Programar la vida en funció de l’edat i de que, per normativa, hi hagi una
edat per començar i una altra per a finalitzar la vida laboral, es encerclar la
nostra vida activa dins d’uns paràmetres al menys, avui en dia, qüestionables.
Ja vaig defensar, en un anterior post, la meva disconformitat amb la
limitació que volia deixar per escrit, al reglament de règim interior d’una
entitat de la qual ja no soc membre.
Hauríem de tenir la suficient seguretat personal per esbrinar quina es, la
nostra, edat ideal de començament : hi pot haver joves preparats – madurs als
16 anys, per afrontar responsabilitat i anar creixent professionalment i, a la
vegada, personalment. Però cal que, aquest moment de maduresa, en tots els sentits
vingui prioritzat per una reflexió personal, i de l’entorn, que no pas per un
motiu de fugir dels estudis o la possibilitat de guanyar un sou, amb l’independència
que això comporta.
Aquesta incorporació inicial al mon laboral, hauria de comportar el compromís
de l’empresa d’afavorir la complementarietat en aquells aspectes formatius i
humans, amb la seva tutorització / seguiment; potser això ens portaria a
revisar el concepte dels “aprenents” adaptats al segle XXI.
En un mon tant canviant, ens cal replantejar uns esquemes, on la formació i
el creixement personal, es pot trobar tant en l’escola, com en la via diària
del treball i, aquesta formació, hauria de tenir una contraprestació com a “crèdits
formatius”.
D’altra part, i en la vessant final de la nostra vida laboral, no tothom hi
arriba en les mateixes condicions : físiques, de preparació, de coneixements actualitzats,
o del sector econòmic en que s’hagi desenvolupat. Allargar l’etapa laboral
d’una persona fins la seva jubilació, perquè no ha assolit el mínim de
cotització, o limitar els seus drets, no pot esser una excusa, per no valorar
cada situació de forma individual.
Potser hauríem d’anar cap un esquema on l’edat de jubilació, estigues en
funció de la nostra capacitat : si ens volem jubilar en una edat determinada,
cal que l’estat garanteixi una pensió en funció de paràmetres actuarials, i en
funció de les cotitzacions aportades al sistema. Si nosaltres fessin us
d’aquesta possibilitat, sortiríem del sistema públic de pensions, i si
volguéssim reintegrar-nos al mateix, ho hauríem de fer amb un sistema privat.
Es ben cert que un sistema com el que esmento, te la possibilitat de
desincentivar molts treballadors a donar-se d’alta, però caldria diferenciar la
part del que paguem que cobreix la nostra futura pensió, del cost de la
cobertura sanitària.
Flexibilitat en els moments d’inici i sortida del sistema de treball i
clarificació dels paràmetres de càlcul de les pensions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada