Llegeixo que, l’any 2009, es van incorporar al diccionari mes de 250 noves
paraules, o mots, que definien noves realitats. La majoria provenien
d’adaptacions, de termes, en altres idiomes que els ajustem a la nostra
realitat, i d’altres a un entorn més globalitzat.
En una primera lectura diríem que es bo : tenir una llengua on,
periòdicament, hi anem regularitzant mots que estan en la parla habitual ens
enriqueix i permet comunicar-nos coneixent el que vol dir la paraula.
Però la realitat ens diu que, a mida que ens obrim a noves realitats, també
arraconem paraules, amb una significació mes ample i que, havien estat referència
en moments en que calia definir cada fet, indret o situació. Els mitjans
visuals han arraconat moltes paraules que tenien definien diferents accepcions;
d’altres han normalitzat denominacions mes territorials de productes o indrets;
en altres casos, la dinàmica de la societat ha fet que el tractament entre
persones s’hagi generalitzat amb el “tu”, obviant el tracte de “vostè” o el de “vos”.
A la vegada, inventem paraules per fer-nos veure, perquè ens coneguin, o senzillament
perquè els preguntem el significat ... : hem de recordar que, la paraula, forma
part de la comunicació, del que volem dir a la persona que tenim al davant, i
com li volem explicar, transmetre-li un coneixement, una informació, un
sentiment, o una expressió.
Aquestes paraules “inventades” tenen un recorregut curt, sinó son
acceptades de forma natural per un col·lectiu, que les farà servir : amb la
mateixa força que neixen, poden desaparèixer. On això passa molt és en el mon tècnic,
on creem termes professionals, nomes aptes per a persones del mateix àmbit de
coneixement però que, a nivell de conversa mes general, ens hi perdem.
Al final de tot, hi ha un empobriment del vocabulari, una reducció en el
nombre de paraules que fem servir en el nostre tracte diari ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada