El sector transformador, el de la industria, es el puntal
de l’engranatge econòmic: del mateix en depenen els treballadors directes i
molts d’altres indirectes relacionats, bàsicament, amb l’empresa principal.
Hem passat d’unes industries potents, catalanes, amb
produccions pròpies, a una moda on, en determinades èpoques, el millor era
vendre les mateixes a multinacionals i fer caixa els propietaris; a cada
integració s’han anat perdent poder de decisió, eliminant departaments de
recerca, i deixant les filials espanyoles limitades, en el seu creixement. Més
tard, van estar les deslocalitzacions, a tercers països, on els preus del mercat
de treball eren mes baixos i la rendibilitat final augmentava, girant la mirada
a les condicions d’aquells treballadors que ho feien i que al arribar al mercat
espanyol, l’embolcall ho arreglava tot. Aquesta deslocalització, feta amb molta
rapidesa, ja va comportar l’empobriment de poblacions, i entorns, on un bon nombre
de treballadors en depenia, apart dels indirectes, i dels serveis relacionats.
Però, ara, tenim un problema addicional : hi ha una sèrie
d’empreses que sense fer soroll, marxen a altres indrets amb bonificacions o
millors condicions i, d’altres, que per volum de treballadors han de fer Ero’s
o tancament amb condicions a negociar. El que empitjora es el moment en que
això esta passant, amb una administració catalana en “stand by” des de fa
mesos, i encara queda un recorregut fins tenir una conselleria amb criteri i
objectius clars.
Si mirem el panorama català de mitjanes i grans empreses,
es ben trist el resultat; cal trobar els incentius i l’empenta de moltes
patronals i organitzacions similars que haurien de protegir i acompanyar
aquestes empreses abans del seu trasllat o tancament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada