Cal una edat de jubilació ?

Programar la vida en funció de l’edat i de que, per normativa, hi hagi una edat per començar i una altra per a finalitzar la vida laboral, es encerclar la nostra vida activa dins d’uns paràmetres al menys, avui en dia, qüestionables.

Ja vaig defensar, en un anterior post, la meva disconformitat amb la limitació que volia deixar per escrit, al reglament de règim interior d’una entitat de la qual ja no soc membre.

Hauríem de tenir la suficient seguretat personal per esbrinar quina es, la nostra, edat ideal de començament : hi pot haver joves preparats – madurs als 16 anys, per afrontar responsabilitat i anar creixent professionalment i, a la vegada, personalment. Però cal que, aquest moment de maduresa, en tots els sentits vingui prioritzat per una reflexió personal, i de l’entorn, que no pas per un motiu de fugir dels estudis o la possibilitat de guanyar un sou, amb l’independència que això comporta.

Aquesta incorporació inicial al mon laboral, hauria de comportar el compromís de l’empresa d’afavorir la complementarietat en aquells aspectes formatius i humans, amb la seva tutorització / seguiment; potser això ens portaria a revisar el concepte dels “aprenents” adaptats al segle XXI.

En un mon tant canviant, ens cal replantejar uns esquemes, on la formació i el creixement personal, es pot trobar tant en l’escola, com en la via diària del treball i, aquesta formació, hauria de tenir una contraprestació com a “crèdits formatius”.

D’altra part, i en la vessant final de la nostra vida laboral, no tothom hi arriba en les mateixes condicions : físiques, de preparació, de coneixements actualitzats, o del sector econòmic en que s’hagi desenvolupat. Allargar l’etapa laboral d’una persona fins la seva jubilació, perquè no ha assolit el mínim de cotització, o limitar els seus drets, no pot esser una excusa, per no valorar cada situació de forma individual.

Potser hauríem d’anar cap un esquema on l’edat de jubilació, estigues en funció de la nostra capacitat : si ens volem jubilar en una edat determinada, cal que l’estat garanteixi una pensió en funció de paràmetres actuarials, i en funció de les cotitzacions aportades al sistema. Si nosaltres fessin us d’aquesta possibilitat, sortiríem del sistema públic de pensions, i si volguéssim reintegrar-nos al mateix, ho hauríem de fer amb un sistema privat.

Es ben cert que un sistema com el que esmento, te la possibilitat de desincentivar molts treballadors a donar-se d’alta, però caldria diferenciar la part del que paguem que cobreix la nostra futura pensió, del cost de la cobertura sanitària.

Flexibilitat en els moments d’inici i sortida del sistema de treball i clarificació dels paràmetres de càlcul de les pensions.