Potser la
sensació mes oposada, d’una a l’altra, es l’apreciació amb que ho vivim :
l’esport es una expressió i eufòria externa, de cridòria, d’aplaudiment, de
saltar de la cadira ... tot un espectacle competitiu que fa coincidir molt de
públic i, té el favor dels mitjans televisius, per convertir-se en un
acompanyant habitual, amb campionats, lligues, ... que s’allarguen durant
l’any.
També un dels
referents de l’esport es la personalització de l’esportista, inclús en esports
d’equip, en que els mitjans sempre acostumen a diferenciar, un dels altres, en
funció de la seva aportació al resultat final.
Tenim en el
pensament noms com els de Fernando Alonso, Rafel Nadal, Marc Marquez, Ona
Carbonell, Angel Nieto, Manolo Santana ...;
Leo Messi, Gemma Mengual,Pau Gasol, en el d’esportistes, mes coneguts,
d’equips; alguns d’ells formen part de la llegenda, però el seu respecte i
consideració ha creat una nova nissaga d’esportistes, i han popularitzat
determinades modalitats esportives. Aquest fet, la personalització, no es tant
acusada quan parlem de representants als Jocs Olímpics, o en seleccions
nacionals.
Per contra, la
musica es viu i es interioritat : es gaudeix escoltant i deixant fruir a
l’interior totes les sensacions, i vibracions, que es desfan dins nostre i es,
a l’acabament, que mereix el reconeixement; però en aquest cas (orquestres,
corals), l’aplaudiment es dirigeix a l’obra de conjunt, a la interpretació
harmònica de tots, sense desafinar, tot seguint el guió i partitura de l’autor.
Això fa també que
siguin molt puntuals, les competicions de conjunts musicals o orquestres, i de
corals, encara que totes elles fan actuacions, i tenen un públic adepte
Val a dir que, en
actuacions de musica moderna, també la cridòria i la ballaruga s’ha incorporat
al so de la musica, com a expressió de la conjunció de la musica, els seus
ritmes i el sentiment interior de moviment que desperta arrodonit, tot això
envoltat de so i llum.
El ball seria una
simbiosi entre les dues facetes : hi ha moviment, hi ha seguir els passos i el
ritme.
Uns i altres els
hem mitificat, els fem servir com als nous ídols a imitar, ajudat per uns
mitjans de comunicació que en reiteren la seva presencia, per motius comercials
i, això comporta que, alguns esports que no son propis tinguin mes ressò que
d’altres els quals surten als mitjans mes esporàdicament i, que fan esforços per mantenir la seva
supervivència.
Les persones som
capaces d’aquesta doble expressió : arrauxats en l’esport i viscerals, i
tranquils i expectants en la musica.
Som així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada