta), amb vuit bancs repintats fa poc, i dues petites capelles laterals; l’ábsis, que és pla, emmarca un retaule senzill, amb la figura principal de la Mare de Deu de la Cirera, de guix.

Un paisatge on els camps cultivats, s’entronquen amb zones de bosc, amb un intercanvi de colors que es modifica al llarg de l’any : un blat que del verd primaveral, passa a un groc daurat, d’una plasticitat visual molt potent.

Un paisatge per caminar, gaudir o, senzillament, d’acompanyar-ho d’una conversa al costat de la font, a l’ombra del campanar …

No hi espereu botigues, ni altres temptacions, ni cobertura telefònica …; a uns cinc kilòmetres hi ha, Santa Coloma de Queralt, una ciutat amb història de segles, amb un mercat i una activitat comercial que s’arrelen en el temps, amb la seva gent, i amb la dels Comptes de Queralt que, entre tots, li han donat aquesta personalitat.

Si hi veniu, que en gaudiu, sempre sereu benvinguts

Feliu i Concepció - Can Feliu (abans cobert de Can Botxa) - Major 13 – La Cirera - Estiu 2.015